L'Any Maragall (Joan)

La meva neboda que té -ai, qui els arreplegués- quinze anys està fent una recerca escolar sobre Joan Maragall i em pregunta sobre els seus poemes musicats. N'hi ha una pila, és clar, i amb versions per a tots els gustos. Els autors d'aquella època van ser molt musicats i sovint escrivien també lletres d'encàrrec per a ser musicades. Encara es musiquen ara, amb resultats diversos, cal dir-ho, i no tots prou reeixits.

Quan jo era jove semblava que en la literatura catalana només existien Maragall i Verdaguer. Eren els autors canònics, que venien explicats, fins i tot, en les antologies de literatura castellana, el mateix que Rosalia de Castro pel que fa al gallec.

De les seves vides, en sabíem poca cosa. Verdaguer era un mossèn ben plantat que de gran va tenir estranyes dificultats poc aclarides i Maragall un senyor benestant amb un munt de mainada. Tots dos van morir al volt dels cinquanta anys, edat que quan ets jove sembla remota i decadent i que quan tu els depasses sembla prematura per a morir.

Verdaguer era mossèn i no va deixar descendència. Maragall en va deixar molta i les branques maragallianes s'estenen per molts indrets, com les de Tolstoi, a cantó i cantó de l'espectre social i polític, i encara es retroben de tant en tant. Són els avantatges de les famílies molt nombroses amb coneixences i relacions.

Han esdevingut mites i els mites, com el del Comte Arnau que ha passat per ser pecador redimit, heroi de la tradició, mal pagador dels treballadors i moltes coses més es presten a interpretacions interessades. Hi ha un Maragall poètic, un de religiós amb dubtes, present en el Cant Espiritual, poema abans molt recitat i avui de baixa. Un Maragall patriòtic hispànic però crític amb la situació i un altre de catalanista possibilista. Fins i tot hi ha el Maragall sensual en el qual intuïm el desig d'una vida amorosa menys convencional. Actualment, és clar, escoltarem sovint allò d'Adéu Espanya i no tant l'Himne Ibèric.

De Maragall en vam llegir molts poemes i pocs articles. Els més promocionats han estat aquells que fan referència a la Setmana Tràgica. La ciutat del perdó fins i tot va propiciar un excel·lent llibre de Josep Benet, reeditat fa poc amb motiu del centenari dels fets de 1909.

Joan Maragall va escriure l'article però, com es sabut, aquest no es va publicar, gràcies a Prat de la Riba, sense que em consti que s'intentès donar-lo a conèixer amb massa insistència. Així doncs, tot va quedar en un doll de bones intencions. Sovint em neguiteja pensar en la distància que existia entre aquells intel·lectuals i l'esqueixada realitat social d'aleshores. Parlava fa poc de Triadú i de les reticències de la seva generació amb la immigració castellana i pobra. En el temps de Joan Maragall la immigració era catalana, valenciana, del proper Aragó. Els barris pobres de la ciutat eren plenes de delinqüents i prostitutes, tots ells catalans, d'un tipus de persones marginals que s'anomenaven gitanos blancs, fossin o no d'aquesta ètnia i que retrataria de forma una mica folklòrica però molt viva, també per aquells anys, Vallmitjana. A més del gran volum, és clar, de famílies en situació de misèria absoluta o gairebé, la tuberculosi arribava a barris com el Poble-sec i Hostafrancs a cotes altíssimes i l'esperança de vida en aquells indrets era molt breu

Crec que el centenari de la Setmana Tràgica ha passat amb més pena que glòria, malgrat els esforços fets per part dels centres d'estudis dels barris de Barcelona i que no ha propiciat grans novetats editorials, refregits, repetició de tòpics, llibres d'encàrrec i poca cosa més. El centenari de Verdaguer va ser també una mica així, actes plens de tòpics i algunes reedicions. Em temo que s'esdevindrà el mateix amb Maragall. Pel que fa a Rusiñol, un dels meus ídols, va passar el mateix. Tota aquella època mereix una lectura molt més profunda i crítica, però sembla que llisquem per damunt de les lloes habituals, sense entrar massa en el conflicte ni en la contradicció, ambdues tan humanes. L'any Gaudí va propiciar molt turisme i va donar diners i la cosa encara produeix beneficis, em temo que si l'arquitecte aixequés el cap i contemplés els mercaders del temple agafaria un cobriment de cor.

Potser és que fa una mica d'angoixa entrar a fons en un temps tan complicat, no fos cas que les coses no fossin com les expliquem o com ens les  han explicat. Una altra cosa és la poesia, aleshores molt més propera a la gent, en general, que no pas ara. També en aquest tema caldria ser seriosos, Maragall, pel meu gust, amb això de la paraula viva de vegades té poca cura del resultat final. Recordo haver sentit Ricard Salvat a la universitat comentar el tema i esmentar com algunes traduccions del poeta havien millorat els seus versos. Però és evident que uns quants ens toquen la fibra sensible i això és molt important.

Fa un temps, en una famosa llibreria, vaig escoltar una conversa a l'entorn de Paternal, en el sentit que era un dels millors poemes de Maragall, opinió que no comparteixo en absolut:

PATERNAL
Furient va esclatant l'odi per la terra, 

regalen sang les colltorçades testes, 

i cal anar a les festes, 

amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal - la gent trèmula es gira:

la crueltat que avança, - la por que s'enretira, 

se van partint el món...

Mirant el fill que mama, -la mare que sospira, 

el pare arruga el front.

Pro l'infant innocent, 

que deixa, satisfet, la buidada mamella, 

se mira an ell, - se mira an ella, 

i riu bàrbarament. 

Malgrat el tremendisme i la poca grapa de coses com ara aquestes colltorçades testes que regalen sang, o la visió d'aquest bebé pervers, com que sabem que respon a l'experiència de l'atemptat del Liceu, el poema colpeix. De les raons de l'odi i de la por, poca cosa ens n'explica, això sí. 

Maragall i Verdaguer han comptat amb un gran reconeixement posterior i tenen monuments, carrers i escoles a dojo que porten el seu nom. A d'altres autors i personatges els hem deixat una mica oblidats, tot és relatiu, condicionat a moltes motivacions i interessos. Estaria bé que la celebració de l'Any Maragall anés una mica més enllà i contribuís a fer conèixer a la gent més jove la realitat dolorosa d'aquell temps tan proper i tan llunyà a la vegada sense fer volar colomets o passar de puntetes per les covardies dels il·lustrats. Un poema o un article no són iguals en un context o en un altre i precisament Maragall, tan líric en ocasions, àdhuc folklòric en el més literal dels sentits, entra a fons en els temes conflictius del seu temps de forma directa en algunes ocasions. En el fons, Maragall, com Verdaguer, van ser, cadascun a la seva manera, víctimes de les contradiccions de l'època. Com nosaltres mateixos, pel que fa al present, és clar.

Tornem de batalles,- venim de la guerra,
I ni portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu! (Cant del retorn, fragment)

Cercant informació sobre aquest post m'he assabentat de la preocupant notícia de la recent desaparició fa uns mesos d'un bust del poeta i de com fa alguns anys ja en va desaparèixer un altre... Quines coses passen, ves. No sé pas si els han trobat, no he vist cap explicació per la xarxa, de moment.