Literatura, història i barbaritats diverses

He llegit Set cases a França, de Bernardo Atxaga, pel fet que era el llibre triat per al grup de lectura de l'editorial Meteora, en el qual participo des de fa ja alguns anys. No coneixia encara l'existència del llibre i, per tant, n'ignorava també el contingut, tot i que va sortir per Sant Jordi.

El llibre evoca un temps i un indret, el Congo del rei Leopold II de Bèlgica, un panorama d'horror institucionalitzat del qual, fins fa poc temps, en sabíem ben poca cosa. Darrerament s'han anat editant llibres que expliquen aquella història truculenta i he llegit que Vargas Llosa, recent Nobel, ambienta una part de la seva darrera novel·la en aquell context, prenent com a fil conductor la vida de Roger Casement, un personatge singular de tràgic final, poc conegut encara entre nosaltres.

Malgrat que l'horror present al conegut relat de Conrad, El cor de les tenebres,  s'insereix també en aquell mateix món, gosaria dir que no fa massa anys que n'hem estat conscients. La publicació del llibre El fantasma del rei Leopold, d'Adam Hochschild, va representar un gran revulsiu, explicant amb tot detall i amb força informació gràfica, que fa posar els pèls de punta, uns fets que ja eren coneguts de forma fragmentada. Evidentment, tots els colonialismes han desenvolupat formes d'explotació i crueltat diverses però el cas del Congo era diferent per motius diversos, en ser una propietat particular del rei d'un país petit i relativament nou al qual, gràcies a les seves habilitats se li havia pràcticament regalat aquell territori. Leopold II es va mostrar com un benefactor filantròpic de la humanitat, va exposar un programa de promoció de la regió i va saber vendre una tasca exploradora aparentment positiva i innovadora. Després ja sabem com va anar tot.

Atxaga ha escrit un llibre que em recorda títols antics de la novel·la hispanoamericana, amb fragments que evoquen Alejo Carpentier i d'altres autors. El que podria esdevenir una història truculenta  resta amarada d'un humor fins i tot tendre, i excel·leix en la descripció d'uns militars avorrits, amb un cert codi d'honor, que consideren els nadius més o menys com animals de càrrega sense cap valor. Em sobta encara que la gent se sorprengui de tanta crueltat. La generació dels nostres avis i potser fins i tot la dels nostres pares, de joves, no tenia massa clar això de la igualtat. Hem evolucionat molt pel que fa a la teoria, a partir de la declaració dels Drets Humans i de l'horror davant de l'horror modern, però de vegades em fan més por les manfiestacions paternalistes, a l'estil de les que feia el senyor Leopold, que no pas d'altres expressions més estripades i agressives a l'entorn dels altres. Ens podem defensar d'algú que se'ns enfronta de forma barroera però escapar-nos dels qui ens volen salvar i convertir a la força resulta molt més perillós.

Segons la meva opinió personal i subjectiva el llibre d'Atxaga té un defecte, desvetlla grans expectatives que després es confonen en un final precipitat, com si li manquessin unes quantes pàgines. No sé si tot plegat respon a la dèria actual de no publicar llibres massa extensos, sovint per raons editorials o fins i tot per una tria volguda de l'escriptor. Els llibres massa extensos s'han de vendre cars i espanten el públic. Si en els volums antics hi trobem de vegades pàgines sobreres, cosa condicionada pel fet que moltes vegades s'anaven publicant, com els nostres culebrots, per capítols, avui sembla que hi ha una mica de por a escriure més del compte. En tot cas és un llibre que es llegeix de pressa, interessant i ben escrit. Un altre tema és la traducció al català, que sembla també una mica apressada, potser pel fet que la novel·la havia de sortir en les quatre llengües hispàniques per Sant Jordi.

Espero que el tema del Congo i les seves desgràcies no esdevingui ara una moda literària excessiva, aquestes coses passen, com va passar, per exemple, amb la famosa vampira del carrer Ponent, amb els Templers o amb el crim del carrer Legalitat. Aquí érem tan carallots fa anys que fins i tot quan les coses van anar mal dades cantàvem, amb Dodó Escolà, allò de qué pasa en el Congo, qué pasa en el Congo, que al blanco que pillan lo hacen mondongo. El cantant mateix, anys després, reconeixia el mal gust de tot plegat, de la mateixa manera que Terenci Moix reconeixia que havia fet broma de forma indiscriminada i ignorant amb allò de val més tenir sida que tenir-la pansida. L'humor negre, al capdavall, és una defensa contra l'horror i contra la basarda. Recordo que a l'escola entonàvem una antiga cançoneta que ja tenia uns quants anys i que feia: somos los tuberculosos los que más, los que más nos divertimos...

També xalàvem amb històries frívoles belgues, com ara allò de que a aquest rei Leopoldo de llargues barbes li deien Cleopoldo, ja que havia estat amant d'una dama de la belle epoque que es deia Cleo de Merode, que mai no ensenyava les orelles i que per això corria la brama que les hi havien tallat. I de moltes altres senyores cares, afegeixo. El seu fill, el Leopold III, va ser un xicot molt ben plantat, casat amb la bella reina Astrid, la qual va morir en un accident de cotxe pel fet que el marit conduïa de forma esventada. Després de la guerra mundial aquest senyor, que s'havia tornat a casar amb una dama de família conservadora, es va veure obligat a abdicar a causa de la seva conducta una mica dubtosa amb els nazis. Va abdicar en el seu fill Balduí, conegut de tots nosaltres per haver-se maridat amb l'espanyola Fabiola i a qui s'havia parlat fins i tot de beatificar. No van tenir fills, uns fills de qui la broma popular habitual comentava que s'havien de dir Baldu-Fa i Fa-Ba, per raons òbvies. 

Hi ha un documental antic en el qual es veu el pobre i carismàtic Lumumba fent un discurs reivindicatiu davant de Balduí, que marxa enrabiat i amb cara de pocs amics, una cara que jo no havia vist mai fins aleshores, en aquell senyor aparentment tant bonhomiós, que volia ser frare, segons explicaven. Els mestres bons ja se sap que quan s'enfaden són molt pitjors que els mestres dolents, pel fet que resulten més cruels, ressentits i imprevisibles. Pocs dies després Lumumba desapareixia  i el pobre Congo va continuar patint, com és sabut. Homes belgues que avui són grans i que aleshores feien el servei militar en aquells indrets han acabat per explicar els horrors que van presenciar en aquells anys seixanta, tan contradictoris. 

Bèlgica és un país complex, relativament modern, força dividit. També ha patit molt amb les guerres europees, ja que ha estat terra de pas. El pare del de les barbes, Leopold I, va ser el seu primer monarca, quan aquest país es va separar de la resta dels Països Baixos, el 1831. La història és complicada i les fronteres i les pàtries responen a situacions casuals i atzaroses. Fa esgarrifar el terror colonial però també fa esgarrifar que sovint una part dels autòctons es fan còmplices del poder que sigui i tenen els seus seguidors incondicionals, a Àfrica, a Espanya, a Alemanya, a Rússia o a qualsevol indret. Mai no estem prou vacunats en contra de tot tipus de barbaritats o de líders guillats i dictatorials. Fer volar coloms sobre causes globals molt abstractes, pensant allò tan vell de mort el gos, morta la ràbia, no és res més que un intent molt humà d'explicar-nos l'inexplicable i pensar que tot es pot controlar, talment com quan pensem que si no fumem, no tindrem càncer.