Qui porta els pantalons?

S'ha publicat fa cosa d'un mes, a França, l'assaig  Une histoire politique du pantalon, de Christine Bard, historiadora feminista i precisament avui hi ha un comentari sobre aquest llibre al diari La Vanguardia (curiosament, al seu suplement una mica frívol Gente). No l'he llegit, de moment, ni sé si en faran cap traducció, però crec que pot ser molt interessant, així que serà qüestio de cercar-lo. La història de les peces de vestir, del menjar, la petita història quotidiana sovint ens diu moltes més coses que qualsevol manual aprofundit sobre temes aparentment més seriosos.

Fa anys vaig llegir un article sobre un intent de les dames cristianes benestants del passat d'adaptar els zaragüelles o canalets d'origen musulmà, sense èxit, no cal dir-ho. Sembla que també la bescantada Lucrècia Bòrgia se'n va posar en més d'una ocasió. Mentre pantalons diversos s'han utilitzat força, encara que fossin amb faldilletes al damunt, en moltes cultures orientals, pels nostres verals s'havia de trigar molt en acceptar-los de forma normalitzada.

Com sol passar amb les gauches divines els esnobs amb diners són els primers en escandalitzar. Sé d'un capellà de poble autàrquic que va negar la comunió a dues noies riques de la contrada en anar a combregar amb pantalons. El fet té dues lectures, la del refús a l'escàndol en el vestir i la valentia d'enfrontar-se, en aquella època, a dues pijes per molt transgressores que fossin.

Recordo que quan tenia deu anys va començar a venir turisme i en una mena de debats que fèiem amb la mestra, una noia molt jove, va sortir això dels pantalons. Per fer gimnàstica, aleshores, portàvem els horribles bombatxos a sota d'una faldilla, tot un muntatge farragós i estrany. La mestra opinava que els pantalons podien estar bé a la dona de tipus nòrdic, sense rodoneses evidents, però no a la mediterrània grassoneta i amb corbes escandaloses. Avui, amb la moda absurda de la dona-fideu això ja no tindria cap mena d'importància.

Al cap de tres, quatre, cinc anys, totes teníem ja pantalons al alcance de todas las españolas sempre que fossin per anar d'excursió o a patinar o per fer esport. Encara les noies escoltes portaven, però, unes amples faldilles de vellut. Els pantalons femenins de vestir es van anar introduint depressa, per molts motius. El primer, evident, és el de la comoditat. Abrigaven més, evitaven cotilles i lligueros -encara que es van inventar cotilles per a pantalons-, afeblien la dependència absoluta de la singular depilació obligatòria i, en definitiva, resultaven molt adients per a les dones modernes que treballaven a casa i a fora i començaven a sortir dels recers domèstics habituals. De tota manera a moltes feines -com ara- s'hi havia d'anar amb faldilla, a la força.

Com remarca Bard, la cosa encara cueja. Recordo que es va comentar fa anys com Tarradellas obligava les treballadores de la Generalitat a anar amb femenines faldilles. Els uniformes de les escoles de prestigi per a nenes encara no han abandonat la faldilla i sembla que el tema ni es qüestiona ni es debat. Encara més, les dones no ens hem escapat de la necessitat de presumir i com que aquella dita fa que qui vol presumir ha de patir en festes, casaments i sortides diverses s'acostuma, en general, a retornar a la faldilla incòmoda, llarga o curta i, encara més estrany, a uns talons de pam i mig absurds i que semblaven, fa anys, destinats a desaparèixer. La imatge de la noia encalçada pel maniàtic i que corre amb les sabates de taló alt és recurrent, al cinema de por.

Les dones de l'edat de la meva mare, de classe modesta, van ser reticents amb l'ús dels pantalons. La meva mare no se'ls havia posat mai fins que va començar a trobar-se malament, deia que tenia fred i jo n'hi vaig portar uns de punt, de llana, que ja no es va treure mai més. No entenia, ella mateixa, com no se n'havia posat abans. La mateixa experiència m'han explicat d'altres iaies. El descobriment de la comoditat, la pèrdua d'antics complexos, tot plegat els va arribar una mica tard, però al menys se'n van poder beneficiar.

La tapa del llibre, però, no m'agrada. No pas perquè la dona fumi, que jo sóc tolerant amb el tema, sinó pel posat suposadament provocador de la senyora, que, a més, és una senyora guapa i prima, una model,  evidentment. Els llibres s'han de vendre i el reclam d'un llibre d'història feminista ha de ser, potser, una imatge poc feminista, segons el que entenguem per feminisme, és clar. Amb pantalons o faldilles l'absurda moda dels nostres temps ens ha portat una imatge andrògina  i aquestes desfilades de moda surrealista, amb nois i noies fent cara de tenir mal d'estómac o d'estar molt emprenyats, caminant com estranys cavalls desbocats o coixos. Comptat o debatut -o no- és com el que comentava fa poc sobre l'art o el que en vulguem dir art, en aquest món tot hi cap i més estranys eren els mirinyacs, els polissons o els corsés i la moda d'estar blanca com el paper ni que fos bevent vinagre.

En un comentari sobre el llibre es remarca:

Fin de l’histoire ? Pas tout à fait. Pourquoi l’ordonnance de 1800 interdisant aux femmes de s’habiller en homme n’est-elle toujours pas abrogée ? Pourquoi les collégiennes ne portent-elles plus que des pantalons ? Pourquoi une « journée de la jupe » ? L’actualité des questions de sexe et de genre gagne à être située dans l’histoire longue de la peur de la confusion des rôles et de la contestation du pouvoir masculin.

Si es té algun dubte sobre l'absurd de les modes només cal meditar amb quina facilitat canvien i no sempre per millorar ni per assolir fites més grans de comoditat i lleugeresa. En això, com en tot, hi ha alts i baixos, involucions, absurditats. No entenc, per exemple, això dels talons exageradament alts, que de vegades, en algunes feines, són pràcticament obligatoris. Pel que fa als pantalons, com ja he comentat, continuen allunyats de molts sectors de feina, sobretot de feines cara al públic on s'ha de donar una imatge de bona presència, concepte subtil i perillós, indefinit. El pitjor de tot és que les mateixes dones admetem aquestes imposicions i encara de vegades sembla que ens agraden i que ens agrada anar pel món pidiendo guerra, com es diu vulgarment, cosa que està molt bé per sortir de marxa a la discoteca però que em sembla en d'altres casos fora de lloc.

No entraré en qüestions morals, que no toca, però el fet és que moltes  vegades, en tertúlies serioses, on els senyors periodistes van vestits d'allò més normalets, a les senyores me les disfressen -o es disfressen elles mateixes, i sembla que molt a gust- de floreros, amb minifaldilles, taconots, ensenyant un pam de cuixa i si pot ser més i tot. I mentre els senyors ofereixen un ventall estètic molt variable, en pes, aspecte i edat, elles, és clar, amb poques excepcions, estan bones, que diuen i porten un pam de maquillatge. 

Un tema, doncs, absolutament banal en aparença, però que fa pensar força en com sovint, contentes i enganyades, acceptem el que toca sense massa coherència. Per cert, alguns intents trencadors d'introduir faldilles en l'àmbit dels nostres homes no ha tingut, de moment, cap mena d'èxit i sembla que a l'hora de la veritat els senyors retornen de forma massiva a la tradició de l'americana, els pantalons, la camisa i la corbata, fins i tot aquells que en les seves joventuts esquerranoses defugien una imatge tan burgesa. Per sort, de tota manera, en  el món occidental, de forma generalitzada, els poders públics no acostumen a intervenir massa en les nostres dèries carnavalesques. I que duri.