FABA I BALDUFA, ELS PRÍNCEPS QUE NO VAN EXISTIR MAI

L'any 1960 teníem poques distraccions i moltes mancances, tot i que l'economia espanyola millorava de forma evident i el món canviava força, se suposava que de forma positiva i a la recerca de la pau universal, cosa que hores d'ara seria matisable. Segons algunes prediccions havia d'arribar la fi del món però, com haureu comprovat no va ser així com tampoc ho va ser en el 2000. Un dels esdeveniments d'aquell any, el 15 de desembre, va ser el casament del rei de Bèlgica amb una espanyola, Fabiola de Mora y Aragón, que va morir ahir, a l'edat de vuitanta-sis anys. El seu reial marit va morir abans, relativament jove, l'any 93, a causa d'un atac de cor. Les revistes de l'època incidien molt sovint en els amors de prínceps i reis i les especulacions sobre amb qui es casaria cadascú eren habituals a les biblioteques de perruqueria.

Bèlgica era un país catòlic i això resultava molt del gust hispànic. Que el senyor rei amb pinta bonhomiosa, ulleres i expressió de despistat, profundament religiós, triés una espanyola com a parella va ser tot un esdeveniment. Es deia que s'havia volgut fer frare i la noia triada, monja. Fabiola no era una xicota de bellesa convencional però tot plegat quedava compensat per la seva indubtable bona educació, molts idiomes, obres de caritat, fins i tot havia escrit contes per a criatures.

Era una època en la qual sorgien molts acudits espontanis per tot arreu. Un dels molts que es van dedicar a l'esdeveniment incidia en el fet de que els fills de la parella es dirien Faba i Baldufa, una mena de joc de paraules fet amb una part dels noms de cadascú. També corrien acudits de més mal gust relacionats amb el tema sexual, que m'estalviaré, sobretot perquè la parella semblava una mica etèria i mística. Els reis no van poder tenir fills i vam patir molt amb els avortaments de la reina, ja que semblava que Fabiola ho tenia tot, fins i tot un germà heterodox que corria per Marbella i feia cinema, un excèntric vividor que es deia Jaime. El germà de Balduí i la seva cunyada, la bella Paola, també van fer tronar i ploure i si no van arribar a l'excentricitat de don Jaime també tenien fama de ser ligeros de cascos.

La meva història popular i quotidiana sobre Bèlgica es limitava a aquesta mena de coses. L'àvia de la meva mare havia guardat fins i tot un diari antic on es veia el funeral de la reina Astrid, morta en un accident de cotxe quan conduïa el seu marit. La parella tenia molta requesta, eren guapos i rics i brillants. Uns anys després el papa de Balduí es va tornar a casar i allò va ser molt mal vist pels sectors populars d'aquí i d'allà car les madrastres sempre han tingut mala premsa tot i que s'assegurava que la dama era molt bona persona i els fillastres li tenien carinyo. L'oncle avi del qual havia derivat la família era un personatge que durant la Belle Epoque n'havia fet de seques i de verdes pel París d'aquell temps fins al punt que a causa d'una relació amb Cléo de Mérode li havia quedat el motiu de Cleopoldo.

Amb els anys vam anar sabent que els pitjors pecats del jaio no eren pas els del sexe. No fa tant de temps que la trista història del Congo que havia estat belga ha anat sortint a la llum i s'ha publicat en llibres diversos. Un mínim de deu milions de persones van morir gràcies al sistema d'explotació implantat a la colònia, sense comptar mutilacions i d'altres barbaritats. No és pas que abans no fos sabut i que fins i tot bona gent no ho hagués denunciat però hi havia maneres d'amagar-ho, més que no pas ara. En tot cas gent com G.H. Williams, i d'altres que fan fer grans esforços per denunciar aquells abusos van rebre molt i van ser desacreditats sense manies. Fa anys, molts, al Palau de la Virreina es va muntar una exposició molt interessant sobre el Congo, allà vaig veure per primera vegada la filmació on es podia escoltar el discurs del pobre Lumumba i com aquell rei tan religiós al qual fins i tot s'ha parlat de santificar, s'aixecava fent cara de pomes agres i mala llet i marxava de mala manera dels actes de la celebració de la independència del país.

Lumumba encara es va quedar molt curt en aquell discurs però la gosadia li va costar molt cara. Aquí, país de pandereta, fins i tot havia sorgit una cançó sobre els fets anteriors a la independència del Congo sobre la creació de la qual Dodó Escolá, amb els anys, es va penedir d'allò més car, per fortuna, la majoria de la gent madurem i evolucionem: ¿qué pasa en el Congo? que al blanco que pillan lo hacen mondongo. La música popular tenia aquest vessant pintoresc i educatiu, també en recordo una amb el Mao que cortaba el bacalao i una altra dedicada a la muralla de Berlín. Després ja sabem com va acabar Lumumba, fa poc més de deu anys el govern belga va haver de reconèixer la seva implicació en la terrible mort de l'estadista. Nois que feien el servei militar aleshores van quedar trasbalsats amb tot el que van veure i de grans ho van denunciar.

Bèlgica va ser un país que va patir moltíssim durant les dues guerres mundials. Jo també ignorava molts d'aquests fets. Gaziel explica en algun llibre l'èxode d'un gran nombre de pobres famílies belgues cap a França. Els francesos no es van comportar gaire bé amb aquells refugiats, en alguns sectors francesos sura un cert estrany menyspreu vers els belgues. Les zones rurals belgues van patir per tots cantons, hi va haver moltes matances perpetrades per francesos i alemanys a zones rurals belgues de les quals no s'ha parlat gaire, sempre se'ls acusava de col·laborar amb uns o altres. El genocidi del Congo no va servir per millorar la vida dels belgues humils sinó més aviat per millorar les butxaques de la família. 

Durant la segona guerra mundial França va ser més generosa amb els refugiats i fins i tot s'ha comparat el mal tracte rebut pels espanyols en acabar la nostra guerra amb el que es va donar als belgues que fugien dels seus pobles. Bèlgica és un país complicat i artificial, com tots al capdavall i que durant segles va ser al mig dels nombrosos enfrontaments entre francesos i alemanys. Després de la guerra al pare de Balduí no se li va perdonar una certa -i matisable- connivència amb els nazis ocupants i es va veure forçat a abdicar.

Pel que fa a la reina Fabiola va ser molt discreta, encara més després de la mort del seu marit. Alguna cosa es va dir sobre els dinerons que tenia a través d'aquests coladeros que són les inefables fundacions, avui no és fàcil amagar l'ou, tot i que poques vegades aquestes coses s'acaben d'aclarir del tot. Va mantenir, com la reina Sofia, el seu pentinat juvenil, com si el temps hagués quedat fixat en una altra època per a ella i per al seu món de reis bonhomiosos i reines tristes a causa de no poder haver donat hereus a uns trons que avui ens semblen força rancis, la veritat, per més domassos parlamentaris que els guarneixin. No sé què en devia pensar, del Cleopoldo, del Congo, de Lumumba. 

Avui les històries principesques no desvetllen curiositat, excepció feta de quan estan relacionades amb corrupteles i coses semblants. En general no sabem ben bé quines princeses casadores busquen marit i fins i tot les parelles reials són tan inestables com la resta. El món ha canviat i nosaltres també tot i que la tafaneria continuï ben viva i es derivi més aviat cap a d'altres sectors de les celebrities. Aquells casaments van animar una mica els Nodos del cinema i van contribuir a popularitzar la incipient televisió d'aquells anys. 

Sempre m'ha sobtat la devoció incondicional catalana a personatges com Tintín (més enllà del tema de la qualitat de les il·lustracions, ep), que quan va al Congo expressa molt bé la mentalitat del moment. Un altre belga universal de ficció és Poirot, qui sempre insisteix en la seva nacionalitat. Descansin en pau els reis i reines de la nostra infantesa malgrat que potser hauran de passar una temporadeta al purgatori, qui sap.

Literatura, història i barbaritats diverses

He llegit Set cases a França, de Bernardo Atxaga, pel fet que era el llibre triat per al grup de lectura de l'editorial Meteora, en el qual participo des de fa ja alguns anys. No coneixia encara l'existència del llibre i, per tant, n'ignorava també el contingut, tot i que va sortir per Sant Jordi.

El llibre evoca un temps i un indret, el Congo del rei Leopold II de Bèlgica, un panorama d'horror institucionalitzat del qual, fins fa poc temps, en sabíem ben poca cosa. Darrerament s'han anat editant llibres que expliquen aquella història truculenta i he llegit que Vargas Llosa, recent Nobel, ambienta una part de la seva darrera novel·la en aquell context, prenent com a fil conductor la vida de Roger Casement, un personatge singular de tràgic final, poc conegut encara entre nosaltres.

Malgrat que l'horror present al conegut relat de Conrad, El cor de les tenebres,  s'insereix també en aquell mateix món, gosaria dir que no fa massa anys que n'hem estat conscients. La publicació del llibre El fantasma del rei Leopold, d'Adam Hochschild, va representar un gran revulsiu, explicant amb tot detall i amb força informació gràfica, que fa posar els pèls de punta, uns fets que ja eren coneguts de forma fragmentada. Evidentment, tots els colonialismes han desenvolupat formes d'explotació i crueltat diverses però el cas del Congo era diferent per motius diversos, en ser una propietat particular del rei d'un país petit i relativament nou al qual, gràcies a les seves habilitats se li havia pràcticament regalat aquell territori. Leopold II es va mostrar com un benefactor filantròpic de la humanitat, va exposar un programa de promoció de la regió i va saber vendre una tasca exploradora aparentment positiva i innovadora. Després ja sabem com va anar tot.

Atxaga ha escrit un llibre que em recorda títols antics de la novel·la hispanoamericana, amb fragments que evoquen Alejo Carpentier i d'altres autors. El que podria esdevenir una història truculenta  resta amarada d'un humor fins i tot tendre, i excel·leix en la descripció d'uns militars avorrits, amb un cert codi d'honor, que consideren els nadius més o menys com animals de càrrega sense cap valor. Em sobta encara que la gent se sorprengui de tanta crueltat. La generació dels nostres avis i potser fins i tot la dels nostres pares, de joves, no tenia massa clar això de la igualtat. Hem evolucionat molt pel que fa a la teoria, a partir de la declaració dels Drets Humans i de l'horror davant de l'horror modern, però de vegades em fan més por les manfiestacions paternalistes, a l'estil de les que feia el senyor Leopold, que no pas d'altres expressions més estripades i agressives a l'entorn dels altres. Ens podem defensar d'algú que se'ns enfronta de forma barroera però escapar-nos dels qui ens volen salvar i convertir a la força resulta molt més perillós.

Segons la meva opinió personal i subjectiva el llibre d'Atxaga té un defecte, desvetlla grans expectatives que després es confonen en un final precipitat, com si li manquessin unes quantes pàgines. No sé si tot plegat respon a la dèria actual de no publicar llibres massa extensos, sovint per raons editorials o fins i tot per una tria volguda de l'escriptor. Els llibres massa extensos s'han de vendre cars i espanten el públic. Si en els volums antics hi trobem de vegades pàgines sobreres, cosa condicionada pel fet que moltes vegades s'anaven publicant, com els nostres culebrots, per capítols, avui sembla que hi ha una mica de por a escriure més del compte. En tot cas és un llibre que es llegeix de pressa, interessant i ben escrit. Un altre tema és la traducció al català, que sembla també una mica apressada, potser pel fet que la novel·la havia de sortir en les quatre llengües hispàniques per Sant Jordi.

Espero que el tema del Congo i les seves desgràcies no esdevingui ara una moda literària excessiva, aquestes coses passen, com va passar, per exemple, amb la famosa vampira del carrer Ponent, amb els Templers o amb el crim del carrer Legalitat. Aquí érem tan carallots fa anys que fins i tot quan les coses van anar mal dades cantàvem, amb Dodó Escolà, allò de qué pasa en el Congo, qué pasa en el Congo, que al blanco que pillan lo hacen mondongo. El cantant mateix, anys després, reconeixia el mal gust de tot plegat, de la mateixa manera que Terenci Moix reconeixia que havia fet broma de forma indiscriminada i ignorant amb allò de val més tenir sida que tenir-la pansida. L'humor negre, al capdavall, és una defensa contra l'horror i contra la basarda. Recordo que a l'escola entonàvem una antiga cançoneta que ja tenia uns quants anys i que feia: somos los tuberculosos los que más, los que más nos divertimos...

També xalàvem amb històries frívoles belgues, com ara allò de que a aquest rei Leopoldo de llargues barbes li deien Cleopoldo, ja que havia estat amant d'una dama de la belle epoque que es deia Cleo de Merode, que mai no ensenyava les orelles i que per això corria la brama que les hi havien tallat. I de moltes altres senyores cares, afegeixo. El seu fill, el Leopold III, va ser un xicot molt ben plantat, casat amb la bella reina Astrid, la qual va morir en un accident de cotxe pel fet que el marit conduïa de forma esventada. Després de la guerra mundial aquest senyor, que s'havia tornat a casar amb una dama de família conservadora, es va veure obligat a abdicar a causa de la seva conducta una mica dubtosa amb els nazis. Va abdicar en el seu fill Balduí, conegut de tots nosaltres per haver-se maridat amb l'espanyola Fabiola i a qui s'havia parlat fins i tot de beatificar. No van tenir fills, uns fills de qui la broma popular habitual comentava que s'havien de dir Baldu-Fa i Fa-Ba, per raons òbvies. 

Hi ha un documental antic en el qual es veu el pobre i carismàtic Lumumba fent un discurs reivindicatiu davant de Balduí, que marxa enrabiat i amb cara de pocs amics, una cara que jo no havia vist mai fins aleshores, en aquell senyor aparentment tant bonhomiós, que volia ser frare, segons explicaven. Els mestres bons ja se sap que quan s'enfaden són molt pitjors que els mestres dolents, pel fet que resulten més cruels, ressentits i imprevisibles. Pocs dies després Lumumba desapareixia  i el pobre Congo va continuar patint, com és sabut. Homes belgues que avui són grans i que aleshores feien el servei militar en aquells indrets han acabat per explicar els horrors que van presenciar en aquells anys seixanta, tan contradictoris. 

Bèlgica és un país complex, relativament modern, força dividit. També ha patit molt amb les guerres europees, ja que ha estat terra de pas. El pare del de les barbes, Leopold I, va ser el seu primer monarca, quan aquest país es va separar de la resta dels Països Baixos, el 1831. La història és complicada i les fronteres i les pàtries responen a situacions casuals i atzaroses. Fa esgarrifar el terror colonial però també fa esgarrifar que sovint una part dels autòctons es fan còmplices del poder que sigui i tenen els seus seguidors incondicionals, a Àfrica, a Espanya, a Alemanya, a Rússia o a qualsevol indret. Mai no estem prou vacunats en contra de tot tipus de barbaritats o de líders guillats i dictatorials. Fer volar coloms sobre causes globals molt abstractes, pensant allò tan vell de mort el gos, morta la ràbia, no és res més que un intent molt humà d'explicar-nos l'inexplicable i pensar que tot es pot controlar, talment com quan pensem que si no fumem, no tindrem càncer.