Perifèries i provincianismes

Fa uns dies, al blog del Jesús Tibau es va encetar un debat sobre la qüestió del provincianisme i el pes de les perifèries en la literatura. Al blog del Salvador Macip va sorgir un altre tema, per a mi, en el fons, amb moltes relacions amb l'anterior, sobre els registres de la llengua i la versemblança de l'ús del català en determinats ambients.

Fa anys resultava habitual el debat sobre si els idiomes forasters, que, de fet, la majoria desconeixíem, eren o no adients per a determinats gèneres musicals: l'anglès anava bé pel rock, l'alemany era massa dur per a tot, l'italià era bo per a la lírica, el castellà per a la cobla i alguna coseta més... Tot plegat, una rastellera de tòpics i prejudicis, vaja. Sobre llenguatges més llunyans poca cosa podíem dir, no els havíem escoltat mai. Avui els nostres carrers estan plens d'accents remots.

Pel que fa a això que ningú no sap ben bé què és i que s'anomena formes dialectals, algunes ens agraden i d'altres no. Les sèries sudamericanes sonen malament, és clar que el contingut tampoc no ajuda massa a trobar hi la gràcia. En dels darrers anys tothom vol subratllar la diferència sense obviar la normativa, cosa que obliga a fer màns i mànigues a la recerca d'un altre mite, la versemblança.

Tot plegat, com ja he remarcat, són prejudicis, és clar. Les llengües, àdhuc les formes dialectals que no són llengües canòniques pel fet que la normativa es dicta a les capitals, i en ambients acadèmics, és clar (vam menystenir el llenguatge de barri, el xava, i ara el trobem a faltar, ves), i que les unificacions lingüístiques van respondre a cada indret a processos polítics ideologicament molt diversos, poden expressar-ho tot de forma verbal i també escrita si la grapa de l'escriptor és capaç de reconvertir en literatura la realitat. Però la realitat pura i dura mai no es reflecteix de forma fefaent i absoluta. Tolstoi explica com els diàlegs que reprodueix -en rus- es fan, moltes vegades, en francès, ja que aquesta era la llengua utilitzada per les classes benestants russes de l'època. I no tan sols per les russes. El llenguatge literari és sempre una recreació de la realitat, si ens grinyola, passi l'acció a Puigcerdà, a Tallahasee o a Hong Kong, malament.

Els doblatges en català en ocasions patinen -ni més ni menys que els castellans- pel fet que no són prou bons ni prou ben elaborats. Imagino que com que se n'han d'escriure tants i tant de pressa no es pot ser excessivament acurat amb el producte, el mateix que passa amb moltes traduccions actuals de novel·les. De vegades la cosa resulta tan escandalosa que malgrat desconèixer l'idioma original perceps que allò no pita. 

Sobre perifèries i provincianismes sovint la queixa sobre el tema respon a la manca de sort en la promoció. A tot arreu hi ha capelletes, vaja. I sobre els ambients i la necessitat -que jo no comparteixo- d'ampliar escenaris més enllà del poble o barri de cadascú, tot és relatiu. Precisament Vargas Llosa, de qui ja hem parlat a bastament, té llibres que si no comptessin amb la força del llenguatge que utilitza serien absolutament localistes. Com que tot té alts i baixos, el mateix que la borsa, si fem un repàs per la literatura en català que ha tingut sort, veurem una mostra de com va el tema. Durant un temps es va creure i opinar en sectors més o menys elitistes que no ens calia fer novel·la. El fet era que els escriptors no disposaven del temps ni dels mitjans econòmics per dedicar-se a un gènere que requereix concentració i durada i molt de treball que no saps si serà, o no, recompensat amb la publicació i la difusió posteriors.

Pels anys trenta va proliferar una novel·la barcelonina, elegant i europea que mostrava la societat que aspiràvem a ser, ja que a casa nostra el provincianisme perifèric ha topat en ocasions amb aquestes ànsies d'universalitat  a tota prova, el mateix ha passat en pintura i en d'altres arts i oficis. Va arribar, amb gran força, Arbó, amb les seves Terres de l'Ebre i Camins de nit, unes novel·les que, pel meu gust, tenen molts punts de contacte amb les hispanoamericanes dels seixanta i setanta, i que mostraven un món dur i salvatge, miserable, en una zona que aleshores estava oblidada de la mà de Déu i de les esperances burgeses catalanistes.

Va venir la guerra civil i ja sabem com va anar tot, per desgràcia. Aquells intents es van perdre i molts autors es van reconvertir per sobreviure com fos. Ja en els seixanta privava la novel·la realista amb rerefons polític, molt ben intencionada però sovint pobre en expressió i contingut, pel fet que la generació jove no havia tingut l'accés necessari a l'estudi del català. Hi havia una demanda de cosmopolitisme que autors com Porcel van recollir en alguns llibres. I de sobte, inesperadament encara que avui sembla una cosa normal, i no sense reticències serioses per part dels mandarins de l'època, triomfa un llibre com La plaça del Diamant, amb la guerra civil fent tan sols de teló sentimental. Més endavant, una altra sorpresa, en poc temps tenen èxit Barbal i Moncada i es parla d'un retorn a la novel·la rural, cosa que fa que gairebé qualsevol llibre que passi a comarques s'etiqueti de rural i que, per cansament, bons llibres de tema rural acabin al calaix del pa sec.

Després va tornar l'urbanisme, la moguda, els joves irats sense sentit. La necessitat de productes amb un cert exotisme, gens original, per cert, encara que poc habitual a casa nostra, i amb trets paranormals, com  La pell freda. I avui, contra tot pronòstic, estant triomfant llibres ben localistes i tancats en un petit univers, Pa negre, Olor de colònia. Ens continuem movent entre l'atracció del món provincià, tancat, que sempre resulta adient per a passions reprimides que esclaten quan menys s'espera a l'estil de Terra Baixa i unes ànsies de civisme urbà i cosmopolitisme que ja sacsejaven Laura a la seva ciutat dels sants, on intentava, en debades, educar el personal.

No entro en cap moment en valoracions literàries, tema espinós, subjecte a gustos, modes,  prejudicis i fins i tot a l'etapa vital en la qual accedim a aquestes històries. Només voldria remarcar la relativitat de les etiquetes, el pes de les tendències i de les nostres dèries i el fet que tot es pot fer i explicar i escriure, sempre que es faci amb habilitat i exigència. Una altra cosa és l'èxit, sovint inexplicable. Les modes porten a l'excés, a llibres que no estan malament per a un moment concret, a l'allau de produccions de gènere, com ens ha passat amb la novel·la històrica o negra, gèneres que també pugen i baixen segons toca al mercat promocional i a les nostres inconstants demandes de novetats. De vegades toca parlar del passat, aleshores es critica que no es parli del present. El present sempre fa més respecte, certament, perquè la inversemblança resulta molt més evident per als contemporanis.

En aquest context, escriure des de zones urbanes o des de perifèries cada vegada més urbanitzades i ben comunicades, té poca importància. Un repte pendent és com intentem donar vida a formes dialectals que podrien enriquir i ampliar les perspectives del llenguatge normatiu i convertir en literatura el veritable llenguatge del carrer -del carrer Fernando, del carrer major del poble o de Picadilly Circus, si és que hem tingut la sort de passejar-hi- sense trair-ne l'esperit i de manera que sembli real malgrat que no ho sigui, ja que no ho pot ser mai de forma absoluta. La realitat, precisament, no té perquè ser versemblant. De vegades hi ha qui ens ha volgut narrar fets reals i malgrat saber que són reals tot plegat ens ha sonat a falsedat per manca de grapa narrativa. I de vegades una història d'allò més ximpleta ens ha fet plorar, ens ha emocionat, a causa de l'estat de gràcia de l'autor.