LA VELLA CIUTAT

 

LA VELLA CIUTAT

La ciutat on el temps s’ha tornat represàlia

s’endormisca al fondal sense límits precisos,

entrunyella les vides dels homes i les dones

amb cordes invisibles quan el jorn s’abalteix.

Han tancat els portals de les velles muralles,

han segellat les portes dels casals ultratjats

i a la torre més alta hi ha penjat les despulles

dels somnis que gronxaven il·lusions abaltides.

Les campanes enceses de l’església romànica

intenten endebades cridar el poble al combat

en nom d’inútils greuges i d’antigues consignes.

Temorenca, la lluna s’enfila a la carena,

acomboia basardes i angoixosos neguits

entre els tons ametista dels núvols tardorencs.

Júlia Costa, poemes inèdits

POEMES INÈDITS: EL PARC D'ATRACCIONS

 

Encara amb restes vives de barraques,

enmig de la muntanya dels humils,

aquell parc aplegava les rialles

de famílies modestes i gent jove

amb ganes de patir sense cap risc.

Des dels terrats del barri contemplàvem

la nòria, lluminosa, agosarada,

i escoltàvem la música de festa

en aquell temps de tantes esperances

després de tantes ombres afamades.

Inoblidables tardes de diumenge,

estius barcelonins, festeigs difícils,

infants a coll de pares optimistes,

llaminadures i xisclets amables

quan es mirava el món cap per avall.

La memòria dels pobres no es respecta,

van deixar morir el lloc amb cent excuses

aquests que manen i que no coneixen

allò que sense cap pietat ni cap consulta

esborren dels vells mapes de la vida.

No em queixo del present ni dels silencis

ni de les flors que creixen als indrets

on un dia la gresca desfermada

aplegava persones conformades

amb un lleure possible i ple de joia.

Tot és record a la memòria breu

d'infants i joves que avui ja no poden

portar els seus néts al tren de l'aventura

ni a aquell vaixell del riu Mississipí

ni a la casa encantada i misteriosa.

Tot canvia i s'oblida, prou que ho sé,

els llibres que ens evoquen el passat

justifiquen els canvis i els admeten

com si fossin del tot inevitables

i tinguessin motius que se'ns escapen.

A la roda del temps, la vida passa.

Pugem a dalt de tot, fem quatre voltes,

contemplem la ciutat que sembla nostra

i després el descens ens foragita

per tal que hi pugin nous consumidors.

Júlia Costa, Imatges i Paraules, poemes inèdits, 2018

NIT DE DIUMENGE AL PORT

 

NIT DE DIUMENGE AL PORT

 

Retorna un pelegrí, la fira plega.

El diumenge abalteix les seves trampes

sota les lluminàries excessives

d’un breu castell de focs, extraordinari.

Bada la gent amb tanta faramalla,

un nou iot de gent rica al port avara,

i una sirena es deixa retratar

amb els pits recoberts de posidònies

 

Mercadegen els hàbils alcavots

amb el preu de les noies estrangeres,

i un manter fa un farcell amb galindaines

i el terral bufa lleu, sense malícia

Les infanteses suren als records,

les llísseres s’esmunyen sota l’aigua

i les gavines xisclen, excessives,

damunt del mur vençut del trencaones.

 

Arriba una petita barca bruta

farcida de gent pobra i famolenca.

Els vigilants l’empenyen amb les forques

per tal que torni al mar dels desnonats.

Els viatgers que baixen dels creuers

retraten la barqueta amb reverència,

i planyen aquest món tan inclement

on ells, per sort, esmorzen cada dia.

Els pirates s’asseuen a les taules

d’un restaurant de molta anomenada

on damunt de les blanques estovalles

s’apleguen menges de colors brillants.

Navalles i cloïsses, llagostins,

espardenyes, llamàntols i garotes,

tot amanit amb vi de les contrades

on les vinyes són fèrtils i agraïdes.

 

La nit s’escampa per damunt la sorra

i amants de tota mena dissimulen,

com poden, les passions, mig tolerades,

per les autoritats, sota les roques.

La ciutat, orgullosa del paisatge,

evoca els ancestrals temps de misèria

quan s’aplegaven, en aquest indret,

les misèries, el fum i la greixina.

 

Un periodista lúcid sense feina

fuig al cinema, a esventar els dimonis

de la impotència. La sirena torna

al seu regne abissal. La lluna plena

es reflecteix al mar. La vida passa

al so d’un esquerdat acordió

que toca un estranger. Les fulles mortes,

comenta un vell, amb ancestral tendresa.

 

Júlia Costa, poemes inèdits

 

 

 

FLOREIX EL ROMANÍ

 

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d'abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s'escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s'esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l'esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m'acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s'ha d'acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d'un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m'aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l'abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.

Júlia Costa, poemes inèdits (2017)

 

PATRIMONI PERDUT

 

Hi havia un gran cinema a l’antiga avinguda

on els somnis filaven un futur més amable

i on a la mitja part, en un bar sense portes

hi venien galetes, caramels i gasosa.

 

L’enforcall de carrers dibuixava una plaça,

vaques sense pastures somniaven muntanyes.

A l’església malmesa per revoltes antigues

hi cremaven molts ciris sota sants sense pàtria.

 

Al convent de les monges hi havia un hort magnífic,

amb un pou, un safareig i una marededéu,

i una enorme figuera que s’abocava alegre

per damunt de la tanca, vers un carrer menut.

 

Barri amunt s’iniciava un poble de barraques

on la gent més alegre cantava fent bugada

i per on la mainada s’encalçava al capvespre

o jugava amb fireta i bressolava nines.

 

Hi havia moltes coses, avui n’hi ha moltes altres,

que ja no puc percebre amb ulls enlluernats,

però que seran postals als records del futur

d’aquells que em sobrevisquin quan jo ja sigui res.

Júlia Costa, poemes inèdits

 

RECOMANACIONS INÚTILS

 

RECOMANACIONS INÚTILS

Cal controlar el consum de tant xarel·lo.

Cal endegar programes de civisme.

Cal millorar l’escola amb moderns mètodes.

Cal controlar les corrupcions ocultes.

Cal fer neteja al món de la política.

Cal vigilar molt bé l’explotació

de tantes prostitutes de remença

que fan fira als carrers engalanats.

Cal ordenar el turisme d’espardenya.

Cal fer minvar el soroll impenitent.

Cal evitar violències amb les dones,

amb els infants, potser també amb els vells.

Cal evitar el captaire oportunista.

Cal treure dels carrers els rodamons,

els sense llar, que beuen i empastifen

els barris pobres, i a voltes també els altres.

Cal evitar l’assetjament a escola

I a la feina i on pugui rebrotar.

Cal reduir despeses ben inútils,

I fer minvar les ires futbolístiques.

Cal controlar l’art vell del carterista,

i de l’estafador convencional.

Cal emetre poemes per la ràdio,

i a la televisió, teatre i música

de la bona. Donar oportunitats

a músics i escriptors sense padrins,

i als actors sense feina, i a qui sigui

que no pugui guanyar-se les garrofes.

Cal aconseguir avui la pau mundial,

aturar guerres i atemptats sagnants.

Cal protegir tants febles indefensos

i engarjolar els malvats reincidents.

Cal admetre que tots som ben iguals

al menys en el precís instant de néixer

i que després no sempre ens acomboia

una vida prou digna i assenyada.

Cal netejar els forats de la misèria,

triar polítics ben intencionats

però que no visquin en un cel eteri

ni facin tan sovint volar coloms.

Cal admetre que els nostres també fallen,

cal fer autocrítica sense amargar la vida

a la gent que ens envolta sense opcions,

no podrem fugir sempre nord enllà.

Cal admetre que blancs, negres i grocs

si fa no fa, son ben semblants entre ells

i que hi ha a tot arreu gent generosa

però també perversa i destralera.

Cal viure amb l’ambició ben controlada.

Cal no seguir consignes afuades

per vents de grop i per cabdills guillats

que juguen amb el do de la paraula,

i que són els primers en tocar el dos

quan arriba el genet del cavall roig

i el temps de la tragèdia col·lectiva

i s’esmicolen pàtries i conquestes.

De bones intencions l’infern n’és ple

deien sovint els meus avantpassats

que sabien que no hi ha res més pràctic

per viure sense ensurts exagerats

que aquella regla d’or que Sant Ferriol

va fer seva, després de penedir-se:

El que no vols per tu no has de voler

per ningú més. I sembla tan senzilla!!!

Costa, Júlia    poemes inèdits

NIT DE DIUMENGE AL PORT

 

 

 NIT DE DIUMENGE AL PORT

 

Retorna un pelegrí, la fira plega.

El diumenge abalteix les seves trampes

sota les lluminàries excessives

d’un breu castell de focs extraordinari.

Bada la gent amb tanta faramalla,

un nou iot de gent rica al port avara,

i una sirena es deixa retratar

amb els pits recoberts de posidònies

 

Mercadegen els hàbils alcavots

amb el preu de les noies estrangeres,

i un manter fa un farcell amb galindaines

i el terral bufa lleu, sense malícia

Les infanteses suren als records,

les llísseres s’esmunyen sota l’aigua

i les gavines xisclen, excessives,

damunt del mur vençut del trencaones.

 

Arriba una petita barca bruta

farcida de gent pobra i famolenca.

Els vigilants l’empenyen amb les forques

per tal que torni al mar dels desnonats.

Els viatgers que baixen dels creuers

retraten la barqueta amb reverència,

i planyen aquest món tan inclement

on ells, per sort, esmorzen cada dia.

 

Els pirates s’asseuen a les taules

d’un restaurant de molta anomenada

on damunt de les blanques estovalles

s’apleguen menges de colors brillants.

Navalles i cloïsses, llagostins,

espardenyes, llamàntols i garotes,

tot amanit amb vi de les contrades

on les vinyes són fèrtils i agraïdes.

 

La nit s’escampa per damunt la sorra

i amants de tota mena dissimulen

com poden les passions, mig tolerades,

per les autoritats, sota les roques.

La ciutat, orgullosa del paisatge,

evoca els ancestrals temps de pobresa,

quan s’aplegaven, en aquest indret,

les misèries, el fum i la greixina.

 

Un periodista lúcid sense feina

fuig al cinema, a esventar els dimonis

de la impotència. La sirena torna

al seu regne abissal. La lluna plena

es reflecteix al mar. La vida passa

al so d’un esquerdat acordió

que toca un estranger. Les fulles mortes,

comenta un vell, amb ancestral tendresa.

 

 Costa, Júlia. Poemes inèdits

 

BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA

 

BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA


La llum del sol s’esquitllava
vora la platja dels morts,
matinejaven sirenes
a la roca dels voltors.
Amb la motxilla de sarja
enfilàvem corriols,
i baixàvem a les cales
per banyar-nos i fer un mos.

La llum del sol flamejava,
s’obrien els gira-sols,
les vinyes d’or i maragda
retratàvem des del port.
Volíem llogar una barca
per fer camí cap al nord,
on segons un vell poeta
tot és net i esponerós.

Cantàvem cançons amables,
collíem mores i flors,
una esperança de nacre
es covava als nostres cors.
Ens van dir que a les contrades
més enllà dels set turons
tindríem taula parada
i feina, casa i un hort.

Vorejàvem atzavares,
a les sabates, la pols,
a l’infinit s’encrespava
el mar vora els farallons.
D’aquells dies de miratges
me n’han quedat pocs records,
més enllà de les muntanyes
tot era encara més fosc.

Joventut, com m’enganyaves
quan grimpava pels pujols,
amb un ramell d’esperança
i la frescor d’una font,
i un llibret a la butxaca
fet de terra, d’aire i foc,
i de l’aigua esmunyedissa
d’oceans de tots colors.

Júlia Costa, poemes inèdits (2017)

PRESENT

 

PRESENT

Temps de tribulacions, de canvis i mudances.

S’apleguen els captaires a la porta de mar.

 

Portafarcells excèntrics escampen noves brames

i el penell de la torre assenyala el ponent.

 

S’emporten els rials desolacions i angoixes

però també els instants, tan breus, de calma tendra.

 

La pluja imaginada repica a les teulades.

A un ritme suportable el silenci germina.

 

Soc jo i soc tanta gent esperant primaveres!

S’arrecera un ocell sota el ràfec de casa.

 

L’avorriment amara els carrers solitaris

on gent que no té rostre somnia llibertats.

 

Júlia Costa, poemes inèdits

MAIS OÙ SONT LES NEIGES D'ANTAN?

Quin fred que va fer abans  de l’antiga nevada!

Amb modestos abrics i calçat imprudent

els carrers acollien el goig adolescent,

la il·lusió dels adults i els jocs de la mainada!

Aquell dia, ho recordo com si fes un instant,

la mare ens va cridar amb un clam amorós

els patis i teulades no tenien colors,

i tot era tan blanc com la nata enyorada.

El silenci va estendre’s pels carrers i avingudes,

van emmudir els tramvies, els cotxes i la gent,

tan sols era important aquell nostre present

i la neu amagava moltes coses perdudes.

Després, prou que ho sabeu, el miracle estantís

va esdevenir pobresa, brutícia i relliscades,

la neu es va glaçar vora les portalades,

i tot es va tornar potser encara més trist.

Assegurava algú que arribava el final,

i que tot era culpa dels coets de l’espai,

que coses tan estranyes no s’havien vist mai

i que érem ben a punt d’una guerra mundial.

De tot fa cinquanta anys, mig segle, moltes vides

han passat vora meu, han vingut, han marxat,

amb virtuts i defectes el món ha continuat

i les flors més boniques han acabat marcides.

Avui és un record aquell Nadal antic,

no gaire diferent d’una vella rondalla,

la neu dels anys d’ahir ha esdevingut mortalla

i les fotografies, un record molt bonic.

Algun dia la neu tornarà a la ciutat,

jo serè pols perduda sota els camins futurs,

hi haurà nous estadants als indrets insegurs

i diran que és estrany i que mai no ha passat.

Però algú els recordarà que res no és nou del tot,

que tot arriba i passa i ve i torna a marxar,

una postal antiga tornaran a mirar

i sabran que nevava en un Nadal remot.

Tindran abrics millors? Joguines, els infants?

Hi haurà calefaccions a les llars més modestes?

Un plat calent a taula per celebrar les festes?

Il·lusions compartides i feliços amants?

Ni profetes ni experts ni savis pensadors

no saben què vindrà, ni com ni quan ni res,

però algun dia la neu caurà sobre els carrers,

com en aquell Nadal del vell seixanta-dos.

    Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)

REPORTATGE SOBRE LA NEVADA DE 1962 (TV3)

REPORTATGE SOBRE LA NEVADA DE 1962  (BTV)



Ballade des Dames du temps jadis

Dites-moi où, n'en quel pays,
Est Flora la belle Romaine,
Archipiades, ne Thaïs,
Qui fut sa cousine germaine,
Echo, parlant quant bruit on mène
Dessus rivière ou sur étang,
Qui beauté eut trop plus qu'humaine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

Où est la très sage Héloïs,
Pour qui fut châtré et puis moine
Pierre Esbaillart à Saint-Denis ?
Pour son amour eut cette essoine.
Semblablement, où est la roine
Qui commanda que Buridan
Fût jeté en un sac en Seine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

La roine Blanche comme un lis
Qui chantait à voix de sirène,
Berthe au grand pied, Bietrix, Aliz,
Haramburgis qui tint le Maine,
Et Jeanne, la bonne Lorraine
Qu'Anglais brûlèrent à Rouen ;
Où sont-ils, où, Vierge souvraine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

Prince, n'enquerrez de semaine
Où elles sont, ni de cet an,
Que ce refrain ne vous remaine :
Mais où sont les neiges d'antan ?

François Villon

AGNOSTICISMES

Ni déus ni pàtries ni camins fresats,

ni reis, ni culturetes, ni llenguatges,

ni amors apassionats, ni tants miratges,

no em semblen adients per als combats.

Baratar humiliacions per vanitats,

conrear una fe cega, fer un viatge

per retrobar l’inici de l’ultratge

al racó més pregon de vells passats,

acaba esdevenint més servitud

abillada amb parracs d’una virtud

que oblida allò que no li cal saber,

mentre algun rodamón, a un vell carrer,

senyoreja la terra dels indignes

per no patir banderes ni consignes.

Júlia Costa. Poemes inèdits

Lliçó d'història

Lliçó d’història

(Monestir de les Avellanes, tardor 2011)

Uns austers monjos, guerres d’altres temps,

castells de sarraïns, comtes i dames,

d’un temps que avui ja sembla una llegenda.

Més guerres i més monjos, solituds,

revoltes arrauxades, foc i cendra.

I també la misèria dels més rics

venent les tombes dels senyors d’abans

als estrangers dels dòlars argentats,

després, evidentment, de netejar

l’interior, de les restes d’aquells nobles,

car els sepulcres semblen molt més bells

sense cap vell senyal de podridura

ni que sigui de comtes distingits.

Després uns altres homes fugitius

de noves rauxes, cercant aixopluc,

hi van muntar un recer corporatiu

i van refer l’indret amb l’esperança

de fer-hi estudis i de tenir un lloc

on el ponent dels anys els fos amable.

De nou més guerra, més assassinats,

i soldats malferits, i sang i fetge,

i de nou la represa d’una pau

no pas a gust de tots. I avui de nou

l’indret tranquil acull els viatgers,

els creients convençuts i els qui no creuen

en res més que en la vida que s’esmuny

plàcidament, a prop d’aquestes vinyes,

vora aquest cementiri silenciós,

en aquest lloc, enmig de tants camins.

Sovint no em sobta el mal ni la tragèdia

sinó la pau, tan fràgil i malmesa,

d’alguns instants. I aquest cel de tardor

tan blau, damunt de ceps i nogueroles

i alzinars i pinedes i muntanyes.

I fins em sobta

que jo mateixa em senti en pau amb tot,

ni que sigui uns segons, sota aquest cel,

en aquest món estrany que m’acomboia,

sentint el temps que passa el seu ribot

per damunt de l’absurd i la raó,

i la història terrible dels humans,

esquitxada de fets tan lamentables.

Però també, tant se val, d’alguna espurna

de grandesa, de joia, d’optimisme,

de saviesa i de misericòrdia,

com candeletes en la gran foscor

d’una cova amagada al roquerar

on algú diu que hi va romandre un sant,

una marededéu o un àngel bo.

O com l’esclat inesperat i breu

de les darreres flor d’aquest estiu.

Júlia Costa. Poemes inèdits.

De l'abans incert

Abans, diem els grans, hi havia ordre,

els infants creien, la gent treballava

seriosament, de forma responsable.

Els matrimonis, sòlids, mantenien

si no l’amor, una aparença digna.

Abans els pobles eren basses d’oli

creuats per rierols d’aigua molt neta.

Abans, deien els grans quan jo era jove,

hi havia una alegria a tot arreu

que surava a l’ambient, uns ideals,

un respecte pels pares. Et menjaves

una trumfa i tenia gust de trumfa,

i es ballaven joioses melodies

i es parlava d’un món a reformar

amb la intensa passió de l’esperança.

Els records molt sovint són enganyosos

i les fotografies, ai, traïdores,

mostren brutícia, nens esparracats,

feines brutals, i dones envellides

rentant a l’aigua freda d’un torrent

o fent garbes de blat sota condemnes

d’aquelles assolellats juliols antics.

Avui tot és com sempre. A les bugades

perdem llençols, però les fem a casa

doncs algú va inventar la rentadora,

Un estri tan bonic i imprescindible

com útil, i també va venir el plàstic

i trencar un plat ja no va ser tragèdia

a la casa dels pobres amargats.

Tothom té escola i metge. Sí, amb mancances,

i parlo, és clar, de l’occident proper

i no pas de llunyanes serralades

ni de països ofegats de por

on les dones amaguen la rialla

rere absurdes cortines de colors.

Però fins i tot en aquelles contrades

també algú tasta la felicitat

i l’amor, en moments de festa i pau.

Què els polítics no són com els voldríem?

Què els infants aviciats no creuen gaire?

Què la ciutat és massa gran i absurda?

Què al poble ja no cullen la civada

entonant les cançons dels segadors?

Fem el que cal o el que creiem que cal,

el que podem, allò que ens deixa el temps

sempre fràgil i breu, del present nostre.

I tots som fills del temps inevitable

i de les circumstàncies que ens acullen

i de la història, atzar imprevisible.

Mirar massa endarrere o endavant

fa ensopegar, fa que sovint no vegis

la claror de l’instant, la llibertat,

les possibilitats de la tendresa

la pau, sempre estantissa, d’aquest món,

on la barreja ha conformat paisatges.

Al capdavall, morim, més o menys tard.

i és probable que els qui arribin a vells

i que avui han llegit aquest poema

enyorin amb engany retrospectiu

aquest present que no és com el voldríem.

Júlia Costa. Poemes inèdits