La Cina è vicina

He llegit fa poc, per motius de grup de lectura, que resulten una bona excusa per llegir llibres que potser altrament no hauries conegut ni llegit, Flor de neu i el ventall secret, de Lisa See, una escriptora i periodista amb ancestres xinesos establerta als Estats Units. Els autors d'origens llunyans occidentalitzats ens han ajudat a conèixer cultures llunyanes, en aquests darrers anys, i sovint ens en fem més càrrec amb una novel·la que a través d'un acurat llibre d'història. El llibre es llegeix de forma ràpida i agradable, és trist, mostra el tràgic destí de les dones d'abans i resulta força interessant per molts motius, si és que no esteu ja una mica tips d'històries d'aquest tipus, que en aquestes darreres dècades han proliferat força. Explica la vida de dues dones, a través de la veu d'una d'elles, la privilegiada a qui totes li ponen. L'altra, la desgraciada, es casa amb un home barroer que la maltracta, malgrat no ser dolent del tot -m'ha recordat el marit de la mare gorkiana a qui el mateix fill comunista disculpa una mica- i que a més, té un ofici considerat impur: carnisser.

M'ha vingut al cap això de l'ofici impur pel fet que en la nostra societat bonista han passat a ser impurs oficis com el de policia, tot i que als mossos d'esquadra els disculpem una mica, pel fet de ser de casa. No sé ben bé què en pensen els independentistes convençuts del tema policial i, sobretot, del militar. M'agradaria un món on aquests oficis no fessin falta, com a tothom, però amb els anys t'adones que això és una utopia que, de realitzar-se, encara va per llarg i de bon tros. Al País Basc es deia que quan la policia fos de casa s'acabarien els problemes i ja veieu com ha anat tot. Els oficis impurs acostumen a ser imprescindibles i els mateixos que els bescanten els reclamen, quan els fa falta.

Com sabeu un policia, de Madrid, que ha volgut restar en l'anonimat i que per a més simbolisme es diu Àngel,  va salvar de morir atropellat un embriac irresponsable i ximple que havia caigut a la via, amb risc de la seva pròpia vida, mentre el poble esgarrifat contemplava els fets de forma inoperant, xisclava a cor què vols i les càmeres aquestes que vigilen que no et passi res (???) filmaven l'escena per a gaudi de youtubistes desacomplexats. Tota una metàfora del nostre temps. Mentrestant, també, un sector corporatiu i gremial amb un sou que potser és deu o més vegades el d'un policia de base paralitzava el país.

El món és estrany. La vaga, que va ser un recurs dels oblidats de la terra, (un altre tema seria reflexionar sobre com el comunisme estatalitzat es va apropiar aquelles lluites anarquistes) s'ha convertit en un instrument el qual, en mans de segons qui, esdevé pressió immoral. Tot i amb això hi ha a qui li sap greu d'admetre que els temps han canviat i que cal reconsiderar el tema laboral, sindical i la resta. Una vaga que perjudica innocents tercers em sembla, avui, força discutible, encara més si els qui l'endeguen cobren una pasta. És clar que el govern té responsabilitat, que el sistema de monopoli s'havia d'haver revisat fa anys, que hi ha especuladors corruptes que tenen molta més culpa de les desgràcies econòmiques... tot el que volgueu. Però que es recorri a aquestes pressions per part de sectors tan ben peixats em fa angúnia. Fins i tot el doctor Zhivago, -a la novel·la, no a la peli-, critica la vaga per part de mestres i metges, creu que no hi tenen dret. 

En tot cas en els temps heroics en els quals la vaga no existia de forma oficial i era un conflicto laboral arriscat de secundar, es buscava la simpatia i comprensió de la societat. Les coses han canviat molt i encara que no ens agradi s'ha anat obrint una esberla entre els treballadors fixos -funcionaris, la majoria, o parafuncionaris- i la resta de mortals subjectes a contractes breus i fràgils, si és que en tenen. I això sense entrar a nivells més internacionalistes. Quan fas aquestes reflexions en sectors propers, tu, que pertanys al sector privilegiat de la feina fixa, encara que cobris molt i molt menys que un controlador aeri, ja que només eres controladora terrestre d'infants en horari escolar, una treballadora de l'ensenyament en d'altres èpoques, ara jubilada, sempre hi ha qui s'enfada i no vol admetre els fets.

Em temo que la solidaritat és, també, una utopia. Al capdavall tothom escombra cap a casa o en tot cas, xiscla des de l'andana mentre el desgraciat irresponsable és a punt de convertir-se en xixina i els poders públics s'ho miren des de lluny i ho graven en video. Que en aquest context algú impur que no està de servei es llenci al buit solidari sense por dels riscos em resulta admirable i em retorna la confiança, de vegades perduda, en la bondat humana.

Tornant a les xineses, considero que la història és llunyana però no tant. Més enllà de l'embenatge de peus de les pobres xineses de generacions passades, una meva besàvia va ser casada als quinze anys amb un ximple, un hereu escampa a qui va haver de deixar per posar-se a servir, de minyona mal pagada, amagant la seva situació marital. No cal dir que no hi havia assegurances, ni divorci, ni contracte fix, ni bon sou, ni dret de vaga. Tenia festa un dia cada quinze. Va haver de deixar el fill amb la seva mare, madrastra bona i sacrificada en realitat, en un poble, i l'anava a veure quan tenia lleure i podia. 

Un amic que ha estat en ocasions treballant a l'Àfrica m'explicava que molts dels immigrants que dormen al carrer, i que provenen d'aquells països, estan millor aquí que no pas allà pel fet que tenen aigua potable a prop. Una altra meva àvia, de pagès, va morir sense aconseguir que el fill, un hereu gasiu, li fes una conducció d'aigua rudimentària des d'algun pou proper a casa. Va tenir tretze fills i no va parar de treballar nit i dia, només per resar el rosari, pràctica avorrida i quotidiana de l'època, consol dels oprimits conservadors. De tota manera, en escoltar darrerament les històries de les pobres barraquistes de la meva infantesa, que reclamen memòria històrica, he hagut d'admetre que, al menys, les meves avantpassades menjaven cada dia i tenien, més o menys, un sostre sòlid.

Viure ara i aquí, amb crisi i tot,  és ja un privilegi humà. Si a més, es té una pagueta normaleta, ja hauria de ser el súmmum, si no fos, com deia la meva mare, que mai no estem contents. Per això i per moltes més coses estic en contra de segons quines vagues que no són vagues, sinó irresponsables accions que només perjudiquen els altres. Incloc les de mestres i metges, en això opino com el doctor-poeta de Pasternak.


En aquests dies i amb el que passa em venen al cap poemes vells, com aquell de Salvat Papasseit en el qual els pobres obliden els més pobres. 

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar. 

Per acabar de conformar el surrealisme de les nostres dèries del present, una meva estimada neboda mestra, funcionària privilegiada com jo, em demana algun poema per a infants que parli de l'hivern, amb l'advertència: sobretot que no hi surti res religiós, som una escola laica... El de Salvat, tan bonic, no serviria.