Grans almiralls i modestos mossèns

Gràcies a cinemes una mica estranys i alternatius, com el Maldà, els Mélies, o l'Alexandra, a més dels Verdi, és clar, podem recuperar o descobrir pel·lícules que passen de forma discreta a prop nostre.

Tenia intenció d'anar a veure El almirante, una superproducció russa que per aquells verals ha tingut molt d'èxit. Aquí se li han fet crítiques més polititzades que cinematogràfiques. És, possiblement, -encara no l'he vista-, una història antiga, feta a l'antiga. Es critica que tergiversi la veritat, com si qualsevol pel·lícula -o novel·la- històrica mostrés la veritat. Jo no en recordo cap ni una. O bé estan al servei del cinema com a espectacle o bé al servei d'idees polítiques de signes variables. Jo crec que encara vivim una mena de nostàlgia d'allò que crèiem que eren el comunisme encarnat i les revolucions, per tant l'arribada d'una història romàntica i militar, en la qual l'heroi és almirall zarista, per força havia d'encendre ires melangioses. A més, vivim temps en els quals les glòries militars van de baixa, en la consideració social, així que no és estrany el rebuig que ha provocat en determinats sectors la pel·lícula que, per cert, ja té dos anys i s'ha estrenat gairebé d'amagat, a la nostra ciutat. Un altre tema és la qüestió cinematogràfica, valorable, i el fet que potser l'estil de la pel·lícula no és gens actual per les seves característiques, cosa que passa, per cert, amb moltes produccions culturals dels països de l'est, només cal veure l'entusiasme que desvetlla encara per aquells verals un tema com ara el festival de l'Eurovisió.

No en parlaré més, ja que no l'he vista, a causa de l'horari em vaig decidir per anar a contemplar una altra curiositat que ha tingut molta millor acollida entre els cinèfils, Cartas al padre Jacob, una producció de Finlàndia i Suècia. Com que tot el que ve d'aquells països està una mica de moda, això també ha pesat, probablement, en l'excessiu entusiasme que traspuen diferents comentaris sobre aquesta història, amb pràcticament dos únics personatges, un pastor cec i vell i una dona que ha sortit de la presó a causa d'haver comès un crim. Tot i que el plantejament és interessant, no em va convèncer. La història acaba per ser convencional i redemptorista en excés. Imagino, de tota manera, com s'hauria acollit a casa nostra quelcom semblant fet a casa, amb la tendència antireligiosa que també patim. Paisatges humits, freds i despoblats, personatges solitaris i turmentats, esperança en Déu... Interessant per molts conceptes, bones interpretacions, però una mica decebedora en el seu conjunt, al menys pel meu gust, subjectiu, com tots. Crec que el tema donava per a molt més gruix argumental.

De tota manera, tant l'una com l'altra mereixien millor sort expositiva. I, considerant com està el panorama actual, l'Alexandra és un estrany oasi cinèfil, ara per ara. Tot i que s'ha d'estar molt al cas de les programacions i dels horaris.