HIstòries, bones i no tant, de la tele

En general es té la percepció que el que fan per la tele és molt dolent, però la veritat és que hi ha de tot, també coses que estan molt bé i per a tots els gustos.

Ja he comentat en d'altres ocasions que, segons la meva subjectiva opinió personal, fa anys i panys que tevetrès va a menys. Potser és que, com en tantes altres coses, teníem massa expectatives. També em passa el mateix amb Catalunya ràdio, des de no fa tant de temps, això sí.  En aquesta emissora han deixat perdre programes molt interessants per substituir-los per frivolitats diverses.

El dia de la vaga tevetrès va desaparèixer del mapa, el mateix que el canal de ràdio que menciono i ens vam haver de refiar d'emissores com RAC1 o dels canals castellans. Era un dia per fer serveis mínims, suposo, però aquests serveis mínims haurien d'haver anat dirigits a informar-nos dels fets del dia en directe.

En aquests dies o en d'altres de més tràgics, com ara el dol pels fets de Castelldefels, la tele nostrada ens ofereix documentals i entrevistes ja emeses. Naturalment, la publicitat segueix emetent-se peti qui peti i el futbol si en donen, també. Cosa que fa pensar força.

En aquestes ocasions que em recorden la ràdio de Setmana Santa d'èpoques pretèrites, temps en els quals els no iniciats descobríem que existia la música clàssica, més d'una persona m'ha comentat:

-Vaig estar mirant entrevistes i reportatges, ja que no donaven res mes, i n'hi ha de molt bons, eh?

Crec que sense que hi hagi cap fet especial ni cap tragèdia inesperada es podria dedicar una mena de dia de reflexió, de tant en tant, per  tal d'emetre una rastellera d'aquests bons programes que dormen com la lira de Bécquer als prestatges, tot i que molts són accessibles per la xarxa.

I és que els programes dignes ens els acostumen a amollar en hores noctàmbules. Vegis, per exemple, els dijous, dia que abans era el de festa de les noies de servei i avui resta relacionat amb la, pel que sembla, immortal sàtira política i social del Polònia que ja va perdent la gràcia i s'hauria de retirar abans de cremar-se del tot. Després d'aquest programa s'emet Sense ficció, una secció de dignes i interessants reportatges i no hi ha manera que s'inverteixi l'ordre. Es deu creure, en general, que la gent interessada per temes seriosos són noctàmbuls bohemis, la gran majoria.

El darrer Sense ficció va ser sobre el tema de la feina, els sindicats, l'atur, els treballs temporals i moltes coses més, en el qual gent seriosa opina sobre la qüestió. Encara que en aquests reportatges sospites que cada persona tindria moltes més coses a dir i que segurament les va dir i es van perdre en el muntatge, la veritat és que estan molt bé. És curiós, un signe dels temps -faig un apartat- comprovar com un sindicalista comunista acaba per ser un professor especialitzat d'ESADE, però això no toca.

En tot cas, el podeu veure clicant aquí. He de dir que jo l'he vist per recomanació familiar, altrament, com passa amb tantes coses, m'hauria passat per alt, possiblement.

Quan dius que la nostra tele no va bé t'acostumen a comentar que les altres ho fan pitjor. Les altres se sol referir als programes de la 5, a les tafaneries xarones i coses semblants. És clar, en aquesta comparació hi sortim guanyant i podem amarar-nos de cofoïsme, que després del seny i la rauxa és una cosa molt pròpia. Jo  crec que la primera va millorar molt després del darrer canvi de govern i els noticiaris estan prou bé, però hi ha qui creu que només fan corasson, corasson i coses així. I qui no la sintonitza mai per imperatiu patriòtic, que també.

La segona cadena hispànica té programes excel·lents, un ventall molt interessant, com el 33, però, pel meu gust, més diversificat, i un exemple és la magnífica sèrie Mujeres en la historia que ja he comentat en d'altres ocasions. La llàstima és que alguns solen ser també matutins o excessivament vespertins, d'això no ens en deslliurem. De les sèries interminables, en català i castellà i fins i tot en les variants lingüístiques d'ambdós idiomes, ara que agafo una emissora balear, val més no parlar-ne, suposo que s'eternitzen a causa de les inefables audiències.

Amb la tele, la ràdio, els llibres i el que sigui passa com en tot en el nostre temps -llevat de la premsa en paper, que no augmenta l'oferta, veurem si amb l'Ara fem un pas endavant-, hi ha un excés tan gran que ens perdem i no ens assabentem del que ens convé, ni tan sols de les pelis bones que, de tant en tant, passen, sobretot a canals com ara BTV, una cadena que manté també un nivell remarcable de qualitat. Sobre la premsa, la continua davallada de l'Avui, quan recordo aquell entusiasme en el moment de la seva sortida, i les col·laboracions que aplegava fa temps i com vam anar a votar la capçalera i comentàvem cada dia en Pedrolo, l'Espinàs, la Roig, en Pons... Coses de l'edat.

Tot plegat fa que, amb poques excepcions, programes com aquest Sense ficció, que podrien generar un debat de carrer i botiga, cosa que passava en èpoques d'escassedat, passin de puntetes i amb discreció. Com a curiositat simptomàtica remarcaré que un dels que va mirar més gent que conec, en directe, va ser... el que van dedicar al Molino. Així és el món.