Reis, prínceses, polítics i pel·lícules

A la pel·lícula El discurs del rei (escric el títol en català però no hi ha, que jo sàpiga, versió catalana, tot i que és una d'aquelles que s'ha de veure en versió original), el professor sense títol que aconsegueix millorar el discurs monàrquic juga amb els seus fills a fer-los endevinar personatges de Shakespeare, en una de les breus escenes que esquitxen aquesta història de genialitats, i de temes aparentment secundaris.

El fills de Logue, el professor, viuen en una casa de classe mitjana, gran i freda, i estudien abrigats i amb bufandes, al costat del foc. Em van recordar temps passats en els quals per estar per casa ens abrigàvem de veritat. Avui hi ha qui ni tan sols es capaç de posar-se una rebequeta i opta per engegar la calefacció a tot rendiment, el mateix que durant l'estiu té l'aire a nivells gèlids.

La pel·lícula ha tingut molt bones crítiques i, de fet, quan més hi penso, més m'agrada, tot i que la història és tan senzilla que sembla fins i tot no existir. Es podria resumir amb una frase: un senyor de casa bona, quec, troba un professor adient que l'ajuda a superar el problema. Ara vivim temps antimonàrquics i crec que això ha perjudicat la visió que un sector de públic jove pot tenir de la pel·lícula. El tema de la realesa i de les monarquies es tracta sovint d'una forma frívola, com si tots els reis haguessin triat de ser-ho.

En el cas del rei de la pel·lícula, ni ell ni la dona no volien tants maldecaps. Haurien pogut viure de forma còmoda i tranquil·la, sense problemes de cap mena, en una llar anglesa luxosa, amb servei i amb jardí, una mica a l'ombra dels poders. Per aquest motiu, cosa que es comenta a la pel·lícula, la noia va donar carbasses al xicot en un parell d'ocasions, abans de decidir-se. A més, es van trobar immergits en la tragèdia més gran de l'època, tot just encetada en la història cinematogràfica, i aquell rei i el seu govern esdevindrien un pal de paller del poble anglès, sotmès als atacs nazis.

No tots els anglesos rics i cultes eren demòcrates. També n'hi havia que festejaven amb el nazisme o que hi veien virtuts, com l'amo ric de The Remains of the Day, una altra magnífica història, tan bona en el llibre original de Kazuo Ishiguro com en la pel·lícula d'Ivory. O com el mateix duc de Windsor, a qui de petita acostumava a contemplar per les revistes, amb la seva Wallis Simpson famosa i del qual encara no en sabem de la missa la meitat, que diuen. La veritat és que Guy Pearce també està molt bé, fent aquest curiós personatge en la seva esbojarrada joventut. Allò tan bonic, de la renúncia al tron per amor actualment està molt matisat.

Un altre tema de la història és la professionalitat, ja que Logue no posseïa títols oficials. Avui encara ho tindria molt més difícil, per demostrar l'excel·lència, malauradament la titolitis s'ha convertit en canònica. No importa tant el resultat i allò que pots demostrar que saps fer, com el feix de títols, màsters i publicacions amb isbn que pots aplegar en el currículum. De vegades em vénen al cap les narracions de Calders sobre el seu exili mexicà, en una època en la qual, en aquell país, podies fer la feina que volguessis sempre que en un cartell indiquessis de forma visible: ejerce sin título. Sovint he pensat que els mestres, per exemple, sortirien molt millor si, en lloc d'estudiar res, entressin d'aprenents, ben jovenets i jovenetes, en una escola, treballant al costat d'algú amb experiència.

No crec que a casa nostra hi hagi molts pares o mares que distreguin els fills fent-los endevinar textos de Carner, de Verdaguer, de Sagarra, de Cervantes o de Lope. No crec, tampoc, que els nostres reis o polítics optin, en casos de manca d'eloqüència, per triar els millors assessors en lloc dels més titolats. En tot cas, sobta la manca d'eloqüència d'un gran nombre de personatges públics, reis i polítics, i em temo que, si han cercat assessors per tal de millorar, no han estat prou aplicats. No vull entrar en temes d'actualitat nostrada però, més enllà de les valoracions polítiques que fan al cas, s'ha obviat en la majoria de comentaris crítics una cosa que he escoltat aquests darrers temps sovint, i que m'ha amollat més d'una persona: que el senyor Mas, l'hagués votat  o no qui me'n parlava, era el candidat que millor s'explicava. 


A la pel·lícula hi ha una altra escena molt interessant, quan la família reial contempla un documental en el qual Hitler fa un dels seus discursos esgarrifosos i contundents i la filla pregunta al pare què diu:
-No ho sé, però ho diu molt bé -admet el rei, tan preocupat per la seva manca de convicció discursiva, important en una època en la qual la ràdio era el mitjà estrella de la comunicació. Avui, amb la televisió, la cosa encara s'ha complicat molt més, per això hi ha tanta por al debat i al cara a cara i es té una cura, sovint excessiva i una mica ridícula, d' això que en diuen la imatge.

Pel que fa al cinema o al teatre, per més esforços que han fet d'altres països, àdhuc el nostre, per endegar coses a l'anglesa no els arribem ni a la sola de la sabata, tot i que de tant en tant, gairebé per atzar, surt quelcom una mica digne o fins i tot genial, de la mateixa manera que a l'Espanya endarrerida de fa uns quants anys hi va sortir un Ramon y Cajal. Si fins i tot amb les novel·les roses de la Cartland han aconseguit meravelles, els habitants d'aquelles terres boiroses! Fa uns dies, en parlar d'Elliott, vaig llegir en algun lloc que les bones produccions de la BBC sobre els seus clàssics  han motivat que les reedicions d'aquests siguin constants i es venguin bé. També han emès molt teatre radiat i també es poden trobar gravacions -allà, aquí no- d'obres de teatre o novel·les, fetes per actors de molta categoria i dicció acurada i clàssica.

A més de les seves moltes virtuts fílmiques la pel·lícula aplega un doll de secundaris de luxe, com ara la immensa Claire Bloom, que va ser la bonica jove de Limelight i que en els darrers anys s'ha dedicat més aviat al teatre i la televisió de qualitat. Fa mooolt de temps, per la nostra televisió, havien passat alguna obra de teatre de la BBC filmat, m'agradaria saber qui era el responsable d'aquelles francesilles inesperades, per tal d'agrair-li el detall. Recordo haver vist la Bloom interpretant la mare Conway, en un muntatge esplèndid i sobri.

Jordi VI va ser un bon rei del seu temps, molts l'hauríem volgut. Va romandre a Anglaterra amb els seus, durant la guerra i va anar sovint a visitar els indrets on havien bombardejat els alemanys, en contra de l'opinió del govern, que el volia portar al Canadà amb la família, per seguretat. La seva esposa era també una dama valenta i coratjosa, només cal recordar que Hitler la va titllar de ser la dona més perillosa d'Europa. Jordi VI va morir relativament jove,  als cinquanta-set  anys, tenia càncer de pulmó, va fer-ho de forma ràpida, per sort per a ell. La seva esposa va viure fins als cent un anys, assistia a molts actes públics amb aquells barrets estrafolaris que tant agraden per aquells verals, sempre somrient. Es va dir que havia tingut embolics, que bevia, si en va tenir va fer ben fet i si va beure, l'alcohol devia contribuir a la seva longevitat.

La reina d'Anglaterra actual té, més o menys l'edat de la meva mare, i el seu fill gran, la meva. Era un dels prínceps joves del meu temps, com el de Suècia, i una companya d'escola, quan teníem nou o deu anys, inventava aventis en les quals es casava amb ell i el Regne Unit es convertia al catolicisme, coses de l'època i de l'educació confessional. Les revistes il·lustrades ens han mostrat al llarg del temps aquesta família, amb la qual ningú no es ficava quan jo era petita, però que més endavant va ser objecte de tafaneries a dojo. Una amiga agosarada que va anar a Anglaterra a fer d'au pair, en un temps en el qual la majoria de noies no anàvem ni a Montserrat, em va explicar que en aquell país es podia criticar tot i tothom, llevat de la família reial. Ja veieu si han canviat, els temps!

Les monarquies han perdut pistonada quan han deixat de ser misterioses, el mateix que la litúrgia en llatí era tota una altra cosa. La Wallis i el seu home es passejaven pels actes socials diversos, aleshores, comentaven que possiblement cobraven per assistir-hi. Tot allò em semblava una pel·lícula quan ho veia a les revistes de la perruqueria, i potser ho era, car hi ha molt de teatre en el món dels reis i dels polítics. No cal ser rei per viure en la parafernàlia, molts presidents de govern també s'han deixat temptar pel protocol formal, el glamour i el grandeur. Van ser un gran objecte de tafaneria romàntica i revistera els amors i desamors de la princesa Margarida, per cert.

M'ha agradat com reflecteix la pel·lícula el tarannà d'aquest professor, que amb un rei manté conversa i ell és ell i el rei és rei, com escrivia un altre anglès, Kipling. Res, que em pensava que m'avorriria i m'ha agradat, aquest discurs reial. Sobretot considerant el trist i mediocre panorama cinematogràfic que tenim a l'abast darrerament. No he dit res del director, encara força jove, Tom Hooper, que si continua progressant adequadament ens pot donar moltes alegries cinematogràfiques, que ja ens convenen.