Edward Bond, cadires i butaques

Gent més entesa en teatre que no pas jo opinen que Edward Bond és el dramaturg viu més important de la nostra època. En català i en castellà, però, s'ha representat molt poc. Lear es va representar al Teatre Lliure, dirigida per Portacelli i protagonitzada per Lluís Homar l'any 2003 i No en tinc (Have I None) al Nou Tantarantana, també el 2003. L'obra Saved, una de les més emblemàtiques de l'autor, i que va contribuir a eliminar la censura teatral al Regne Unit, ens va arribar amb un endarreriment de trenta-cinc anys, en concret al Teatre Lliure, el 1998. El 2001 vam poder veure Estiu al TNC. Els textos de l'autor, teatre, però també assaig i d'altres gèneres, han estat molt poc traduïts. Al país veí, Portugal, el coneixen molt més. Have I None es va representar l'any passat, a Madrid, amb molts bons resultats, a càrrec d'una jove companyia: En tránsito. Bond també ha fet col·laboracions en el cinema.

A la Sala Muntaner, espai que fa temps que compta amb una programació remarcable, sempre interessant, s'hi pot veure Cadira, fins al 16 de gener, una obra aspra, amb pocs personatges i un ritme creixent d'angoixa irracional. Bond no és un autor amable ni apte per a qualsevol moment emocional. Éssers solitaris, tancats a casa, i, a fora, un món hostil que en qualsevol moment pot irrompre, fins i tot, en la nostra intimitat. L'escena de la inspecció, amb la gran Lina Lambert i Tilda Espluga és antològica. Potser el final queda una mica diluït i resolt de forma una mica apressada, però, en general, aquesta versió de Chair és excel·lent i molt recomanable.

El món policial i sense compassió que l'obra reflecteix recorda, evidentment, molts altres que el cinema i la literatura ens han mostrat, més propers a Orwell que no pas a Huxley. La vida dels altres, pel·lícula d'èxit recent, també estaria en aquesta línia. Dels dos universos futuristes possibles, en el món occidental, al menys, el de Huxley ha superat el barroerament policial. Les formes més subtils de control han anat conformant una societat cofoïa, molt més propera que no pas aquesta que ens mostra Bond a Cadira. Que de tant en tant ens recordin que no tot és bonic i que l'amenaça del control exhaustiu no ens ha abandonat, també va bé. Era impossible, veient determinat fragment de l'obra, no pensar en les recents inspeccions antitabac, amb senyores inquietants cercant burilles pel terra dels bars sospitosos.

Precisament, pel que fa al nostre present, més huxleyà, ahir obrien de nou moltes botigues i per la segona cadena oferien un interessant reportatge sobre el consumisme i l'obsolescència programada, que ja vam poder veure en català, en una versió més completa, i que ens remet a un dels eslògans del Món Feliç: val més llençar que no pas apedaçar... Només cal veure en quins programes han derivat les referències al Gran germà per constatar l'absurd del present.

La compassió és una virtud que ha estat molt criticada, fins i tot per les progressies i que, a Cadira és ja un delicte. La víctima no és un pres polític, en aquest cas, sinó una dona vella i marginal, un destorb. Diferents obres de Bond, com Have I None mostren aquest futur de solitud i incoherència generalitzada, angoixant. Autors més propers com Buero o Pedrolo també han incidit en el tema de l'enfrontament entre els valors individuals i un estat aclaparador i abusiu. Malauradament, en el tema teatral, com en tants altres, hi ha molt oblit injust.

Tot i que tenim a Barcelona una oferta de teatre interessant, en general, continuem sense poder accedir de forma coherent als grans autors, sense ni tan sols el recurs de trobar-ne els textos en castellà o català. Vaig créixer en un temps en el qual el teatre era habitual a la ràdio, fins i tot a Ràdio Barcelona emetien obres catalanes els dimecres. Més endavant, la televisió va oferir, a Estudio 1 i, al segon canal, a Lletres Catalanes, peces remarcables, d'autors antics i moderns que fins i tot sorprèn que passessin tan fàcilment. Al Regne Unit es fa molt bon teatre per ràdio i televisió, obres que després es poden comprar i conèixer. Em sorprèn que de tot aquell bagatge antic no n'hagi quedat pràcticament res, hores d'ara, i que es mostri tan poc interès pel tema, tot i que en alguna ocasió s'han fet intents remarcables, com ara durant el breu estiuet de Sant Martí de Catalunya Cultura. No és el mateix veure una obra de Bond per casualitat que coneixent la seva trajectòria i el seu gruix cultural, el context i les diferents influències i dèries que el motiven.

Un aspecte més casolà és el tema dels preus del teatre. Ahir vaig anar a la Sala Muntaner gràcies a una oferta d'entrades a 10 euros, que em sembla un preu raonable. Jo seria partidària d'eliminar ofertes i descomptes, cercar aquestes coses fa perdre temps i esforços, i d'oferir al teatre preus més barats, en general, i amb excepcions puntuals quan es tracta d'espectacles amb muntatges complexos i cars. També he constatat que hi ha un gran nombre de persones que hi assisteixen de ros pel fet que tenen coneguts o saludats en el mitjà o en els mitjans. Haver pagat vint-i-tants euros i assabentar-te que el veí va anar a veure la mateixa obra amb la família, de franc, perquè algú li va fer arribar les entrades és un fet habitual i acceptat socialment, fins i tot amb una mena d'infantil alegria de privilegiat, que a mi em fa força ràbia, la veritat. I que mostra el món d'amiguismes i clientelismes en el qual ens movem, a tots nivells,  de forma normalitzada. Si, a més, com passa en ocasions -no va ser el cas d'ahir a la Muntaner, afortunadament- l'espectacle no et convenç encara et sents més estafat.

Post-al-post: Interessant article sobre l'obra al diari EL PAÍS.