Dilemes morals i dilemes vitals

Si en tot pesen les modes en un dels camps en els quals aquest pes és més feixuc i perillós és en el pedagògic.

No hi ha res pitjor que totes aquestes teories no contrastades que imprimeixen caràcter, com els sagraments, de les quals no es comprova, per raons òbvies, l'eficàcia.

Fa uns dies l'amic Saragatona parlava d'uns textos escrits per adolescents els quals, tot i que m'imagino que havien estat endegats amb intencions lingüístiques responien a una pregunta que era un dilema moral. En concret, es demanava opinar sobre un personatge jove que recorre a la venda de drogues a causa de la manca de diners, diners per a passar-ho bé, no pas per a no passar gana ni fred.

Les respostes que es recollien al post mostraven un rebuig a aquest negoci, però no pas per profunds motius morals o ètics, sinó, sobretot, per por al càstig posterior i als molts problemes que el tema podia generar. Tot plegat em va recordar una etapa de la meva vida passada en la qual, amb una companya, vam impartir cursos sobre educació en valors o de valors, una temàtica que aleshores estava de moda.

Com sol passar amb tantes coses, vam començar a impartir aquells cursos una mica per casualitat, ja que formàven part d'un grup de Ciències Socials a Rosa Sensat i mancava algú per incidir en aquelles qüestions. Així va ser com vam descobrir l'aportació de Lawrence Kholberg. La moda educativa, que de vegades es manifesta de forma subliminal pel context social, va generar un joc de taula comercialitzat que va ser relativament popular i també el famós Vostè jutja de TV3, que plantejava, de fet, dilemes morals.

I és que un dels instruments educatius per a la suposadament possible educació moral eren els dilemes. Petites històries en les quals es contemplava un conflicte de valors a debatre, problemes, de fet, sense solució clara, que cercaven més que res ensenyar a pensar. Estratègies per a ensenyar a pensar i treballs sobre filosofia per a infants i joves van ser també, en aquella època, una mica exitosos i van ajudar a vendre llibres diversos, a organitzar cursets, i a omplir els sempre carregats currículums escolars amb més i més continguts.

Em temo que, com tantes altres inciatives (podria fer una llarga llista de continguts acadèmics pedagògics, amb noms diversos, que han anat poblant els cursos i cursets dirigits als educadors) aquella moda va passar. També va passar el Vostè jutja i vam tornar a programes de tele més convencionals. Kholberg, seguidor de Piaget en certs aspectes, sostè que es poden educar els valors, si és que de forma natural no en som capaços i que es passa per una sèrie d'estadis de maduració que començarien per la por al càstig, és clar. Piaget, molts dels estudis del qual avui no s'aguanten, també va ser un dogma de la pedagogia de fa uns anys. Els estudis del desenvolupament moral de Piaget eren fets amb nens benestants, poques vegades amb nenes, sovint amb els seus propis fills.  Tot plegat va contribuir, però, a generar un interès per la psicologia, àdhuc per la filosofia en general, interès molt d'estar per casa i que ha generat una mena de dictadura psicològica que caldria, avui, revisar a fons.

Les generacions que van ser educades de forma més o menys piagetiana o kholberguiana han arribat al poder i no són ni millors ni pitjors que les anteriors. Tot plegat ens hauria de fer meditar sobre la qüestió educativa a fons i crec que acabaríem retornant a l'estadi escolar primitiu en el qual ens conformàvem en ensenyar a llegir, escriure, comptar, pensar una mica i, això sí, amb unes normes rudimentàries d'urbanitat. S'aprèn molta més educació moral llegint Dostoievsky o estudiant estadístiques sobre creixements i davallades econòmiques que no pas fent volar massa coloms en edats en les quals no s'està en condicions de debatre a fons profunditats curriculars. També s'aprenen moltes més coses sobre la pau i el desenvolupament estudiant a fons, de forma seriosa i no maniquea, la història de les guerres i de les colonitzacions, que no pas penjant acolorits murals morals amb colomets virginals i imatges de nens multiculturals que passen gana.

La utopia de què tot és educable sempre s'esberla i s'escola com aigua en un cistell. Gent molt ben educada, en escoles teòricament magnífiques, actives, catalanes, ben peixades i tot això acaba fent tants disbarats com la resta. En realitat, si la gent fos coherent, tothom voldria portar els fills a escoles públiques i pobres de barriada, on compartissin el pa, la sal i el menjador escolar amb immigrants humils de tot el món i les seves circumstàncies. Això sí que seria una bona i excel·lent educació moral i cívica, a més dels coneixements geogràfics i històrics que es podrien assolir. Però la realitat educativa espanta força.  Em sorprèn comprovar allò que la gent considera una bona escola, en els nostres temps.

Enfrontar els pares i mares amb la tria d'escola per als fills i fer-los participar en un debat aprofundit abans de prendre una decisió sí que seria, hores d'ara, un bon dilema moral. I pel que fa al món dels adults, considerar que la majoria de població ha passat del primer estadi és, de fet, fer córrer molts riscos al cos social en general.