15.9.10

Una pèrdua més: la llibreria ONA i el nostre passat proper




Vaig llegir al blog de l'escriptora Olga Xirinacs i després al diari Avui la fallida de la distribuïdora L'Arc de Berà i l'inevitable -sembla- tancament de la llibreria ONA.

Potser sóc una vella nostàlgica, però tinc la sensació que no fem res més que perdre coses importants mentre per altra banda augmenten -no sé si de forma sincera i assenyada o, senzillament, arrauxada- el sentiment independentista i les proclames a favor d'una llengua que no ens preocupem massa de millorar, llegir ni estudiar, més enllà dels dogmatismes normatius, que aquesta seria una altra història.

No sembla preocupar de forma excessiva el fet de la possible mort de la llibreria, el món editorial ha canviat, ja fa temps que ONA no era aquell indret on trobaves fins i tot llibres en català descatalogats. Ara hi ha molta producció, certament, però en qualitat i en iniciatives serioses hem anat deixant moltes coses pel camí i no només en català, cosa que no és cap consol. Fa poc en un blog en castellà llegia, recordáis cuando decíamos que con las televisiones privadas tendríamos una gran calidad y variedad de programas?

Tan sols encetada la democràcia es va perdre el cicle de teatre Cavall Fort, que no va poder complir els vint-i-cinc anys. Recordo aquells diumenges pel matí, a l'emblemàtic Romea, amb els meus fills i admeto que hi havia espectacles de tota mena. M'han dit que ara es fan moltes coses per als infants. Sí, però  no és el mateix  perquè anar al Romea comportava tot un cerimonial diferent. Al principi de la primera legislatura pujoliana van fer molta escudella amb el fet que la senyora del president, amb els dos fills petits -un era l'Oriol Pujol- assistien al cicle. L'any següent el cicle ja no es va fer al Romea i va acabar per morir de pena.

Què podem dir de la Nova Cançó? Ja sembla una relíquia de museu i al museu n'han fet l'exposició. No ha generat un gruix de bons cantautors, amb espais adients de promoció, aquella possible tradició perduda. Llevat de  quatre excepcions i malgrat la immersió lingüística comparar les lletres d'aquells cantants amb la majoria de les que avui es canten per part de tants i tants grups fa una mica d'enveja retrospectiva, la veritat. 

Revistes, poques o cap. Cavall Fort va perdre pistonada i va perdre els quioscs, l'Avui ha anat malvivint com ha pogut amb canvis de capçalera -una capçalera que vam triar democràticament i que després es van passar pel folre del disseny-, el Temps també sembla que ni existeixi, la tevetrès -és la meva opinió- també ha anat molt i molt de baixa pel que fa a l'exigència cultural i lingüística, sobretot i així podria encetar un rosari de greuges que no diran res a la gent més jove que no ha viscut un passat resistent on les batalles només es podien guanyar en el camp cultural i qualitatiu. De vegades quan vols fer alguna d'aquestes valoracions et surten amb el fet que en castellà fan coses pitjors -sí, però no pas a totes les cadenes- o que tenim això que es diu autoodi i que ara està de moda brandar per part dels incondicionals, quan s'intenta ser una mica objectiu i crític.

Sempre comencem amb empenta i iniciativa, com ho va fer el blocat, pioner en el món dels blogs en català, ja sabem què va passar després. Només cal fer un repàs als textos que presenten els nois i noies als certàmens escolars per comprovar com va la cosa. Per no parlar de textos orals o escrits de persones que han fet carreres com ara magisteri o periodisme i que per tant se suposa que són de lletres. Al poble on sóc ara van penjar en l'aparador d'una botiga uns programes antics de festa major, de principis del segle XX, del temps de la Renaixença, on s'hi escrivia un romanço humorístic sobre fets locals, molt ben rimat i conjuminat. Cada any el jovent que fa divuit anys escriu una mena de versets a la revista de la festa major, comparar els dos textos, un d'ells escrit en una època en la qual poca gent sabia ni tan sols escriure i l'altre, després de tants anys de català escolar i en una zona on el castellà no té un pes excessiu -ja que això sempre servei d'excusa- fa plorar. No parlo d'ortografia, per a això hi ha correctors, és clar, sinó de redacció, de grapa, de rima seriosa, d'idees ben expressades, de sentit de l'humor intel·ligent... 

Les llengües minoritàries com la nostra ho tenen magre en la competició en els camps quantiatius i és en els qualitatius on s'han de guanyar el respecte i la valoració fins i tot dels enemics. Molta gent poc catalana posava la nostra tele, fa anys, pel fet que feien programes interessants, que no emetien a la resta. No és estrany que ara s'hagi de fer a l'inrevés, en més d'una ocasió, perquè la primera i la segona cadena més aviat han millorat en aquests darrers temps, des que van plegar els peperos. De fet, interessa la literatura en català? Miro els espais sobre llibres, els blogs, els diaris, i els comentaris i crítiques sobre autors estrangers ocupa la majoria de pàgines dels suplements; pel que fa als nostres autors i autores, si no estan lligats a un dels grans mitjans ho tenen pelut, no se'n cantarà ni gall ni gallina i hauran de fer un gran esforç per donar a conèixer que han publicat alguna cosa.  Als dos anys i escaig els seus llibres es descatalogaran i seran pasta de paper però, vaja, també serem tots cendra i pols, potser no és tan greu.

Ja sé que hi ha molta oferta, internet i tot el que vulgueu. Però perdre la llibreria ONA, encara que hi hagi avui moltes llibreries, moltes vendes per Amazon i molta producció en anglès i en el que sigui, em sembla una tragèdia cultural, no tan sols pel fet de la pèrdua d'una llibreria més sinó d'aquesta que tant simbolitza o hauria de simbolitzar. Jo, que tan iconoclasta sóc amb molts símbols, em sorprenc de la poca cura que tenim vers els més propers. També, a més, perdrem un espai emblemàtic barceloní més, i en aquests darrers anys, sense porciolisme però amb el mateix esperit posat al dia de l'especulació, hem vist com se'n perdien un munt i  se'n malmetien una pila. Avui a la Casa Golferichs ens hi posarien una botiga de samarretes de disseny a la planta baixa. Em temo que no ha passat tant sols a Barcelona, cosa encara més greu. I no entro en el tema de la ràdio, la pèrdua de bons programes culturals (quant de temps va durar Catalunya Cultura?) ha estat dramàtic.

Però sembla que no ens fa ni fred ni calor, és així, tot canvia, cal adaptar-se... no mirar enrere, si no és per observar allò que volen que mirem amb ulleres partidistes o amb les orelleres que posaven als rucs i cavalls per anar pel dret. Ja viatjarem en vols barats a París, a Lisboa, a Londres, a Madrid, per admirar aquelles antigues llibreries, espais, botigues i cafeteries que els d'allà han sabut conservar i mimar. 

32 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Quanta raó, Júlia. A cada bugada perdem un llençol!

Ona és un referent important. Com Catalònia, Proa i tantes altres que no porten camins gaire galdosos, tampoc.

I a comarques sembla que les coses no van gaire millor, perquè també ens assabentem d'un degotieg constant de tancaments.

Ferran Porta ha dit...

Barcelona s'està deixant pel camí un munt d'institucions culturals i de béns que no s'haurien de perdre de cap manera. Em pregunto, però -i ja em perdonareu- si libreries com Ona han sabut adaptar-se als nous temps; m'ho pregunto, de debò, sense saber-ne la resposta. Tot canvia, tot evoluciona i això no és dolent en sí mateix; el que és terrible és quedar-se ancorat en el passat per no saber adaptar-se als nous temps. Pot ser aquest, part del problema d'Ona i de tants i tants altres? (pensament en veu alta)

Clidice ha dit...

Llegint-te em veig temptada de donar-te la raó, aleshores penso en quantes vegades he llegit aquestes mateixes idees expressades en textos antics grecs, romans, medievals i dubto, dubto sincerament. Sé que el futur no agrada mai al present, però en aquest futur que nosaltres blasmem diran exactament el mateix. Segurament penso com el Ferran, al cap i a la fi, una llibreria és un negoci i, com a tal, cal saber adaptar-se als moviments del mercat. Avui, parlar de llibres i llibreries no és parlar de cultura, d'escriptors i de lectors, és parlar de negoci editorial i cal gestionar-ho com a tal, fins i tot si es pretén ser un espai "especial".

Salvador Macip ha dit...

Els temps canvies i els negocis evolucionen, és inevitable, però hi hauria d'haver alguna manera de preservar certes institucions, o si més no renovar-les. Per desgràcia, com diuen els altres, que tanqui una llibreria ja no és notícia avui en dia. El tancament de la distribuidora sí que és més problemàtic.

Júlia ha dit...

Víctor, moltes coses estan canviant, però tant que parlem de memòria i estem perdent la més recent.

Júlia ha dit...

Ferran, això pot ser una part del problema. L'altra és la desafecció pel passat recent i resistent, culturalment parlant. ONA era més que una llibreria qualsevol i això també compta.

Júlia ha dit...

SM, és que tot va lligat, potser és inevitable que sigui així, no ho sé, però em temo que al darrera, i pel que fa al context català, tot això reflecteix una trista realitat cultural.

Júlia ha dit...

Clídice, em temo que també hi ha un problema de poca estima vers la nostra cultura, considerada d'una forma global, i una manca d'exigència i de necessitat d'èxits ràpids. No tot hauria de ser 'negoci'. O sí?

Clidice ha dit...

Segurament que estem d'acord en què no tot ha de ser negoci. Malauradament el sistema exigeix un balanç de pèrdues i guanys positiu per tal de continuar. Si més no en aquest estat de coses, on el món editorial SI que n'és de negoci. Altrament seria si aquests espais, en el moment de generar benefici, no anés a parar a mans privades. Aleshores seria, sense cap mena de dubte, el moment d'invertir-hi diner públic.

Sap greu que passi? segurament que si, però no està passant res que no estigui passant arreu del món i més en les cultures minoritzades com la nostra. El capital està en mans de gent que no tenen ni llengua, ni pàtria, ni cultura. O potser si que en tenen i no és la nostra.

Júlia ha dit...

Clídice, per a les llengües majoritàries això potser és un problema menor, crec que 'el nostre problema' és, encara, diferent i moltes coses han sobreviscut sense ajudes, gràcies a l'empenta de la gent, em temo que ara les coses són molt diferents.

Deric ha dit...

Arc de Berà ha fet fallida??????? I han tancat l'Ona?
On anirà a parar la cultura d'aquest país!!!

Júlia ha dit...

Deric, això em pregunto jo, és clar que hi ha grans llibreries, com la nova de la Rambla, de Planeta. El fet és que, com sol passar, els peixos grossos s'empassen els xics.

miquel ha dit...

Vaig seguir el mateix procés que tu de coneixement de la notícia. Després d'un primer moment d'incredulitat vaig pensar en el meu percentatge de culpa, d'infidelitat per comoditat. Ara em continuo preguntant per què Ona haurà de tancar i si nosaltres -ja sé que és una quimera (?)- podem canviar res en aquest cas concret (sempre aquesta acceptació resignada). Després, o al mateix temps, vénen moltes preguntes i consideracions, algunes de les quals tu ja expresses.

Júlia ha dit...

Pere, em temo que poca cosa hi podem fer. Potser per a la gent més jove sigui una llibreria més, per als qui som una mica més grans és molt més que això, no fa massa anys Monzó li va dedicar el premi Trajectòria que li van atorgar, va néixer l'any 1962, forma part de les inquietuds de tota una època. Sembla que tenir un establiment de llibres i discos 'només' en català no és prou important per reivindicar-ne la continuació.

La desaparició de la distribuidora, segons diuen els editors, encara és més preocupant. No som un poble de fidelitats més enllà de quatre tòpics, és així.

Galderich ha dit...

Una més. I anem sumant!

El problema és que estic d'acord amb tu i amb els comentaristes que discrepen de certs punts de vista teus. Això vol dir que el problema és molt complex i que encara pensem que la cultura catalana ha de sobreviure d'esforços col·lectius...

El veí de dalt ha dit...

Tanca l'=na? Vaja...No ho sabia. En canvi, veus?, sortirà el 28 de novembre un diari en català ARA en versió paper i digital alhora. Uns se'n van. Altres vénen. Però sap greu per aquells noms que tenen un pes cultural fet d'esforços i compromís.

Júlia ha dit...

Galderich, és que penso que malauradament serà sempre així i no només la catalana, molts esforços culturals a tot arreu depenen d'ajudes. Un altra tema és com es malmeten les ajudes i com l'excés d'ajudes pot contribuir a la manca d'iniciativa.

No estic d'acord amb això de 'una llibreria més' perquè ONA era l'única, que jo sàpiga dedicada en exclusiva al català.

Possiblement, com dieu, no es va saber 'adaptar', encara que moltes bones adaptacions també han fet moixoni, em preocupa la tendència del país a fer arrencades de cavall i aturades de ruc (de ruc català?).

Júlia ha dit...

Veí, probablement i afortunada sempre existeixen iniciatives interessants, el problema, com comento, és que no fan 'tradició' i que aviat perden pistonada, en podria escriure una llarga llista.

Júlia ha dit...

La llibreria catalana de Perpinyà també sembla que està en perill, per cert.

Em ve sovint al cap la cançó d'Espinàs que potser és tota una declaració de principis que no comparteixo, i això que ja té molts anys. L'Onze de Setembre vaig veure que l'escriptor hi feia referència:


...tantes coses hem perdut que el record també cal perdre.

Francesc Puigcarbó ha dit...

A Sabadell en varen tancartres d'importants l'any passat, ja només en queden dues amb cara i ulls, i una de les dues té problemes amb el propietari del local que té llogat, vol dir que la cosa pinta malament.
De tant perdre llençols ja no ens quedarà aviat ni la bugada.

lola ha dit...

Molt d'acord amb el que dius, Júlia. Esmentes de passada els "cafès", quasi diria que em saben més greu que les llibreries. N'hi havia de preciosos, i eren espais d'àgora, on s'hi feien tertúlies, atzaroses o programades, ensopides o lúcides, amb bonhomia o sense... Hi havia vida, redéu.

Anònim ha dit...

Té gràcia (i barra), el comentari d'en Ferran quan acusa la llibreria Ona de no saber-se adaptar als nous temps. Quins són els nous temps, Ferran? Una Catalunya més espanyolitzada que fa 10 anys? Doncs sí, Ona no s'ha volgut adaptar a l'espanyolisme guai que ocupa tots els llocs de poder del país, des de la Generalitat fins a la direcció del Barça. Millor morir que viure agenollat. Encara que alguns com en Ferran es trobin en la seva posició ideal.

Júlia ha dit...

Francesc, mals temps per la lectura i per la Cultura amb majúscula i cada dia més rucs, en general.

Júlia ha dit...

Lola, això dels cafès ja ve d'antic, recordo que quan era petita la revista Destino es queixava sovint dels tancaments i desastres, vaig pensar, pobre de mi, que amb la 'democràcia' -la poso entre cometes perquè encara està una mica en suspensió- ho faríem millor... Ja veus.

Júlia ha dit...

Anònim, el problema és complex, i de vegades s'ha de fer una mica d'autocrítica i pensar perquè tants entusiasmes acaben com acaben.

No crec que Ferran ho digui amb mala intenció espanyolista, ep, ni de bon tros.

El fet és que els peixos grossos s'han anat menjant els xics, en el camp editorial i en tots, el petit negoci ho té molt magre i pel que fa a Ona potser el públic tampoc li ha estat tan fidel com caldria. Som una mica efervescents i després acostumem a baixar la guàrdia, per aquests verals.

Jo sóc molt covarda i m'estimo més estar agenollada que morta, sempre et pots tornar a posar dempeus, he, he.

Ferran Porta ha dit...

Acabo de llegir el comentari de l'anònim i estic al.lucinant. Que em qualifiqui a mi per "espanyolista"!

Anònim, si vols en parlem, d'Ona, de la cultura, del catalanisme i l'espanyolisme. I quan n'haguem parlat, forma't una opinió de mi; sense conèixer-me de res, francament, és ridícul.

Disculpa, Júlia; només aquí podia fer-li arribar el meu comentari.

Bon cap de setmana.

Júlia ha dit...

Ja veus que és 'anònim', així que ni cas. A més, pel que diu ja es veu que no té ni idea de com ha anat el tema.

De tota manera fa por escriure, sovint interpreta cadascú el que li sembla. M'ha passat més d'una vegada.

Encara més, de vegades algú em diu al comentari alguna cosa que jo ja he explicat a l'escrit, com si me l'hagués deixat.

Júlia ha dit...

La veritat és que moltes grans iniciatives catalanes han fet figa a causa d'una mala gestió -no parlo d'ONA, que no conec en concret- però recordo com als inicis del diari AVUI era habitual que no t'arribés el diari, que fessin errades en la distribució, tot plegat va empènyer molta gent a deixar de ser suscriptor.

Els primers temps de l'Enciclopèdia Catalana també van ser molt 'heroics' però coneixia gent que hi treballava i hi havia un cert desgavell i manca d'exigència segons com. El mateix i pitjor em va passar amb el grup del llibre.

No n'hi ha prou amb l'entusiasme militant, les coses s'han de fer bé i amb professionalitat i exigència,

el llibreter ha dit...

Dijous, encara!, tot un senyor català de soca-rel em va demanar la versió en espanyol d'un llibre perquè li resultava més fàcil que llegir-lo en català. Aquest senyor fa trenta anys tenia uns trenta anys. Trenta anys de mandra expliquen bona part del problema.

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Llibreter, això també és veritat, passa sovint, malauradament. Fins i tot amb gent jove que ha estudiat en català... Aquí som força de rauxes i després ens esbravem.

També hi ha un problema amb les traduccions, és un problema de mercat, no hi ha una bona política, ara mateix estava mirant la de Guerra i Pau i no té color la darrera de castellà en comparació amb la de català, vaja, segons la meva opinió, que no sóc experta.

Abans es donava l'excusa del preu, en català sempre pagaves una mica més però ara això ja no sol passar o no és significatiu. Em sap greu comprovar quantes bones iniciatives s'han quedat pel camí però, vaja, quan veig cantautors nostrats que canten en anglès ja em sembla que em queda poc per veure.

Ramon ha dit...

Júlia, el tema de Ona fa mal pel que te de simbol, però el gran problema és el tancament de l'Arc de Berà. Avui per avui, la tasca de distribució que feia l'Arc dificilment el podrà assumir cap altra distribuidora, pel que això pot portar a la mort a moltes petites editorials que, contrariament al que es diu en algún comentari, no funcionen pas com a negoci, sino com a servei al pais. Sense elles, qui publicarà autors nous o poc coneguts? No seran pas els grans grups editorials qui ho facin, perquè aquí de negoci no h'hi ha. Per a tant, si no s'omple el buit de l'Arc (i em sembla que això privadament no es podrà pas fer)tenim mala pesa al taler.

Júlia ha dit...

Tens raó, Ramon, a efectes 'pràctics' resulta molt més preocupant i si les petites editorials plegueu o patiu massa dificultats el panorama esdevindrà dramàtic pel que fa al llibre en català i, com puntualitzes, als autors nous o poc coneguts que sovint ens hem de refiar del coratge dels petits editors els quals, estic molt d'acord amb el que dius, no es mouen pel 'negoci' sinó per motius molt més vocacionals i de servei que avui no estan 'de moda'.