Des que vaig venir a Mallorca, de forma tradicional, amb motiu del viatge de nuvis, que no havia tornat a Lluc, el Montserrat d'aquesta terra. Avui s'estén una mena de nou anticlericalisme visceral que no comparteixo, malgrat ser agnòstica o gairebé atea. Ens agradi o no som catòlics culturals i catalans culturals, tot i que no se sap ben bé què és això de la cultura i n'existeixin milers de definicions, per a tots els gustos. Quan passa això, per cert, una part de la part contrària també fa la seva feineta i els tons més rancis afloren en el context.
La història és diversa i complicada i moltes condemnes globals o judicis de valor sense matisos no mostren res més que galvana lectora.
Avui que sembla que que això dels haikús sigui la modernitat -en temps de galvana, la brevetat és un grau- m'ensopego amb aquests poemets del gran Joan Alcover, premonitoris i humorístics:
El lirisme nipó que s'inaugura
m'alarma un poc.
També existeix per la literatura
el perill groc.
Conec un japonès
gran enemic
dels versos que jo escric
perquè en té cada estrofa més de tres.
Per la ràdio d'aquí parlen d'història, d'un nou llibre sobre algú, cosa que m'inspira un enigma sabàtic per al blog adient. També parlen de revolucions, de com la impaciència ens fa oblidar que les llavors que aconsegueixen arbres més ferms són aquelles que germinen de forma lliure, sense que cap ben intencionat no les vulgui plantar allà on no toquen o quan no n'és temps. Han de créixer al seu ritme, no es poden produir arbres seriosos en dos dies, com tomàtigues d'hort modern. No sé, però, si això avui és cert del tot, encara que com a figura retòrica és interessant. Cal que els productes vegetals siguin ferms, com el Pi de Formentor, de Costa i Llobera, gran poeta i mossèn, que va morir predicant, per cert. No sóc a Formentor, però veig un exemplar a Sa Calobra que em recorda el poema mencionat:
Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les iran per la ventada
com l'au dels temporals.
I una notícia afalagadora, una persona coneguda em diu que ha aconseguit, amb esforç investigador, dos exemplars de La cendra dels anys per a la biblioteca d'una entitat, que els passi a firmar quan pugui. Fa il·lusió, considerant les circumstàncies i l'oblit en el qual cauen, per desgràcia, els llibres d'editorials mitjanes o petites i d'autors -o autores- sense relacions.
En cercar aquest poema, per tal de no fer errades citant de memòria, m'ensopego amb un fet habitual en els nostres temps de normalitzacions ortodoxes. M'adono que la versió que trobo, en una web seriosa té quelcom que grinyola en llegir en veu alta. Han passat el ribot per on els ha semblat estrany o anacrònic, eliminant síl·labes, cosa que malmet ritme i mètrica (un exemple, havien canviat 'iran' per 'aniran'). L'infern és empedrat de bones intencions.
Em sobta que a Viquipèdia, en l'entrada sobre poetes mallorquins -en català- només hi hagi senyors -per ara-, la veritat és que de vegades em crec una mica paranoica, però hi ha motius. Per sort, trobo una glosadora, Catalina Pocoví.
Em sobta que a Viquipèdia, en l'entrada sobre poetes mallorquins -en català- només hi hagi senyors -per ara-, la veritat és que de vegades em crec una mica paranoica, però hi ha motius. Per sort, trobo una glosadora, Catalina Pocoví.
Un tema més que m'arriba per telèfon des de Barcelona, el refús acadèmic a l'honoris causa per als senyors Fontana i Nadal, per part de les elits pertinents. Quin estrany país el nostre i de quantes coses n'ignorem l'entrellat!!!
I una notícia afalagadora, una persona coneguda em diu que ha aconseguit, amb esforç investigador, dos exemplars de La cendra dels anys per a la biblioteca d'una entitat, que els passi a firmar quan pugui. Fa il·lusió, considerant les circumstàncies i l'oblit en el qual cauen, per desgràcia, els llibres d'editorials mitjanes o petites i d'autors -o autores- sense relacions.
8 comentaris:
I tant que som, com dius, catòlics culturals i catalans culturals. I jo me'n declaro ben decidit i orgullós!
Bona estada per terres mallorquines!
Llegeixo de grat les teves cròniques escrites des de Mallorca.
Trobo molt honest que et declaris catòlica i catalana cultural. Per què hem de negar el que és una evidència en tants de nosaltres?
Jo encara ho tinc pitjor perquè sóc cristiana de cor però molt crítica amb l'Església catòlica.
Gràcies, Xiruquero, igualment.
Mallorca sempre té encant, m'agrada molt. Jo no sé què sóc ni sé què és la cultura, Teresa, però refusar tot el bagatge que portem ens agradi o no em sembla absurd i mostra una gran ignorància.
Les crítiques més vàlides són les que vénen de dins, que sempre són, també,les més difícils, en religió, en política i fins i tot en el context personal.
estic amb el Xiruquero, a vegades ens passem tres pobles, i una cosa no té a veure amb l'altre.
Que vagi bé per les illes.
Em fas una sana enveja, això de catòlica cultural m'ha agradat!
feliços dies!
Cert, Francesc, barregem sense matisos. Hi tenim tendència, és quelcom humà.
Zel, és que crec que fins i tot l'anticlericalisme visceral i bel·ligerant de forma absoluta és sovint producte del 'catolicisme cultural'. Ja ho deien els escriptors del XIX això, que passàvem de la processó i del rosari i de la fe cega a cremar l'església i matar capellans en un pis pas.
Publica un comentari a l'entrada