Cirerers al Romea

Diumenge, dia electoral, vaig anar al Romea a veure aquests cirerers que han rebut, fins ara, crítiques poc afalagadores. No faig massa cas de les crítiques, ja sabem que, llevat d'algunes, poques, força independents sovint es mouen a l'entorn d'aquests escrits compromisos, amistats i condicionants diversos. Precisament Joan de Sagarra, una de les persones més enteses en teatre que tenim per aquests verals i una d'aquestes veus independents, dissabte, evocava uns cirerers que li havien agradat molt i criticava els del Romea, a causa de la manca d'emoció i fins i tot de la lletjor general del muntatge i segurament tenia una bona part de raó, des del seu punt de vista.

Però el cas és que a mi, poc entesa en el tema però incondicional de Txèkhov i a les persones que venien amb mi, no ens va desagradar el muntatge, que no perd l'esperit de l'obra original. Gosaria dir, i ja sé que és molt agosarat, que ni al mateix autor li hauria desagradat. Txèkhov insistia sovint en el caràcter de farsa i comèdia de les seves obres, en les quals nosaltres hi hem vist a toro pasado una gran càrrega poètica i política.

Si jo fos directora de teatre realitzaria muntatges molt clàssics, ja que en aquest autor l'obra forma un tot amb les acotacions i les orientacions per als decorats. Hi posaria cartrons pintats d'estil trompe l'oeil, dividiria l'obra en  els quatre actes originals amb les seves pauses, i utilitzaria l'avui gairebé oblidat teló, element encisador que ens amagava la meravella del paisatge teatral fins al moment de començar. Si em demanessin opinió, a més, sobre el Romea diria que l'hem de dedicar en  exclusiva als clàssics catalans, amb una programació intensa i variada, des d'Ignasi Iglésies a Benet i Jornet passant, és clar, per Sagarra pare. 

Però com que jo no mano ni em demanen opinió m'he de conformar amb anar al Romea, molt més que un teatre, facin el que facin. Una persona jove em va dir en una ocasió que una cosa era anar al cine i una altra de molt diferent anar al Verdi. Doncs una cosa així em passa amb el Romea, un dels pocs teatres on, de moment, encara podem respirar passat teatral, història, tradició, supervivència. És un dels meus cirerers que encara queden en actiu, de moment. Si els fruits no són ben bé tan ufanosos com m'agradaria i si hem perdut, com els personatges de l'obra, la fòrmula adient per conservar les cireres, al menys aquestes van florint de forma constant i esforçada, que ja és molt, en els temps que corren.

Un altre tema és que m'agrada veure obres on surten molts actors. Estic una mica tipa de muntatges econòmics, monòlegs, diàlegs, obres on el text original s'ha comprimit per tal de no necessitar més de tres o quatre persones. En alguns concursos de guions teatrals es curen en salut i et demanen obres amb quatre personatges com a màxim. Pirandello hauria hagut de reduir el nombre de personatges que cercaven autor, hores d'ara.

Potser, doncs, tot plegat va influir en la meva lectura positiva d'aquest Hort dels Cirerers: el Romea, força personatges, interpretacions remarcables en el seu conjunt... Impossible no fer comparacions metafòriques entre aquesta casa en crisi i la nostra situació social i política, insistint en mantenir totes les nostres propietats, materials i espirituals, en temps de canvis inevitables. Aquest estudiant que no acaba mai la carrera però que xerra molt bé em va fer pensar en molts polítics d'avui, la revolució devia afavorir-lo de forma absoluta i potser va esdevenir un vell estalinista. Txèkhov té una estranya màgia i sempre li trobem coses noves encara que ell mateix segur que tenia unes intencions diferents a aquelles que podem percebre en el nostre present, quan tantes coses han passat des que aquella família que estirava més el braç que la màniga va perdre la seva propietat, i des que el veí enriquit o  el banc corresponent van dedicar el terreny a especulació immobiliària.

A les obres de Txekhov surten sovint personatges concos que no es decideixen a formar una família i canviar el seu solitari destí com aquest nou ric per qui resulta impossible no sentir una gran tendresa. A ell mateix, carregat d'obligacions econòmiques i familiars, li va costar molt casar-se. Ho va fer, tard i bé, però ja estava malalt. Esgarrifa pensar en el que treballaven aquells homes i dones en pocs anys i en el que va representar la tuberculosi per a moltes generacions. Encara serien pitjor les guerres del segle XX, és clar, tema impossible d'oblidar quan algun personatge esmenta un futur millor. 

Al Romea ens expliquen amb un rètol lluminós els darrers dies de l'autor, poc després de l'estrena d'aquesta obra de teatre, cosa que no ve a tomb, com tampoc hi ve aquest nen que surt de tant en tant a fer nosequè simbòlic. Va tenir una bona mort, considerant les circumstàncies i un trasllat mortuori molt txhekovià, ja que el van portar al seu país a enterrar en un vagó refrigerat que transportava ostres, cosa que va semblar a Gorki una manca de respecte però que ben segur que hauria donat tema a l'escriptor per a un conte o per a una altra obra de teatre.

Acabo de rellegir, per raons òbvies, aquest text, en un vell i bonic llibre de Planeta que conté tot el seu teatre i molts dels seus contes, i que em van regalar fa molts anys, el 63 o 64. L'estat de conservació de la coberta em fa pensar que l'he fullejat sovint, ja que està molt malmesa i la tinc enganxada de forma maldestra amb cinta adhesiva. Passa el temps i ens tallen molts cirerers, és la vida. Els grups humans que semblen sòlids es desfan i sempre queda algun vell criat oblidat a les antigues llars de la nostra existència. Crec que continuarem parlant d'aquest autor pels segles dels segles i que la gent de teatre no podrà evitar muntar i tornar a muntar els seus textos intentant, ai, innovar, tot i que per entrar a fons en el món de Txekhov i sentir-lo modern no cal innovar massa. En tot cas, cal dir que el text s'ha respectat de forma seriosa, més enllà de la banda sonora i d'algunes francesilles que intenten ser originals. 

Les opinions dels crítics estan bé ja que fan reflexionar sobre el tema però cal sempre intentar ser independent a l'hora d'anar al teatre, al cinema, o de llegir el que sigui. Cosa difícil, és clar car tenim una tirada excessiva a recórrer als experts per tal que ens orientin. Tot és relatiu, les modes passen i canvien; en tot cas, he llegit bones crítiques de muntatges, pel meu gust, molt més criticables que el d'aquest Hort dels cirerers. I tot són gustos, veritat eterna i intransferible. Nosaltres mateixos canvíem i allò que ens agradava abans no ens agrada ara o a l'inrevés. Que Txekhov agradi sempre, al menys a mi i crec que a molta més gent, és allò que fa que un text esdevingui un clàssic. Encara més, tot i que se suposa que el teatre s'ha de veure representat, l'obra d'aquest autor es pot gaudir també sobre el paper, el seu teatre desvetlla el nostre imaginari i la nostra memòria sentimental quan el llegim en la intimitat.

I, posats a fer evocacions nostàlgiques i hortolanes, tampoc no he pogut evitar pensar en la figuera que creix, solitària i melangiosa, al terreny on algun dia hi va haver un teatre, en aquest cas, el Talia del meu Paral·lel.