Joan Argenté en el clar país nostre

"TINC TOT DE FUM A LA BOCA"

Tinc tot de fum a la boca,

torrada pipa a les mans.

Canto amb pena i canto amb glòria,

sóc Joan, fill de Joan.

Deixo el fum blau sobre l'aire,

torrada pipa a les mans.

Cada matí quan m'afaito

veig el mar de casa estant.

Tinc tot de fum a la boca,

torrada pipa a les mans.

Canto amb pena i canto amb glòria,

sóc Joan, fill de Joan.

Deixo el fum blau sobre l'aire,

torrada pipa a les mans.

Cada migdia cap ombra

no s'estén sota el sol blanc.

Tinc tot de fum a la boca,

torrada pipa a les mans.

Canto amb pena i canto amb glòria,

sóc Joan, fill de Joan.

Deixo el fum blau sobre l'aire,

torrada pipa a les mans.

Cada vespre tot s'esborra

per esperar l'endemà.

Vaig conèixer l'existència de Jacques Brel, durant la meva adolescència, a través de dues referències. Una venia en el llibre Donar, diari d'Anna Maria que, amb Estimar, Diari de Dani, van conformar l'educació sentimental de tant de jovent de l'època. Avui probablement ens semblarien carrinclons i passats de rosca. No sé què n'he fet, en algun moment iconoclasta els devia llençar a la brossa. Allò que en castellà deien, vulgarment, pegar-se el lote, sorgia en aquells llibres amb una paraula catalana una mica refistolada: flirtejar. Recordo que en algun moment l'Anna Maria del diari femení parla de Les pieds dans le ruisseau, una cançó de Brel. També va tenir molt d'èxit la versió de Le plat pays, cantada per Emili Vendrell fill, que he recuperat per a un muntatge modest sobre la meva darrera novel·la. L'adaptació de la lletra, magnífica, la va fer Joan Argenté, que en va fer moltes més de Brel. Fins i tot sembla que s'havia parlat de que el cantant enregistrés algun disc en català, però no es va arribar a un acord amb la productora. A cegues, sense saber res més del cantant, vaig demanar un disc d'ell per Reis i des d'aleshores el vaig anar seguint i em vaig anar comprant el que podia d'ell.

La casualitat ha fet que, per una banda, aquests dies celebrin a Badalona, ciutat que sempre li ha estat prou fidel, una exposició-homenatge a Argenté i que jo hagi recuperat aquella cançó, la del clar país, gràcies a l'excel·lent blog Cançons en català i més, per tal de fer-ne la banda sonora d'un muntatge casolà sobre la meva darrera novel·la. Una consulta a un indret d'internet amb una errada va fer que fes constar com a autor de la lletra Jordi Argenté i no Joan Argenté. Per sort, en Ramon em va fer adonar de la patinada. Argenté té moltes referències a internet, fins i tot vídeos a youtube, però els seus poemes no es troben amb la mateixa facilitat. En aquella nostra joventut el monopoli dels poetes més coneguts (Espriu, Foix, més endavant Martí i Pol) va fer que oblidéssim o no arribessin a conèixer prou d'altres figures igualment immenses, no pas secundaris de luxe, sinó poetes amb tots els ets i uts. Fer un repàs per les lletres d'aquelles cançons adaptades o de moltes d'originals, mostra un ampli ventall de grans poetes una mica oblidats.

Argenté va escriure el gruix de la seva poesia en aquells anys, els seixanta, els setanta. Potser això ha contribuït també al relatiu oblit en el qual ha restat la seva obra, fins que el 2001 va publicar un nou recull. Avui li he volgut retre un breu homenatge des del meu blog.