L'amic Salvador menciona en el seu blog la mort de Panikkar i remarca un fragment del blog del periodista Antoni Bassas on aquest, tot i reconèixer la vàlua i genialitat del filòsof constata també les seves limitacions profundament humanes:
Un home brillant, que suportava malament el record dels seus errors, les seves contradiccions, els seus desencontres amb la gent que estimava, i que potser va tenir més traça a orientar amb el seu pensament la vida dels altres que la seva pròpia vida. Els genis ja ho tenen això...
Hi ha personatges que desvetllen incondicionalitats. Però, ai, els mites, ja ho he dit en alguna ocasió, no suporten cap biografia acurada i seriosa. Una altra cosa és la tossuderia en amagar els factors febles i fràgils dels nostres personatges, des de Companys i Macià a Xirinacs, passant per Jordi Pujol o Xesco Boix. Volem creure en redemptors i líders indiscutibles però ningú no és més que un altre, ben mirat, i sovint allò que es diu, canta, predica o escriu no té massa a veure amb el que que es viu a casa. La mort, que a tots ens encalça, encara mitifica més molts d'aquests personatges admirats i en facilita l'hagiografia santificadora.
Tots som susceptibles de caure en incondicionalitats, encara em fa una mica d'angúnia llegir, per exemple, el poema ple d'admiració desfermada que Machado va dedicar a Líster i que mostra l'admiració irracional d'un home tranquil i potser feble vers el suposat coratge lluitador i l'empenta arrauxada i alliberadora d'un personatge tan dubtós.
Jo diria que les contradiccions i la traça en donar consells als altres i no tenir remeis per als nostres propis problemes no és pas privilegi dels genis, ni de bon tros (si és que els genis existeixen, que ja en dubto). És una mostra de la nostra humanitat, fràgil i limitada, al capdavall. Precisament una de les coses que ens empipa més i que de vegades genera enemistats és que ens facin enfrontar de forma directa amb la nostra pròpia incoherència.
Ha mort també, no massa vell, Montignac, inventor d'una mena de règim alimentari que durant un temps va resultar canònic per a amplis sectors de seguidors de les novetats. Encara recordo, fa molts anys, el discurs sobre aquell mètode que em van endegar dues companyes d'escola, cultes, desvetllades, felices i, suposadament, amb capacitat crítica. Per això em fa una mica d'angúnia l'actual demanda de lideratges polítics...
13 comentaris:
Bon dia! :)
Evidentment que els genis els fem nosaltres, en un puzzle de les nostres mancances projectades envers una persona a la que només li volem veure la part que ens abelleix. Molt em temo, però, que això sigui condició humana.
Per cert que, a mi, el senyor Paniker em queia fatal i fou l'adoració que li professà el senyor Bassas el que em provocà una reacció que em feu destronar-lo, a en Bassas, del pedestal on el tenia. Rumiar perquè l'havia enlairat tan irreflexivament em va anar molt bé :)
vaja, que no podia subscriure'm al primer comentari, perdona :(
Totalment d'acord! Sembla que necessitem creure que algú és capaç de representar tot allò que a nosaltres ens manca i per això triem personatges i els mitifiquem. A mi en Paniker em semblava un home que només deia obvietats i estic d'acord amb la Clidice que l'adoració d'en Bassas no li feia cap favor. Salut!
Tots som susceptibles de caure en incondicionalitats,...
La frase es exacta. Sintetiza todo el artículo, Julia. Últimamente pienso, que después de tanta verborrea conviene llegar al silencio expectante, y este nunca será incondicional.
Clídice, jo tampoc no he tingut mai en Bassas ni en Puyal ni ningú -des de fa anys, de jove ets més influenciable- a dalt de l'escambell, em va saber greu com va anar el tema del seu programa però sovint pontificava, també. I és que quan algú té cert renom i molts seguidors als mitjans de comunicació pot caure en el parany de creure's més important i imprescindible del que és. De tota manera, ja veus que ell mateix matisa el tema de Panikkar o Paniker, doncs sembla que a la família cadascú escriu el cognom d'una manera i la relació fraternal també va tenir alts i baixos.
De tota manera, ja fa anys que comprovo que quan algú surt molt a la ràdio o a la tele acaba sofrint una mena de transformació estranya, ja fa anys recordo que Espinàs ho comentava a l'entorn del doctor Puigverd, que aleshores era un habitual de tertúlies diverses.
David, no dubto que en el seu tema propi, la filosofia, fos bo. El pitjor és que quan algú és bo en un tema té tendència a pontificar sobre tots els altres... Passa sovint, vegeu la tele.
Cierto, Luis. Contenta de verte por aquí!!!
Creo sin embargo que son los años los que vacunan -no siempre- ante estas adoraciones, en el instituto siempre nos enamoramos de los profesores brillantes.
A les "adoracions", com les anomenes, ni aigua. No puc estar més d'acord amb tu, Júlia; personalment, ni quan era adolescent vaig ser (mai?) fan de cap músic o actor. Fan en el sentit més extrem del mot.
Dit això, hi ha persones que aporten més a la societat que d'altres. Esclar, cap d'elles no és gaire més que qualsevol de nosaltres: humans, persones amb temences, amb esperances, amb fils de vanitat... Però sí, n'hi ha que aporten més a la societat. Sense posar-los en un pedestal, cosa que els qui tenim un mínim de criteri (perdó pel fil de vanitat) no fariem amb ningú, escoltar-se'ls amb especial atenció, lluny de fer-nos cap mal, segur que ens aporta arguments interessants.
M'encantava escoltar en Panikkar.
Llegir alguns dels seus llibres m'ha costat. Més d'un concepte no l'he pogut assolir. Però no tinc dubte que era un mestre.
I sap greu que, per natural que sigui, se n'hagi anat rera la seva pròpia mirada des dels cingles de Tavertet.
Ferran, a mi m'agradava molt en ocasions i en d'altres no tant, però no li trec mèrit.
Xiruquero, crec que en ocasions era genial i en d'altres repetia obvietats, com he comentat, no es pot ser 'genial' en tot, i sobre les seves contradiccions vitals hi hauria molta cosa a comentar. De tota manera tenia una edat que ja ens agradaria assolir a tots.
Era una mica repelentet, excessivament místic, a banda que no es parlava amb el seu germà des feia anys, lo quales una contradicció amb seu misdsatge de pau i concordia. Ja deia Cioran que l'esser humà és un animal contradictori i incongruent.
Sí, Francesc, això del germà va ser el que em va fer començar a sospitar de tanta filosofina bonhomiosa fa anys, he, he. Fins i tot escrivien el cognom de forma diferent...
Publica un comentari a l'entrada