10.10.10

Perifèries i provincianismes

Fa uns dies, al blog del Jesús Tibau es va encetar un debat sobre la qüestió del provincianisme i el pes de les perifèries en la literatura. Al blog del Salvador Macip va sorgir un altre tema, per a mi, en el fons, amb moltes relacions amb l'anterior, sobre els registres de la llengua i la versemblança de l'ús del català en determinats ambients.

Fa anys resultava habitual el debat sobre si els idiomes forasters, que, de fet, la majoria desconeixíem, eren o no adients per a determinats gèneres musicals: l'anglès anava bé pel rock, l'alemany era massa dur per a tot, l'italià era bo per a la lírica, el castellà per a la cobla i alguna coseta més... Tot plegat, una rastellera de tòpics i prejudicis, vaja. Sobre llenguatges més llunyans poca cosa podíem dir, no els havíem escoltat mai. Avui els nostres carrers estan plens d'accents remots.

Pel que fa a això que ningú no sap ben bé què és i que s'anomena formes dialectals, algunes ens agraden i d'altres no. Les sèries sudamericanes sonen malament, és clar que el contingut tampoc no ajuda massa a trobar hi la gràcia. En dels darrers anys tothom vol subratllar la diferència sense obviar la normativa, cosa que obliga a fer màns i mànigues a la recerca d'un altre mite, la versemblança.

Tot plegat, com ja he remarcat, són prejudicis, és clar. Les llengües, àdhuc les formes dialectals que no són llengües canòniques pel fet que la normativa es dicta a les capitals, i en ambients acadèmics, és clar (vam menystenir el llenguatge de barri, el xava, i ara el trobem a faltar, ves), i que les unificacions lingüístiques van respondre a cada indret a processos polítics ideologicament molt diversos, poden expressar-ho tot de forma verbal i també escrita si la grapa de l'escriptor és capaç de reconvertir en literatura la realitat. Però la realitat pura i dura mai no es reflecteix de forma fefaent i absoluta. Tolstoi explica com els diàlegs que reprodueix -en rus- es fan, moltes vegades, en francès, ja que aquesta era la llengua utilitzada per les classes benestants russes de l'època. I no tan sols per les russes. El llenguatge literari és sempre una recreació de la realitat, si ens grinyola, passi l'acció a Puigcerdà, a Tallahasee o a Hong Kong, malament.

Els doblatges en català en ocasions patinen -ni més ni menys que els castellans- pel fet que no són prou bons ni prou ben elaborats. Imagino que com que se n'han d'escriure tants i tant de pressa no es pot ser excessivament acurat amb el producte, el mateix que passa amb moltes traduccions actuals de novel·les. De vegades la cosa resulta tan escandalosa que malgrat desconèixer l'idioma original perceps que allò no pita. 

Sobre perifèries i provincianismes sovint la queixa sobre el tema respon a la manca de sort en la promoció. A tot arreu hi ha capelletes, vaja. I sobre els ambients i la necessitat -que jo no comparteixo- d'ampliar escenaris més enllà del poble o barri de cadascú, tot és relatiu. Precisament Vargas Llosa, de qui ja hem parlat a bastament, té llibres que si no comptessin amb la força del llenguatge que utilitza serien absolutament localistes. Com que tot té alts i baixos, el mateix que la borsa, si fem un repàs per la literatura en català que ha tingut sort, veurem una mostra de com va el tema. Durant un temps es va creure i opinar en sectors més o menys elitistes que no ens calia fer novel·la. El fet era que els escriptors no disposaven del temps ni dels mitjans econòmics per dedicar-se a un gènere que requereix concentració i durada i molt de treball que no saps si serà, o no, recompensat amb la publicació i la difusió posteriors.

Pels anys trenta va proliferar una novel·la barcelonina, elegant i europea que mostrava la societat que aspiràvem a ser, ja que a casa nostra el provincianisme perifèric ha topat en ocasions amb aquestes ànsies d'universalitat  a tota prova, el mateix ha passat en pintura i en d'altres arts i oficis. Va arribar, amb gran força, Arbó, amb les seves Terres de l'Ebre i Camins de nit, unes novel·les que, pel meu gust, tenen molts punts de contacte amb les hispanoamericanes dels seixanta i setanta, i que mostraven un món dur i salvatge, miserable, en una zona que aleshores estava oblidada de la mà de Déu i de les esperances burgeses catalanistes.

Va venir la guerra civil i ja sabem com va anar tot, per desgràcia. Aquells intents es van perdre i molts autors es van reconvertir per sobreviure com fos. Ja en els seixanta privava la novel·la realista amb rerefons polític, molt ben intencionada però sovint pobre en expressió i contingut, pel fet que la generació jove no havia tingut l'accés necessari a l'estudi del català. Hi havia una demanda de cosmopolitisme que autors com Porcel van recollir en alguns llibres. I de sobte, inesperadament encara que avui sembla una cosa normal, i no sense reticències serioses per part dels mandarins de l'època, triomfa un llibre com La plaça del Diamant, amb la guerra civil fent tan sols de teló sentimental. Més endavant, una altra sorpresa, en poc temps tenen èxit Barbal i Moncada i es parla d'un retorn a la novel·la rural, cosa que fa que gairebé qualsevol llibre que passi a comarques s'etiqueti de rural i que, per cansament, bons llibres de tema rural acabin al calaix del pa sec.

Després va tornar l'urbanisme, la moguda, els joves irats sense sentit. La necessitat de productes amb un cert exotisme, gens original, per cert, encara que poc habitual a casa nostra, i amb trets paranormals, com  La pell freda. I avui, contra tot pronòstic, estant triomfant llibres ben localistes i tancats en un petit univers, Pa negre, Olor de colònia. Ens continuem movent entre l'atracció del món provincià, tancat, que sempre resulta adient per a passions reprimides que esclaten quan menys s'espera a l'estil de Terra Baixa i unes ànsies de civisme urbà i cosmopolitisme que ja sacsejaven Laura a la seva ciutat dels sants, on intentava, en debades, educar el personal.

No entro en cap moment en valoracions literàries, tema espinós, subjecte a gustos, modes,  prejudicis i fins i tot a l'etapa vital en la qual accedim a aquestes històries. Només voldria remarcar la relativitat de les etiquetes, el pes de les tendències i de les nostres dèries i el fet que tot es pot fer i explicar i escriure, sempre que es faci amb habilitat i exigència. Una altra cosa és l'èxit, sovint inexplicable. Les modes porten a l'excés, a llibres que no estan malament per a un moment concret, a l'allau de produccions de gènere, com ens ha passat amb la novel·la històrica o negra, gèneres que també pugen i baixen segons toca al mercat promocional i a les nostres inconstants demandes de novetats. De vegades toca parlar del passat, aleshores es critica que no es parli del present. El present sempre fa més respecte, certament, perquè la inversemblança resulta molt més evident per als contemporanis.

En aquest context, escriure des de zones urbanes o des de perifèries cada vegada més urbanitzades i ben comunicades, té poca importància. Un repte pendent és com intentem donar vida a formes dialectals que podrien enriquir i ampliar les perspectives del llenguatge normatiu i convertir en literatura el veritable llenguatge del carrer -del carrer Fernando, del carrer major del poble o de Picadilly Circus, si és que hem tingut la sort de passejar-hi- sense trair-ne l'esperit i de manera que sembli real malgrat que no ho sigui, ja que no ho pot ser mai de forma absoluta. La realitat, precisament, no té perquè ser versemblant. De vegades hi ha qui ens ha volgut narrar fets reals i malgrat saber que són reals tot plegat ens ha sonat a falsedat per manca de grapa narrativa. I de vegades una història d'allò més ximpleta ens ha fet plorar, ens ha emocionat, a causa de l'estat de gràcia de l'autor.

10 comentaris:

Sandra D.Roig ha dit...

Molt interessant i cert.
A mi " les formes dialectals" m'han dut alguns problemes amb l'escriptura sobretot.
Perquè no he tingut una educació catalana, (tot ho vaig estudiar en castellà, i a casa es parla Valencià.
Encara barrejo termes d'habitual ús del Valencià amb el català.

Júlia ha dit...

Sandra, les barreges poden ser molt enriquidores, encara més en poesia on no hi ha la necessitat d'explicar històries. Crec que una manera de ser autocrític és llegir en veu alta el que escrivim, pràctica que avui no resulta habitual i que a les escoles, per desgràcia, ha anat de baixa.

No haver estudiat en català no vol dir res, ja veus jo de quina generació sóc, sempre es pot perfeccionar el tema, sobretot llegint molt i escoltant la gent.

Pel que fa l'ortografia, avui tenim correctors força dignes, cosa que ja redueix la problemàtica.

Les formes dialectals, si són vives, s'han d'incorporar a la literatura escrita, malgrat el pes dels qui remenen el tema. Tot es pot fer si se sap justificar d'alguna manera, em sembla.

Un tema que pot ser molt llarg, crec que ja n'he parlat altres vegades i probablement hi tornaré.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Potser aquestes prevencions que teniem en certes llengües venien de provincianis-me, de laïllament en que viviem.
A Marrakech, un senyor recitava poesia en amazic i sonava meravellós, i amb alemany que semblaria el més dur de tots he sentit poesies que sonen com Bach.
Quan a la novel·la a casa nostra, a mi també em va sorprendre l'exit de Pa negre (la novel·la està molt bé), però es alló que dius_ ostres! una altra novel·la de la guerra o la postguerra, però com Teixidor escriut tant bé, t'ès igual.
Amb la novel·Ela aqui succeeix com amb les pelis, con aconseguim tractar temes que no siguin locals, o potser no sabem fer universals àmbits locals, al cap i a la fi les noveles que passen a Niuiork podrien pasar a BCN.

Júlia ha dit...

Francesc, no he volgut entrar en valoracions personals, per motius que no fan referència ni de bon tros al localisme ni a la guerra civil, a mi, personalment, grans èxits com Pa Negre, Olor de Colònia o Las veus del Pamano no m'han acabat de convèncer. Acabo de llegir en cavi un llibre senzill i suposadament localista 'El jardí dels hostes', que m'ha agradat força. Un llibre pot estar molt ben escrit i no tenir massa grapa i a l'inrevés. Els temes arriben a cansar si es repeteixen sense aportar res de nou però de vegades la novetat rau en la senzillesa i manca d'intencions 'morals'.

Encara hi ha qui es pregunta sobre l'èxit de 'La plaça del Diamant', l'argument és ben senzill i la protagonista una senyora una mica rarera. Però té alguna cosa, és evident.

Trobo, això sí, que hi ha una manca de valentia per entomar temes del present, sempre surt el passat, la guerra, la postguerra i tot això. I se'n fan una mena de relectures oportunistes. Però, vaja, no és fàcil defugir el pes de tot això. És com els nazis, que sempre revifen a les pelis, als llibres...

Príncep de les milotxes ha dit...

Un article, aquest, enriquidor.
Gràcies Júlia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Príncep!!!

Salvador Macip ha dit...

Gràcies per afegir tots aquests matisos als dos debats, Júlia. Estic d'acord amb el què dius. Hi ha una sèrie de limitacions (de gènere, geogràfiques, dialectals...) que ens imposem de forma absurda, perquè s'ha demsotrat mil cops que són innecessàries. No passa només amb el català. Jo, com tu mateixa, ja estic tip de llegir segons quin temes en la nostra literatura...

Júlia ha dit...

SM, crec que en general hi ha un grana afany d'etiquetar el que sigui, per facilitar la tasca acadèmica i crítica, com aigua en un cistell la literatura -la bona- sol escapar-se de tots els prejudicis i etiquetatges.

Malauradament la cosa pesa, fa molts anys vaig quedar finalista d'un premi juvenil amb una novel·leta ambientada en la guerra de Cuba. Molt temps després vaig conèixer un membre del jurat que em va confessar que no l'havien premiat a causa del tema -semblava anacrònic-, la premiada va ser una de tema ... ecològic.


De tota manera, l'editorial va fer fallida, així que...

Hi ha llibres que aquí no els hauria publicat ningú, per exemple la Pippy Calcesllargues o el Potter (per l'extensió).

Sobre els temes, s'ha criticat sovint això del provincianisme i aleshores vam passar una temporada llegint textos on algun personatge anava a fer un volt pels Estats Units.

Molts dels llibres més 'universals' serien absolutament provincians mirats amb aquesta òptica.

Sobre el registre de català adient, encara anem una mica endarrerits, per raons òbvies, a la recerca d'un estàndard correcte, culte i que no faci riure ni sembli de centre excursionista. Però, vaja, ens en sortirem amb nota.

En això crec que és molt remarcable l'aportació de l'avui una mica oblidat Pedrolo.

Jesús M. Tibau ha dit...

Gràcies pen continuar el debat encetat al meu blog. Bàsicament el que jo volia era incitar, provocar. Crec fermament que per a escriure no cal viure a la capital, i que a la llarga els bons escriptors i escriptores acabaran triomfant. Però també és cert que comptar amb un bon aparador i amb el suport de bons mitjans de comuniciació,q ue acostumen a trobar-se a la capital, tot pot ser més fàcil. També és cert que viure a a la capital no et garanteix diposar d'aquests mitjans.
És cert, per exemple, que Sebastià Juan Arbó va tenir un gran ressò amb el seu llibre Terres de l'Ebre (el recomano moltíssim), escrit a Amposta; però també és cert que amb el manuscrit d'aquesta novel·la sota el braç se'n va anar cap a Barcelona.
Avui en dia no és tan necessari? Cert. Hi ha més mitjans i facilitats per ser conegut arreu? Cert.
Però...

Júlia ha dit...

Jesús, els escriptors i escriptores barcelonins et podríem explicar moltes històries sobre el tema, avui ja no són els temps de l'Arbó en el qual tot era molt minoritari, sobre tot la cultura. Crec que Olga Xirinacs ja et va remarcar el fet que si no ets 'a les capelletes' a Barcelona no hi ha res a fer.