7.7.10

Fa quatre anys (autohemeroteca personal)




Com que els anys passen que volen i tot canvia molt de pressa, de tant en tant tinc curiositat per repassar què escrivia en el blog en els seus gloriosos inicis. El juliol de 2006, tal dia com avui, ens parlaven els diaris del primer cas de grip aviar a la península i, per tant, ens anunciaven un d'aquells mals apocalíptics amb els quals de tant en tant ens fuetegen mediàticament per tal de no deixar-nos viure tranquils. Era l'època dels memes i d'elaborar etèries teories sobre com havien o no de ser els blogs, tema apassionant per raons òbvies, sobre el qual es vessava molta tinta virtual. Jo era fora de Barcelona i m'imagino que devia anar a una estona a un centre informàtic de Batea on podies connectar-te. Ara ja disposo de portàtil ad hoc (per cert, això de l'adhoc era també el nom d'un corrector de català pioner que anava prou bé) i de connexió a tutti pleni. Les meves reflexions anaven a l'entorn de la diferència de possibilitats de llibertat personal que es donen en un poble, en comparació amb els indrets més grans i urbanitzats. No sé si les coses han canviat gaire.

Sóc fora de la ciutat, a la Terra Alta. Ahir vaig llegir al diari (La Vanguardia) un comentari sobre un tema en el qual he pensat sovint: la diferència que existeix entre la tolerància sobre els costums a les grans zones urbanes o als pobles. L'article feia referència a la dificultat per a ser homosexual a petits pobles, a llocs on tothom es coneix. Les coses bones de les petites comunitats, com ara la convivència, la relació, cal matisar-les amb aquestes servituds, inevitables, encara. Fa algun temps, en una estada en un poble del sud de França on hi tenim família vam comentar també el mateix fet, observat: allà no hi havia homosexuals, ni prostitució, ni, aparentment, tensions familiars massa evidents.

Fa molts anys, quan va morir Franco, em va sobtar que en un poble no massa allunyat de Barcelona els mestres s'haguessin vist obligats a anar a una missa amb totes les forces vives. A Barcelona i el cinturó aquesta obligació resultava, ja, impensable. Anar a missa va ser durant molts anys gairebé obligat pels mestres de poble. Si ja és difícil ésser diferent en qualsevol indret, encara ho és més en els indrets de dimensions petites. Sovint, quan es parla dels avenços en llibertat, s'oblida que no sempre ni a tot arreu les coses van a la mateixa velocitat.

Recordo un fragment impressionant de 'La oscura historia de la prima Montse', de Marsé, uns exercicis espirituals en els quals els pecadors s'acusen d'haver anat a Barcelona, a pecar, i fins i tot n'hi ha un que explica els seus pecats... a París. La gent ha hagut d'anar a 'pecar' als llocs grans, oberts. Només cal observar les fires de tota mena que es fan a Montjuïc i com els seriosos senyors de comarques, petits empresaris, pagesos benestants, fan les seves francesilles amb senyoretes de lloguer.

L'anonimat urbà, tan menyspreat en ocasions, té l'avantatge -immens- d'amarar les nostres conductes d'una certa intimitat tolerada.

     (La panxa del bou -blocat-, juliol de 2006)

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a Júlia, jo n'he repescat avui un del 7/7/8, però en general podries anar quatre anys enrere i canviar només la data. Ja tindries un comentari d'actualitat.
No veus - per exemple - la que estàn organitzant o desorganitzant pel lema de la capçalera de la mani del dissabte, aixó es una noticia d'avui, d'aci a cinc an ys o cinc anys enrere.

Galderich ha dit...

La sort dels blocs és que són com una hemeroteca!

Per cert, la tant denostada anonimicitat de la ciutat no la veig per enlloc... és perfecta!

I si, conec els veïns de l'escala i els del voltant una mica.

Clidice ha dit...

Ben mirat trobo la ciutat de Barcelona ben poc anònima. Ahir, sense anar més lluny, en un lloc impensable em vaig topar de morros amb una dona del poble, sort que no anava amb un dels meus nombrosos amants, quin sidral! :) I, ja ho veus, un any després encara estem intentant decidir com hem de ser, els blogs vull dir, que de totes les altres coses ja no sé pas si ens en sortirem :)

Puigmalet ha dit...

Has posat una imatge de pollastres potablava, la gloriosa raça Prat, per il·lustrar la grip aviar! Vaig a clicar "Informa d'un abús" a la capçalera!! :)

Júlia ha dit...

Francesc, hi ha coses que canvien molt i coses que mai no canvien...

Júlia ha dit...

Galderich, hi ha moltes realitats diferents i molts pobles de diferent mida, però encara sé casos d'homosexuals que 'ho són' a ciutat i al poble si se sap, 'passa desapercebut'.

Júlia ha dit...

Clídice, és que més enllà de la mida urbana hi ha casualitats impensables, així que val més prevenir que...

Júlia ha dit...

Òndia, Puigmalet, és el primer que m'he trobat per la xarxa, bé, pot simbolitzar l'exageració pel que fa a l'arma gripal de fa anys...