Dalt d'un terrat, en una nit d'estiu

Amb aquesta narració vaig guanyar un accèssit al premi Torrell de Prades, 2005. Com que fa poc hem parlat amb en Francesc Puigcarbó de les tertúlies d'estiu al carrer o al terrat, em plau dedicar-li aquesta narració recuperada. A ell i a tots els qui passin per aquí...

El terrat pertanyia a tots els veïns de l'escala, segons deien. Però el senyor Magí i la senyora Magdalena, habitants del cinquè pis, antic pis de la portera, n'eren els més beneficiats i tothom els reconeixia la sobirania damunt l'humil mirador del capdemunt de l'escala, potser perquè el seu habitatge era el més remenut i incòmode de tot l'immoble. Les dones de l'escala pujaven de tant en tant al terrat per estendre els llençols i les tovalloles sota el sol dels matins lluminosos i la senyora Magdalena regava els seus geranis de colors càlids, plantats a dins de velles llaunes i d'olles escantonades, en desús. Calia anar molt amb compte amb la quantitat d'aigua per tal de no provocar problemes als estadants dels pisos de sota terrat, que feien la seva vida davall d'aquelles rajoles vermelles i rústegues i que patien gotelleres periòdiques amb una gran paciència.

L'home de la Magdalena, en Magí, s'arrepapava a la seva gandula, durant les llargues nits d'estiu, enverinades de calor xafogosa. En moltes ocasions, quan encara la televisió era un estri exòtic lligat a contrades llunyanes, rebia la visita esperada d'alguns veïns de l'escala. La tertúlia improvisada recollia opinions i comentaris sobre el present més immediat, s'enterbolia amb els records, es decandia i s'enquistava de tant en tant, esquitxada de silencis feixucs. Per damunt del terrat se succeïa el pas dels estels, s'endevinava la caiguda d'algun meteorit de vida breu, el moviment d'un avió escadusser, el vol atabalat d'una rata-pinyada.

Mira, nena, les llumetes de la Plaça de Catalunya… Els anuncis publicitaris de coloraines, que s'encenien i s'apagaven, tancant un horitzó familiar de carrers i edificis, resultaven un espectacle prou engrescador per a la mainada, que, en aquell temps, es conformava amb ben poca cosa. S'engrunaven, enmig d'aquella enlairada tranquil•litat, històries de la gent gran, estranyes, violentes, misterioses: la guerra, la república, els fets de maig… El senyor Magí assenyalava amb una certa cerimònia uns forats a la paret, produïts pels trets d'aquells dies. Allò va ser ben bé una guerra dins de la guerra. Com l'havíem de guanyar, ves, si els que manaven no s'entenien? El que s'ha de fer quan es veu venir una guerra es posar tots els qui manen en una plaça de toros i que s'estossinin entre ells...

El senyor Magí, antic cenetista i vergonyant menjacapellans, evocava amb tristor aquella part de la seva vida: quina desgràcia, matar-nos entre nosaltres… Afegia, resignat, que el present no estava malament, que qui treballava anava fent i que si no et ficaves en res, ningú no es ficava amb tu. Que, ben segur, allò mateix devia passar a Rússia. El senyor Magí, en algunes ocasions en les quals se sentia generós, permetia que les criatures de l'escala ocupessin, ordenadament, les gandules més còmodes. Hi havia una certa discussió, calia establir un ordre, per tal d'accedir als cobejats seients. La mainada, però, acabava fent els seus aparts, explicant-se contes de por, amarats de sang i fetge. Sovint les històries intentaven emular les presentacions de les pel•lícules del cinema de barri i esmerçaven tant de temps en la presentació que ja no quedava estona per al desenvolupament del nucli narratiu: Es veuen unes lletres negres que diuen 'muerte en el castillo de la calavera'. Comença a caure sang, molta sant, de tot arreu, a poc a poc, i les lletres es van tornant vermelles, se sent la remor del vent, nyiiiic, nyiiiic, i una música estranya, i es veu una porta que s'obre i una sala plena de tombes i caixes de morts…

Al terrat calia estar-hi molt quiet. Eren prohibides les corredisses, a voltes inevitables, que provocaven les queixes i planys dels veïns de sota. En Tonet, fill tardà de la Magdalena i del Magí, era un noiet educat, supervivent d'una colla de germans i germanes que s'havien mort molt petits, de diferents malalties infantils acompanyades de misèria i manca de nutrició adient. El senyor Magí havia estat un anticlerical visceral i arrauxat però havia evolucionat cap a posicions més tolerants, escaldat per les circumstàncies. Anava a missa perquè, desesperat amb la pèrdua de la descendència, havia arribat a prometre que faria un canvi radical si el petit Tonet era capaç de sobreviure a totes les tempestes. Fins i tot era capaç de contemplar amb indiferència com en Tonet jugava a fer de capellà i organitzava processons amb la quitxalla de l'escala. Mireu, anar a missa no fa cap mal i jo sóc un home de paraula. Ara, em fotria que el nano se'm tornés una rata de sagristia com aquests Casaplana dels collons, aixó sí que no…

De vegades la conversa dels adults derivava cap a qüestions una mica escabroses i els infants havien de fer un esforç per comprendre'n el sentit i el contingut mentre mostraven una indiferència total i una innocència acurada. Misteris de la vida, senyores que feien de fulanes, meublés plens de vici, homes que eren de l'altra acera, tomàquets i pendons, artistes del Paral•lel amb vides farcides de pecat. Hi ha roba estesa, comentaven. I abaixaven la veu amb tant poc estil que encara estimulaven més la curiositat infantil. Les orelles s'obrien com pàmpols i l'existència d'un món prohibit accelerava la imaginació i els desitjos precoços.

En un d'aquells estius curulls de tertúlies i d'estels va pujar al terrat, durant uns quants vespres, l'Adelina Pujades. Era parenta d'una gent de l'escala que la tenien amb ells a causa d'una malaltia de la seva mare. L'Adelina procedia d'un altre món, desconegut per a la resta de gent habitual. El seu pare tenia diners i a ella se li notava en tot: en la brillantor dels cabells, en el color de la pell, en la qualitat de la roba dels vestits i en la conversa. S'afegia amb una certa distància classista als jocs i la xerrameca dels altres infants però parlava d'un món exòtic, ple de platges de la Costa Brava, de torres a Valldoreix, de bicicletes brillants, de cosins ben plantats, de gent que tenia negocis, de viatges, de festes i d'escoles fines. En Tonet trontollava d'enamorament i contemplava embadalit la nena, que semblava haver sorgit d'una revista de cinema. L'Adelina va marxar com havia arribat, com un somni, i fins i tot els seus parents, amb aspiracions i possibles, van abandonar el barri. L'amor primerenc d'en Tonet, efervescent i sobtat, sincer i impossible, es va cremar a la foguera dels somnis perduts. Va ser aquell any en què pujaven a mirar el satèlit artificial, el Telstar, tot allò de l'Adelina.

El pobre senyor Magí, que feia d'electricista, va morir de forma absurda, electrocutat a causa d'una imprudència. Aquell fet va enfonsar les il•lusions de la Magdalena, que volia veure el seu noi convertit en un senyor de carrera. En Tonet, que era molt treballador i responsable, va entrar de molt jovenet a la lampisteria d'un oncle, per fer d'aprenent. Mare i fill vivien amb poca cosa, però moderadament feliços. Les tertúlies s'havien acabat, els infants de la colla es feien grans i l'escala ja no era cap comunitat coherent i solidària. Acomplexats de viure en un barri suburbial, molts veïns van fer grans esforços per comprar pisos a indrets de més prestigi, per enyorar després, durant tota la resta de la seva vida, els temps de les tertúlies al terrat. Finalment, quan en Tonet es va casar, la família es va comprar un pis a les Corts. Per justificar-se, la Magdalena explicava a les poques veïnes del seu temps que romanien encara a l'escala: Aquell pis, amb el temps, augmentarà de valor, no com aquest, és clar. Aquest barri va a menys, està degradat. A més, sense ascensor, què faria, jo?

El terrat comunitari va quedar reduït a les seves funcions d'estenedor per a la roba blanca i al cap d'un temps ni tan sols no s'hi estenia res, ja. Les llumetes de la Plaça de Catalunya es van amagar darrera dels nous blocs de pisos i la contaminació de tota mena va acabar d'esvanir-les en el conjunt del paisatge urbà. També els estels semblaven haver reduït el seu nombre i la seva qualitat. Amb molt pocs mobles, perquè al nou pis ho volien tot nou, la Magdalena i en Tonet van marxar contents, encara que a la dona allò d'haver de compartir casa i fill amb la jove no li feia massa peça. Les televisions començaven a acolorir-se i durant les nits d'estiu repetien els seus missatges reiteratius, des de les cases amb els balcons oberts de bat a bat per tal de suportar la calor. Amb el temps, el petit pis del terrat el va ocupar una parella centramericana, amb molts nens, un gos i dos gats, que campaven pel terrat lliurement, un terrat infrautilitzat quant a les seves possibilitats socials. L'home, un dia, fent algunes reformes d'urgència, va tapar uns forats a la paret, uns estranys forats que semblaven, però, és clar, no ho devien ser pas, produïts per trets de fusell, i així, definitivament, va quedar esborrat de la història el record veïnal d'un maig malastruc, de tràgiques conseqüències per a la dignitat de l'esquerra.

     Júlia Costa