Altres bars, altres cels, altres ones

En el cicle sobre cinema rodat a Barcelona que s'emet els divendres BTV va recuperar la pel·lícula de Ferran Llagostera BAR-CEL-ONA, de finals dels vuitanta. El guió és de Pep Albanell i està basat en la novel·la juvenil El Barcelonauta, títol per al meu gust molt més reeixit que el de la pel·lícula, potser perquè això de jugar amb bars, cels i ones ja no resultava aleshores gaire original. Al meu barri hi ha un de tants Bar Celona, per exemple. 

Pep Albanell/Joles Senell és un gran autor que hauria de ser de culte i que a Anglaterra ja seria Sir. Durant molt de temps va ser omnipresent a escoles i instituts amb els seus llibres. Avui crec que no és tan conegut com caldria, tot i que està en actiu i continua escrivint i bellugant-se per centres educatius. Com sol passar en d'altres casos, crec que l'excés productiu i la seva dedicació al llibre per a les escoles l'ha perjudicat d'alguna manera. Una de les característiques de molts dels llibres infantils i juvenils de Senell és la fantasia desbordada que, pel meu gust i el de diferents infants amb qui he compartit lectures i treballs a escola, arriba a ser una mica aclaparadora.

El realisme dels setanta va donar pas a una afició per temes més imaginatius, com acostuma a passar quan alguna cosa ens cansa i reivindiquem quelcom diferent, que sembla original en retornar però que ja estava inventat anteriorment. En una ocasió vaig anar a unes jornades que organitzava una editorial, una mena de curset per a mestres, i un dels ponents era Senell; ens va explicar de forma magistral tota una sèrie de recursos creatius que em van ser molt útils a escola. Albanell ha escrit també llibres per a adults, el més conegut  i llegit ha estat Ventada de morts; en alguna entrevista li he sentit comentar la dificultat que comporta entomar el gènere de la novel·la per a gent gran, quan, a més, en el seu cas com en tants d'altres, tens una altra feina i una altra professió. Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs,  d'una generació que va senyorejar el context literari amb ànsies renovadores.

Pel que fa al llibre per a infants i joves, molts autors van abusar una mica d'aquesta especialitat, en un temps en el qual l'escola es catalanitzava depressa i hi havia una gran demanda de llibres adients. Amb una mica de grapa i si se s'aconseguia col·locar títols en els circuïts educatius es tenien assegurats uns guanys interessants, considerant el context i admetent que a casa nostra costa molt fer-se ric, ni tan sols benestant, amb la literatura. Això sumat a la dèria per les lectures obligatòries i a les col·laboracions en llibres de text va propiciar un gruix de producció interessant però també un cert monopoli i que hi hagués més palla que gra. En molts casos la dedicació no era vocacional, sinó oportunista, vaja.

Avui molta gent d'aquella generació una mica intermitja entre els grans autors d'abans de la guerra i el present ha restat en un cert oblit. Alguns d'ells han mort o escriuen poc, les promocions literàries tampoc són el que havien estat i han sorgit escriptors nous, que ja no s'han trobat amb les dificultats anteriors per assolir un català més o menys correcte i literari. Molts dels joves escriptors i escriptores d'avui crec que tenen un deute important amb els autors com Pep Albanell. Possiblement, fins i tot de forma inconscient o subconscient, una gran part d'aquelles lectures d'escola incideixen en la seva ambició literària d'adults i en la seva producció actual, però en citar influències sempre queda més bé recórrer a autors més elitistes i, si pot ser, estrangers.

Pel que fa a la pel·lícula, mostra una Barcelona molt concreta, la de finals dels vuitanta, la de les manifestacions en contra de les nuclears, en contra de l'entrada a l'OTAN, la de la bomba a Hipercor, que tantes ingenuïtats va destruir. No va ser un gran èxit, avui no la podem trobar en DVD, malauradament i ja té més de documental que de cinema convencional. Un jove Ramon Madaula, que ha guanyat força  amb els anys i la feina, interpreta el protagonista, un personatge que potser té moltes coses de l'autor de la novel·la. Una actriu alegre i simpàtica, Begoña Martí, fa el paper de la noia. Aquesta actriu va desaparèixer després d'escena, no sé què haurà estat d'ella. I pel mig molts secundaris de luxe: Alfred Luchetti, Ovidi Montllor, Fernando Guillén,  el malaguanyat Joaquim Cardona i Biel Moll, també mort el 2009, poc recordat avui si considerem la seva interessant trajectòria.

Tot passa, canvia i retorna. Pep Albanell és encara un autor feliçment  en actiu, amb l'ofici d'escriure consolidat, que encara ens pot donar moltes sorpreses. Pel que fa a la pel·lícula d'ahir i a d'altres d'aquest cicle, és una llàstima que no siguin més fàcils de veure i recuperar. Potser és que no ens agrada gaire recordar com érem i què pensàvem...