Aquest matí estaven parlant a la televisió nostrada sobre la imatge ja prou comentada de les monges netejant l'altar corresponent, imatge lamentable pel que fa a la situació de la dona a l'església-catòlica- i que potser no hauria estat tan bescantada si no s'hagués mostrat en un àmbit tan aclaparadorament masculí com el de la festa papal.
Aleshores algú espontani ha trucat a l'emissora preguntant als senyors i senyores periodistes de prestigi qui els neteja la brutícia o els cuida els iaios. Evidentment, tothom i totdon tenien senyora de fer feines, possiblement immigrant i potser -això ho dic jo, sense proves fefaents- pagada en negre i sense iva.
Quan el tema resulta cantellut hi ha una gran habilitat per sortir per la tangent. Un dels sectors que es posa més nerviós si se'ls fa preguntes compromeses és el dels periodistes mediàtics, acostumats a ser ells els preguntadors. S'ha incidit en el fet que allà eren les úniques dones mentre que en el món civil també hi ha dones en càrrecs d'alçada. Només cal comptar les dones convidades a debats seriosos i profunds -en els xarons i pocasoltes sí que hi ha majoria femenina- per adonar-nos de com va el tema fins i tot en els àmbits més aparentment igualitaris.
La neteja i la cura de vells és una feina per a la qual sembla que no fa falta cap mena de gran especialització. Tot el que ha estat tema professional femení s'ha desvaloritzat i només cal pensar en el que cobra una cosidora, en general. Les dones cuinen, cusen i pentinen però els grans noms, fins i tot en aquests àmbits, són els dels senyors, amb alguna excepció. Tot plegat ha fet que la neteja sigui encara avui una feina menystinguda que ningú no vol fer i fins i tot sembla una vulgaritat carca dir que t'agrada netejar i que no tens senyora de la neteja. Amb la cuina passava més o menys el mateix però des que el tema s'ha elititzat ha canviat força la consideració dels fogons i nois lletrats s'apunten fins i tot a cursets de cuina creativa.
Pel que fa a la religió, com en el tema de la política, una cosa són les púrpures mitrades i l'altre el mossèn de la parròquia del barri o el pessebre tradicional de casa. O les capelletes itinerants, un tema del qual farà una xerrada a Vic l'amic blogaire de la Devocioteca. Hi havia a la meva escola una monja especialitzada en això de passar la capella, quan ella es va morir es va perdre la tradició. Hi ha pobles que encara la conserven, ignoro si a Barcelona es manté en algun indret. Són aquesta mena de coses, lligades a la memòria sentimental, aquelles que penso que s'haurien de conservar, fins i tot quan esdevenen tradició ancestral i prou.
Escrivint sobre aquest tema m'ha vingut al cap el Poema de Nadal de Sagarra:
(...) Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!
(...)
En tots els àmbits de la vida social ens movem entre la temptació d'assolir la nostra Roma o la de conformar-nos amb anar a Betlem amb els pastors de remença no-qualificats. Les senyores de la neteja, humils i sovint nouvingudes, pertanyen al sector pessebrístic mentre les elits de tots els colors aspiren a formar part de les mitres consagrades o creuen que ja en són art i part, vaja. La comparació la puc fer extensiva fàcilment al camp de la política, on també hi ha les púrpures i les figuretes de pessebre, el líder televisiu i fatxenda i el bon veí o l'esforçada veïna que tant han fet pel barri i que continuen votant iniciativa, socialistes o potser convergència i tot, per tradició, per fidelitat i per memòria sentimental, encara que veuen perfectament el pa que s'hi dóna. Són aquells i aquelles que jo votaria de forma individualitzada si es pogués fer però ja els sistemes cardenalicis electorals han aconseguit que no pugui ser així de cap manera. Són aquells i aquelles que fan, en tants àmbits, les neteges acurades i les assistències cíviques quotidianes sense aspiracions excessives, sense massa rendiment i fins i tot enmig d'incomprensions i crítiques diverses. És una llàstima no ser creient perquè aleshores podria tenir fe en que les dones -moltes- i homes -pocs- de la neteja assoleixin un dia el seu lloc privilegiat a la glòria celestial mentre les mitres han de fer molt temps de purgatori.
Balada de la dona de fer feines
Sense papers, gairebé sense roba,
volant pel cel, des d’uns boscos llunyans,
va arribar un dia la dona menuda
que treu la pols al balcó del davant.
Té dos infants amb una àvia cansada
que en una vila perduda pel món
li escriuen cartes un cop per setmana
i que s’adormen dient el seu nom.
El seu marit fa molt temps que va perdre
pels camins llargs d'aquest món inconstant.
Diu que amb una altra ha tingut una filla,
I que a Almeria treballa en el camp.
Pel matí endreça tres cases. La tarda
la porta a un pis de senyors benestants,
on cuida una àvia que no té memòria,
mentre les hores engruna cantant.
En algun vespre de cap de setmana
es posa roba per anar a ballar,
uns talons alts i unes mitges de seda
i una daurada bosseta de mà.
I amb més amigues de la seva terra
passen la nit amb xicots esventats,
que potser tenen dues criatures
i un llunyà poble petit i oblidat.
De tant en tant telefona a la mare
a un locutori farcit d’estrangers,
els seus infants li reciten contalles
i ella els envia petons i diners.
Jo li dic sempre que no hi ha distàncies,
que avui el món és petit i proper,
que aviat podrà fer venir la família,
que aquí viuran algun dia molt bé.
Ella sospira i li surt l’esperança
als llavis prims dibuixats amb carmí,
i treu la pols i la sento que canta,
mentre al carrer s’abalteix el matí.
Júlia Costa. Poemes inèdits
8 comentaris:
Em continuen agradant molt els teus poemes narratius (els altres, també)
(des d'una perspectiva realista "molt bé" potser actualment és exagerat, però per animar que no quedi :-)
Gràcies, Pere. Què és exagerat, la història que explica?
El que passa és que tots i totes ens movem en un món limitat i les realitats per dalt, per baix, a la dreta i a l'esquerra, se'ns escapen de forma inevitable.
No, que viurà molt bé. El molt, actualment em sembla agosaradament excessiu. És clar que tot és relatiu, i les realitats personals, com indica l'adjectiu, subjectives.
Quant al món actual, mai s'han tingut tantes oportunitats de conèixer-lo, ni que sigui mediatitzat i acolorit per les informacions, sempre mediatitzades que ens arriben.
Es això, que tot és relatiu i sí que crec que, en general, molta gent que ve aquí a treballar viu en poc temps millor que abans, vaja, parlo pels que vaig conèixer a escola.
L'altra dia una persona que va sovint a 'ajudar' a països d'Africa des de fa anys em deia que ni que dormin al carrer tenen l'aigua de la font a prop, això ja és un gran luxe que no valorem gens. Massa farts.
Com et fas llegir!
M'agrada això que dius que ningú vol netejar però que cuinar fa més elitista, encara no prou però. Jo m'he fet un tip de cuidar els meus avis, i em sento molt millor que els que paguen algú i aleshores se'n van al Congo.
Les teves són unes lliçons sòlides, Júlia. A més, les saps il·lustrar amb poemes ben trobats.
Roma i Betlem... Quantes vegades no ho he dit... Si hagués estat Jesús, amb la necessitat que hi ha expressada per Càritas i pels Bancs d'Aliments, hauria arribat a Barcelona amb uin cove de pa i peixos per multiplicar, no per fer gastar els impostos dels més pobres.
Molt bé pel teu poema. A poc a poc, per les noies de casa, vaig coneixent diversos panorames: Brasil, Colòmbia... Sempre hem quedat amigues quan marxen per diverses circumstàncies.
Gràcies, Helena, això que dius és molt habitual, ser de l'ONG i oblidar la família. Ja vindrà algú del Congo a tenir cura de la iaia...
Gràcies, Olga. Hi ha fragments del Poema de Nadal que m'ha quedat ja 'fixats' per sempre, em sembla.
L'arribada d'immigrants ha tingut com a molt positiu el fet de fer-nos conèixer països llunyans, més enllà dels tòpics turístics. També hi ha qui se'n va a veure l'exotisme a les antípodes i passa del veí exòtic o li fa nosa.
Publica un comentari a l'entrada