Els dilluns i els dimecres vaig a peu des de casa, a prop del Paral·lel, fins a l'Escola de la Dona, a la Baixa de Sant Pere. Una part de la meva família va viure durant molts anys al Raval, la meva besàvia va servir a Ca l'Erasme i el seu pare també havia estat encarregat en aquella fàbrica d'indianes, pionera de la industrialització.
Aquest camí l'he fet a la meva vida moltes vegades, milers de vegades. Sempre que m'ha estat possible he anat a peu a la Rambla des del meu barri. Aquella zona ha canviat, però no tant com d'altres. Tens la sensació de fer un recorregut ancestral que et porta al centre de la ciutat i l'arribada a la Rambla, passant pel carrer del Carme, encara em produeix una sensació molt especial i inexplicable. I sempre descobreixo algun detall que m'havia passat per alt.
De tant en tant et donen algun disgust, però. Darrerament ha estat la transformació de Can Bagués en hotel, amb la desaparició de la bàscula on tantes vegades m'havia pesat. Recordo un antic anunci de la ràdio, dels primers anuncis en català que vaig escoltar de joveneta en aquell mitjà i que em sembla querepetien en els programes del Salvador Escamilla: '-Quina hora és? -Hora Bagués!'
Malgrat la melangia provocada per la pèrdua d'espais i elements que m'eren tan propers, l'altre dia, en veure els turistes esmorzant rere els vidres de l'antiga rellotgeria-joieria, em vaig conformar amb els canvis. El turisme de masses és un fenòmen en alça, quan som turistes ens veiem normals però quan ho són els altres els observem amb certa curiositat antropològica. La mare d'una antiga amiga meva, aragonesa, quan aquesta va agafar la dèria de viatjar, li deia: ´No sé por qué viajas tanto si los turistas vienen todos aquí'. Durant anys no vam poder anar, la majoria, més enllà de Montserrat o Andorra, potser per això hem continuat amb aquest afany turístic tan arrelat. La gent jove crec que viatja i viatjarà d'una manera molt diferent, més amatent a la vida del present i a la realitat de la gent d'avui, més enllà de cercar allò que han vist a les propagandes convencionals. Les estades estudiantils o de feina són llargues i permeten una visió molt més realista del món.
No sóc massa retratadora, crec que els moments s'han de viure més que no pas retratar i avui tinc la percepció, potser equivocada, que molta gent viatja per retratar. De vegades, amb motiu d'alguna excursió en autocar, m'he trobat amb curiositats com ara que els organitzadors manifestaven: -Ens aturarem deu minuts aquí per fer les fotografies... No pas a mirar el paisatge, ni a gaudir de la sortida del sol, sinó a fer les fotografies i un cop fetes, au, amunt i a retratar més coses.
La facilitat retratadora del present ha fet que tot plegat arribés a extrems surrealistes. Abans temia els coneguts que em volien passar diapositives dels viatges o mostrar-me gruixuts àlbums de records personals viatgers després de vacances. Malgrat que internet ens facilita al visió de qualsevol indret en qualsevol moment es continua amb aquesta dèria. Evidentment, jo mateixa caic en el parany de retratar paisatges urbans i rurals quan toca i m'emocionen i prefereixo, de totes totes, els paisatges amb gent, encara més quan aquesta gent protagonitza anècdotes curioses. Com ara aquestes còrrues de forasters precedits de la guia turística fent de mestra d'escola, amb un penó al davant. Una d'aquestes passava per davant de la Catedral fa poc i no vaig poder evitar immortalitzar-la amb el meu telèfon multidetot: nova processó de Corpus, vaig pensar. Malauradament la fotografia no és massa bona i no produeix el mateix efecte que la vivència.
Més enllà del turisme, el nostre temps acull amb certa indiferència resignada tot un doll de persones que viuen i dormen al carrer i que faran pocs viatges, em sembla. Alguns d'ells acaben per formar part dels paisatges. Hi ha un senyor amb barret platejat que cada matí, abans de les nou, seu al pedrís de l'oficina de la Caixa propera a l'avinguda de la Catedral i dibuixa amb constància exemplar i amb l'ajuda d'una plantilla dibuixos geomètrics acolorits. L'he retratat de lluny, amb discreció, no sense certs escrúpols en envair el seu anonimat. Com que jo també vaig a dibuixar i pintar, admiro la seva dedicació. No sé si després ven els dibuixos o tan sols gaudeix amb la seva acurada elaboració. En tot cas em desvetlla també emocions estranyes i una gran curiositat.
L'edifici neogòtic on es troba aquesta oficina va ser objecte, durant la seva construcció, de moltes crítiques. Avui ja forma part del paisatge, el mateix que la façana moderna de la Catedral i els esgrafiats, també polèmics, del Col·legi d'Arquitectes. El temps tot ho integra i millora. Per cert, l'antiga seu de la Casa de Extremadura també és ara un hotel, espero que hagin conservat la seva cafeteria magnífica. Molts centres i associacions que tenien la seva seu en aquesta zona històrica han hagut d'emigrar, malauradament, amb els canvis experimentats durant els darrers anys i la pressió immobiliària i turística. Llàstima, els hotels mai no tindran la calidesa del públic fidel de les diferents entitats, que mantenia i revitalitzava tants pisos antics, de les seves cafeteries una mica tronades però acollidores.
M'agradaria que fos possible fer visites de la ciutat a través dels terrats i les cúpules inaccessibles al gran públic. Potser millor, però, que conservin el seu misteri i que no es converteixin en una altra visita guiada convencional. La ciutat des dels terrats és molt diferent. Ruth Rendell-Bàrbara Vine té un llibre molt bonic, Saltamontes, on, més enllà de la narració concreta, hi ha una magnífica descripció d'un Londres vist des de terrats i teulades, ja que la protagonista es desplaça de forma clandestina per aquests indrets estranys i arriba a conformar una cultura pròpia basada en l'arquitectura urbana que l'acull. No sé si aquí hi hauria algun escriptor capaç de descriure la nostra ciutat amb el rigor històric i arquitectònic amb el qual ho fa Rendell. M'he trobat amb moltes patinades, en els llibres que converteixen Barcelona en escenari d'una història de ficció.
Un bon exemple de terrassa practicable és la d'uns grans magatzems molt cèntrics, per cert. L'Escola de la Dona poseeix també un terrat gran i lluminós, amb unes vistes incomparables. També és inesperada i misteriosa la visió dels patis ocults i ombrívols de la ciutat en els quals, de forma inexplicable, t'ensopegues amb figueres, magnòlies o palmeres de grans dimensions. Quan algú m'explica, després d'un viatge, que aquest any han vist Praga, per posar un exemple de destí de moda, em pregunto què han vist realment quan jo mateixa no he vist pràcticament res a fons, ni tan sols del Poble-sec.
10 comentaris:
Les fotografies dels viatges són com un ritual que intenta prendre l'ànima del lloc. Després ningú les veu, però l'ànima l'hem pres.
Una de les coses de que es queixa la meva mare és que ara amb les màquines digitals no veu mai les fotografies. La meva resposta sempre és la mateixa:
amb el paper tampoc veiem mai les fotografies fins que no obrim la capsa on les conté totes caotitzades.
Sobre els terrats... com m'agrada tafanejar la gent i les cases! són una provocació a l'observació.
Recordo aquest anunci de can Bagués, devien ser els temps de Taxi Key, oi?
A vegades penso que hauriem de mirar la nostra ciutat com si en fossim turistes, i retratar-la també com a tals, segur que ens adonariem de molts detalls i edificis que per la rutina ens passen desapercebuts. I de passada els hi donariem més valor que ara.
Jo també prefereixo viure a ull nuu la realitat, tot i que faig trampes que ja en duc un que està boig per la tècnica i aconseguir ... no ho sé, això va a compte d'ell :) Avui, però he anat a acompanyar a un foraster una estona per Barcelona, havíem quedat al CCCB, per veure l'exposició World Photo Press 2010. Feia dies que no hi anava per aquella zona i, la veritat, m'he avergonyit força. La degradació mai és agradable, però la degradació de la modernitat de pa sucat amb oli ho és molt més que la de la pobresa. No sé que estan fent amb Barcelona que cada dia m'entristeix més. Això de ser "megaguais" comença a tenir resultats molt penosos.
Com sempre el teu post suggereix tantes coses que temo quedar curt en el comentari.
Em centro en la fotografia. Penso que és una manera complementària de mirar i de veure. En els viatges o pels carrers de Barcelona, anant amb altra gent, a vegades he tingut la sensació que o bé van amb la idea fixa d'arribar a un lloc determinat o bé no miren res perquè els sembla que ja coneixen prou el lloc, sense pensar que cada passejada és nova i que els indrets aparentment més prosaics poden tenir una gràcia, la que li troba cadascú. A mi, que sóc poc observador, la fotografia m'ajuda a mirar. També a vegades, la càmera és com aquells objectes o aquells tics que tenim la majoria, el que pega copets de peu al terra, el que no para de donar voltes a l'anell, el que sovint porta un llapis a les mans...
Gran pèrdua la de la bàscula. Encara recordo el pes que feia el meu primer any a Barcelona: 55 (vestit, és clar)
Galderich, la tècnica sempre fa una mica de por. Hi ha la sospita que la posteritat tindrà més dificultats per reconstruir un passat centrat en els ordinadors i la informació virtual gràfica o escrita, però això és una suposició que no podrem comprovar. En tot cas, és l'atzar qui ajuda a conservar el que sigui o a destruir-ho.
Francesc, sí, més o menys, i potser una mica més endavant i tot.
Això que dius està molt bé però no sempre és possible, com tampoc ho és mirar-nos els parents i molt coneguts com si no els haguéssim vist mai. és un altre tipus de mirada.
Clídice, tens raó, però molts barris de Barcelona tampoc no eren una meravella abans. Sempre penso que d'aqui cinquanta, cent anys, tot plegat semblarà entranyable i bonic, fins i tot.
Els centres de les ciutats tenen aquests problemes, encara més avui, amb tants canvis i tants contrastos.
Tens raó, Pere, aquest tipus de fotografia dóna una nova mirada a les coses habituals. Fa poc escoltava un senyor que s'ha especialitzat en retratar la zona de Sant Llorenç de Munt, en hores i estacions diferents. Deia que no l'havia acabat de veure mai, una mica en la línia del que comento.
Jo, en aquesta bàscula, havia viscut el pas progressiu i irreversible dels quaranta-set quilos als seixanta i... Em sap molt greu que l'hagin retirat, crec que l'havien d'haver deixat en algun lloc practicable. Darrerament, però, ja la tenien tancada, a causa de les bretolades habituals que patim.
Vaja, potser és a dins de l'hotel i jo no ho sé.
"crec que els moments s'han de viure més que no pas retratar", has escrit, i comparteixo el sentiment, del tot. En això he canviat: de jove, la passió per retratar-ho tot, quan viatjava, era fins i tot exagerada (ara m'ho sembla; llavors no). Ara sento, com tu, que vull veure i viure, més que no pas preocupar-me massa per què retratar i què no.
Ves, èpoques.
Ferran, a mi també m'ha passat una mica així, de jove et sembla que pots aturar el temps, crec que d'aquí ve la dèria retratista. Després t'adones que tot és inútil, fins i tot ni tan sols recordes haver 'estat allà'. La vivència és, de fet, el més important.
Publica un comentari a l'entrada