He tornat a visitar el senyor Rochester

He rellegit aquests dies Jane Eyre per diferents motius. Era un d'aquells llibres clàssics de la nostra joventut, a més era molt moral ja que Jane fuig i refusa amistançar-se amb el seu estimat per darrere l'església, tot i la delicada situació matrimonial del senyor. La història de Jane i Rochester s'ha portat sovint al cinema i la televisió, fins i tot en  recordo una versió de TVE amb Rafael Arcos i Maria Luisa Merlo, força digna. El malaurat Arcos, ja una mica grandet, estava d'allò més interessant vestit d'època, com en aquest cas.

M'ha decebut la relectura. Crec que algunes versions en cinema han millorat l'original encara que també han carregat sovint les tintes truculentes en el tema de l'escola, el casalot i la boja perillosa. Hi ha al llibre un cert humor anglès que sura per damunt de les situacions i que en les versions en cinema es perd sovint. De tota manera no acabo d'entendre l'èxit, immens, que va tenir el llibre en el seu moment, si faig un repàs, fins i tot, del que es publicava en l'època. Cims borrascosos -o rúfols, com es va traduir en les primeres versions en català- és, pel meu gust, molt superior i molt més inquietant. Amb els anys en fas lectures diferents però continua desvetllant una estranya admiració. Es considera en general que Emily era la germana més intel·ligent, però a causa de la breu durada de les seves vides tenim pocs elements de judici per fer aquest tipus d'afirmacions.

El llibre va aplegar molts elements atractius: una noia independent, pobra però culta -i amb tendència a enriquir-se, com molts personatges de Dickens-, una casa misteriosa, un home enigmàtic, tragèdies a dojo, una escola sòrdida i un bon doll de secundaris diversos i singulars. És un llibre que avui trobem amb facilitat per internet o als ebooks on ens apleguen tanta literatura lliure de peatge. És un llibre que demana gravats antics amb regust noucentista. Llàstima que la bona il·lustració realista hagi pràcticament desaparegut del mapa!

Evidentment, les germanes Brontë, amb el seu pare i el seu tràgic germà, desvetllen encara gran curiositat. Al seu poble existeix un museu molt visitat i si un dia vaig per aquells verals segur que m'hi arribo. Van viure totes elles pocs anys, la tuberculosi i les infeccions van acabar amb el bo i millor de la joventut de l'època. Les  Brontë ja van provocar, en el seu temps, que es vessés molta tinta sobre la família. Elisabeth Gaskell  va escriure una biografia de Charlotte, de qui havia estat amiga. El misteri sovint supera la realitat, hi ha el testimoni de la filla de Thackeray, també escriptora, sobre una visita que el seu pare fa a Charlotte on descriu una vetllada absolutament avorrida. 

Per qüestions de manca d'autoestima peninsular coneixem millor les vides i fets de les Brontë que no pas les de moltes de les nostres autores. Anglaterra té, a més, la virtud, com França, de valorar molts dels seus edificis i paisatges antics  i pots retrobar el passat en el seu context. Aquí fem i refem amb constància desmesurada. Ahir el Xiruquero es planyia de la desaparició i suplantació dels paisatges pirenaics, reconvertits en petites suïsses d'estar per casa, boniques i confortables però molt allunyades del passat real. Això passa a les zones rurals però també i encara en major grau a les urbanes, ni tan sols els grans mites literaris no han aconseguit, en la majoria de casos, fer respectar massa espais. És la nostra una mentalitat de nou ric, fa anys que tinc l'esperança en un canvi de manera de fer, però em temo que faré moixoni sense haver reeixit en les meves ànsies conservadores.

Retornant a Jane Eyre i Rochester, que tan bé em queiem quan era adolescent, he de dir que en la relectura actual m'han resultat antipàtics i egoïstes, retòrics, classistes i carrinclons. Ja sé que els anys passen per a tothom, també per als herois de ficció, però fa un temps, per exemple, vaig rellegir Anna Karenina i encara que va ser una experiència molt diferent a la de la meva primera lectura juvenil del llibre, vaig tornar a gaudir molt amb la novel·la, amb les seves descripcions d'una època llunyana però tan humana com la nostra, i amb una rastellera de personatges secundaris immensos, més atractius fins i tot que no pas els mateixos protagonistes.

Jane Eyre m'ha semblat, avui, molt fulletonesca, en el pitjor sentit del terme. De tota manera, alguna cosa ha de tenir quan se'n continuen fent sèries i pel·lícules un dia sí i un altre també.