BALTASAR PORCEL, DE MALLORCA AL MÓN PASSANT PER BARCELONA

Al Palau Robert hi ha una exposició sobre actrius catalanes i una altra dedicada a Baltasar Porcel. Ignoro el motiu pel qual la de les dames de l'escenari té una durada temporal més llarga que l'altra. L'exposició sobre les actrius n'aplega un gran nombre tot i que jo potser encara n'hi hauria afegit algunes més. Com que n'hi ha tantes tot queda en una visió de conjunt però és un goig, per als qui ens agrada el teatre, recuperar noms que han quedat oblidats o mig oblidats ja que en aquest camp, com en tots, sempre hi ha els principals i els secundaris, que de vegades són tan bons o millors que els principals però que no  han tingut sort, o promoció o el que sigui. 

Algunes de les actrius nostrades i oblidades, com Maria Vila, mereixerien ben bé un monogràfic. També ens podem preguntar per què actrius i no actors i actrius, per exemple. No sé si aquestes discriminacions positives no fan més mal que bé, la veritat.

El passeig per l'exposició de les actrius, al menys, ofereix la possibilitat de seure de tant en tant, ni que sigui en bancs incòmodes. La de Baltasar Porcel, res de res, a patir. Es pot veure una interessant entrevista que se li va fer per la televisió catalana de finals dels setanta, avui oblidada en part de forma injusta ja que sembla que tot va començar amb TV3, la qual mereixeria més amplitud de pantalla i uns bons seients a prop i pel davant de la qual la gent s'atura tot just uns moments, en general. Sobta comprovar com en aquells temps es feien aquelles entrevistes i moltes coses més i el poc pòsit que han deixat.

Aquestes exposicions estan muntades, com d'altres que es fan en espais més grans, perquè passis i espigolis i no pas perquè aprofundeixis. Una exposició sobre Porcel hauria d'oferir la possibilitat de comprar llibres de Porcel el mateix que la de les actrius hauria d'oferir DVDs on poguéssim gaudir d'algunes de les obres en les quals van participar, sobretot les menys famoses. De tota manera, tant l'una com l'altra ens permeten repassar el passat més o menys recent i reflexionar sobre els llençols perduts i els canvis gaudits i patits.

Porcel va ser un home complex, atractiu, brillant, intel·ligent, que va desvetllar odis, amors, admiracions, enveges i passions diverses. La seva obra té un gruix de categoria ja que cal incloure-hi la part periodística, indefugible i extraordinària. Pel que fa a la narrativa em quedo amb els grans títols, que també es remarquen a l'exposició, Cavalls cap a la fosca, Difunts sota els ametllers en flor, Els argonautes... Els llibres del mite d'Andratx i alguna coseta més. En les darreres novel·les, ni que fossin premiades, Porcel conservava l'ofici però no pas aquella màgia una mica salvatge del principi, cosa que, per altra banda passa a molts altres escriptors però també a músics o artistes plàstics. 

Algun llibre que en el seu moment em va impressionar com ara Les pomes d'or em va decebre una mica en rellegir-lo. Porcel va poder rebre l'inefable Premi d'Honor, no li va passar com al seu admirat Pla amb qui té certs paral·lelismes i no tan sols mariners o viatgers. L'exposició compta amb algunes boutades prescindibles però, vaja, això passa a les millors exposicions modernes ja que sembla que amb la literatura no n'hi ha prou per tal que la cosa quedi vistosa. En tot cas és un goig passejar per l'obra de l'escriptor però també pel seu món i les seves circumstàncies, un món que avui sembla ja crepuscular quan tants dels seus protagonistes no són entre nosaltres. 

Durant uns anys molta gent seguia Porcel en el seu espai d'entrevistes del Destino, Los encuentros. Les seves entrevistes i els articles d'Eliseo Bayo eren la perla de la corona i recordo que quan treballava al despatx acostumàvem a comentar unes i altres fins i tot amb gent a la qual no titllaria de gran lectora ni d'excessivament interessada en aspectes socials i polítics. 

És avui irrellevant incidir en si Porcel era més bon periodista que narrador però tenia una grapa immensa per atrapar els lectors de diaris i revistes. Sovint traspuava un cert sarcasme, un punt de crueltat irònica però tot feia gruix en el context de l'escrit. Va viatjar molt i el seu periodisme d'actualitat que ens acostava a llocs com Israel o la Xina de l'època era una meravella. Escrivia molt bé en castellà i és que els narradors i poetes catalans que han fet periodisme han estat molt bons també escrivint en castellà en diaris i publicacions diverses, fins i tot Pla, el castellà del qual ha rebut injustos penjaments durant anys.

En l'entrevista que menciono comenta això de la llengua. En un moment determinat se li demana que evoqui un personatge i cita MaoTséTung, avui Mao Zedong per a la normativa. Potser avui no triaria aquest senyor, però aquells eren d'altres temps i fins i tot alguns personatges d'Amar es para siempre llegeixen el llibre roig d'amagat. És clar que també cita Ava Gardner. Porcel és un d'aquells personatges que em sembla encara mentida que hagi desaparegut. En l'entrevista reconeix la seva por a la mort i la creença en què no hi ha res més enllà del nostre passi temporal per la vida. Va morir el 2009, la meva mare ho va fer el 2007 i en alguna ocasió l'havíem vist pel Clínic, així em vaig assabentar de què no estava bé tot tot i que va fer una revifalla temporal i inesperada.

Porcel diu en un moment, en aquella entrevista de fa més de trenta anys però que té aspectes interessants que la fan moderna i actual, que no vol parlar de virtuts o defectes personals sinó de característiques, som com som i potser no podem ser d'una altra manera. La veritat és que he sortit del Palau Robert amb ganes de rellegir els seus títols emblemàtics i recuperar algunes de les seves entrevistes, ja que també tinc per casa un llibre que en recull una pila. Porcel és un d'aquells heterodoxos catalans tan necessaris per a la nostra cultura si no volem que ranciegi en excés. 

Va guanyar molts diners amb la seva tasca diversa, polièdrica, polèmica, i això també produeix fred de peus a molts aspirants a immortalitats literàries. L'exposició del Palau Robert no deixa de ser convencional, no es poden demanar complexitats espinoses als organitzadors, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Obra Social de La Caixa. Malgrat tot el Porcel complex, irritant a voltes, un punt ombrívol i fins contradictori en determinats aspectes aconsegueix defugir el context talment com aquells contrabandistes mallorquins aconseguien passar les mercaderies disfressant-se de bubotes i alicorns.

PERE CAPELLÀ, LA GUERRA, LA POSTGUERRA I D'ALTRES MISÈRIES PROPERES

AIXÍ ARRIBEN ELS VENÇUTS

          A l'amic Sanchis Guarner

Els ulls baixos i els ànims abatus,
sense armes al costat. Les ho prengueren
els vencedors, quan presoners els feren.
Així arriben: espellifats i bruts.

No els esperen els braços benvolguts
de les seves promeses, ni els esperen
les trompetes vibrants. Tot ho perderen
menys la vida: la carga dels vençuts.

No porten sobre el pit creu ni medalla 
que canti el seu valor en la batalla.
Però sota la roba, entre la ronya,

com un gemec  ocult del seu coratge,
hi porten, resistint a la vergonya,
una ferida oberta qui los ratja.

OLI I MÉS OLI

¿Com vols que jo me consoli
dels meus mals?... ¡Res me consola!
¿No és trist que un mestre d'escola
per viure haja de fer oli?...

Ma musa, per massa untada,
ja no pot fer res condret:
si prov d'escriure un sonet
me resulta una ensalada.

Aquell cor meu, sempre ardent,
no és el d'abans: no té flama;
i renunciï a la fama
per poder anar lluent.

Lluir, això és el que convé,
malgrat que sia una taca,
la que lluu, d'oli o de caca;
sols que lluï, ja va bé.

Ben gras, com un porc figat.
¿Poesia?... ¡Cosa trista!:
no hi ha cap estraperlista
que en vulgui baratar amb blat.

¡Oli!... Ma llàntia ofegada
no fa llum. ¡Sembla impossible!...
Per sobra de combustible
ha de romandre apagada.

Encara que segurament molts el vau poder veure, voldria fer propaganda del documental sobre Pere Capellà que es va emetre ahir al Canal 33. Aquests documentals, que acostumen a estar molt bé, passen sovint desapercebuts tot i que es poden veure a la carta. Condemnar els bons programes als canals minoritaris o a determinades hores tardanes és una cosa habitual en els nostres temps, tot es mou cercant majories i audiències. Fa poc que he llegit alguna cosa sobre el desterrament de Informe Semanal, un dels pocs i bons programes supervivents des de fa anys, a un horari de càstig. El mateix passa a la ràdio, es canvia l'horari, el programa perd audiència i se l'elimina més endavant o resta com un bolet oblidat a les cadenes minoritàries i culturals.

Tornant a Pere Capellà crec que és interessant recordar la seva figura per molts motius. Quan hi havia poques universitats molta gent de les Illes venia a Barcelona a estudiar, aixó els privilegiats, però s'establia un contacte intel·lectual interessant. A nivell popular també el servei militar que facilitava intercanvis geogràfics establia xarxes d'amistat i fins i tot generava casaments, com va ser el cas dels escriptors Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver. Avui tinc la percepció que ens trobem molt més allunyats els uns dels altres, la veritat. També passa amb València.

Crec que poca gent sap qui va ser Pere Capellà. Una mica més conegut, però no pas gaire, és el seu fill, Llorenç Capellà. El pare de Pere era un glossador reconegut que va estar a punt de morir durant la guerra civil, en voler-li fer confessar on era el seu fill, fet que reflecteix aquest text escrit uns anys després:

     Anit fa dotze anys rodons 
     que em dugueren a Vilafranca 
     damunt una tomba blanca 
     envoltada de matons 
     que se feien il.lusions 
     de fer una Espanya Santa; 
     i ara fan tanta de planta 
     com un gat que no s'aguanta 
     enmig de quatre estalons

Al programa també hi surt Biel Majoral, el cantant polifacètic, tenim poques ocasions d'escoltar-lo en directe o per televisió. Alguna vegada s'ha programat alguna obra de teatre de Pere Capellà al Nacional, al Romea, en els darrers anys? Diria que no, tot i que no m'he documentat en profunditat sobre el tema.

Pere Capellà va ser un mestre republicà, una persona culta i inquieta, que va poder guillar de Mallorca per pèls, que va lluitar al front i que en acabar la guerra va patir una condemna de molts anys que els indults de després van reduir a quatre, tot i que la llibertat va ser condicional i vigilada. No va poder tornar al seu poble, Algaida, per motius polítics i es va establir a Montuïri on va animar la vida cultural, va subsistir com va poder, va poder fundar una família, com desitjava, i va aconseguir el respecte fins i tot d'alguns guanyadors amb espurnes d'inquietud intel·lectual. Quan triomfava com autor teatral, amb una obra molt personal, crítica de forma intel·ligent, malgrat l'època, va morir de forma sobtada i prematura.

Pel que fa a la guerra, sovint he pensat en que, tot i que la seva crueltat es va generalitzar, patir aquesta situació en una illa devia ser encara molt més tràgic, sortir d'una illa és més difícil que fugir per terra i els amagatalls també resulten més limitats. Potser per això no tinc massa afició a aquests espais encerclats pel mar, tan estimats pels turistes, al menys per les illes de dimensions més limitades. Malauradament encara el mar és un camí perillós per als qui volen fugir de la mort, la guerra o la misèria.

A reveure, Mallorca! Cròniques Imsersates (...i 5)

Ha plogut els dos darrers dies, però no tant com per no poder sortir a fer els darrers volts per Mallorca. Sa Dragonera porta un temps tancada als visitants, a causa dels problemes amb un excés de rates negres. Així que quedarà per a una altra ocasió la visita a aquest indret amb tanta història, real i mítica.

Des de la terrassa, una vista una mica surrealista, però fins i tot amb el seu encant, sobretot pel matí i al vespre. L'indret, a l'estiu, té mala fama, però en aquesta època de l'any esdevé tranquil i acull jubilats, autòctons i forasters.

Espanta una mica llegir el que explica de Magaluf la wikipèdia. Vegis:

La temporada turística consiste en el principal motor de la economía calvianense, los meses de temporada alta, (Junio, Julio y Agosto) Magalluf está considerada en el término de Calviá y en el resto de la isla, como la Reina de la noche. A tan sólo tres kilómetros del único casino de Mallorca, esta mini urbe se convierte en un auténtico resplandor de colorosos neones, terrazas con gigantescas pantallas de televisión, atracciones y masivas cantidades de turistas deambulando. La calle más concurrida, Punta Ballena (a la que los británicos llaman The Strip), es frecuente cortarle el tráfico por la masiva asistencia de transeuntes. Por su continua e incesante fiesta y juergas nocturnas ha sido rebautizada por sus visitantes con el sobrenombre de shagaluf haciendo alusión a sus algarabías con sexo...

Com podeu imaginar, les festes imsersates de l'hotel, malgrat aquestes expectatives, eren d'allò més innocents, una mena de casa de colònies d'una certa categoria, fins i tot pel que fa als menús. Per a gaudi dels mayores es comptava amb esforçades animadores, de les quals tan sols criticaria la tendència excessiva a parlar amb diminutius. Com que el món s'està convertint a tots nivells en una gran escola, ja no m'estranya res. Potser pagaria la pena triar animadors i animadores d'edat semblant als alumnes-jubilats-jubilosos, cosa que suposaria un sobresou per a les pensions minses i faria millorar l'oferta lúdica.

I per acabar, una mica d'autenticitat, fins i tot en la parla, que, com passa pels nostres verals, la televisió local està normalitzant de forma subtil i inquietant. Per què els rètols antics de molts carrers de Palma estan en la forma dialectal mallorquina, ço és, amb l'article salat i els moderns estan en català oficial? He trobat alguna cosa per aquí.

Així és el nostre país i així són els nostres països. Sabem qui són Chavela Vargas, Joan Baez però desconeixem, en general, a Catalunya, la tasca de persones com la gran Madó Buades. I, pel que fa a això que en diuen dialectalismes, sembla que inquieta els poders diversos, àdhuc els acadèmics, que ens voldrien tots iguals i parlant un estàndard ensopit que no és d'enlloc. Tampoc de Barcelona, ep, que aquí ja hem deixat perdre totes les formes dialectals de barri a força de piconar-nos l'autoestima i fer-nos sentir fangaires irredempts. Visca el sacatapus, el saniseru i la ventanilla!!!!

Valldemossa. Cròniques imsersates (3)

Sólo falta el tiempo a quien no sabe aprovecharlo (Jovellanos).

En un dels meus pocs viatges de joveneta, amb amigues, vaig anar a Mallorca. No hi havia estat mai, vam anar a un hotel de Ciutat, aleshores baratet, el Nuredduna. No sabia en aquella època què volia dir aquell nom estrany, el de la sibil·la que se sacrificà per amor i  que Costa i Llobera ens va fer conèixer una mica millor:

Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja lluna serena, però trista.

Vam anar aleshores, també, a Valldemossa, un dels pocs llocs coneguts que no eren de platja. Recordo que una de nosaltres tenia carnet de conduir i llogàrem un cotxe, tot i que en alguna de les agències on vam anar ens van dir que no en tenien, potser perquè no es fiaven de noies jovenetes. 

Havia escoltat la història de l'estada de Chopin i George Sand a la Cartoixa feia alguns anys, en un espai de ràdio teatre, de Ràdio Barcelona, en una d'aquelles inoblidables nits de dimecres, patrocinadas por Muebles la Fábrica, amb les veus emblemàtiques de l'època: Isidre Sola, Encarna Sánchez. Era aquella una versió una mica cruel amb Sand, crepuscular, i em devia impressionar, ja que no me n'he oblidat, sobretot de Chopin-Sola tocant el piano malalt, en concret allò tan bonic de la gota de pluja, mentre plou, fa fred i de tant en tant li vénen crisis de tos a causa de la malaltia. A Valldemossa vaig tenir un cert desengany, en comprovar que la parella va estar-hi poc temps i no precisament a gust. També ens van portar a veure uns balls típics una mica precaris.

És curiós com perviuen els mites, com amb tots els artistes, escriptors i el que sigui, més enllà del valor exacte, sempre una mica subjectiu, n'hi ha amb molt més èxit mediàtic que no pas altres. Per Valldemossa van passar Rusiñol, Rubén Darío, Jovellanos i molts més, però tothom sap això de Chopin, potser perquè va morir jove i vivia a París, qui sap. Al capdavall, avui passa el mateix amb actors nostrats i forasters. El pes de la vida de George Sand, avui més coneguda a casa nostra pels seus amors que no pas per la seva literatura, també compta.

Per sort per a la posteritat, George Sand va deixar escrits els seus records en el tan reeditat Hivern a Mallorca, un dels textos més coneguts d'ella, i que forma part dels souvenirs oficials al costat de L'illa de la calma, de Rusiñol. Sand va ser una gran treballadora, una dona intel·ligent i diferent de la resta, que va envellir a Nohan de forma convencional i burgesa. El text és crític amb una societat que no entén ni l'entén, el viatge havia estat difícil, el temps fred i plujós, poc agradable. I, a més, ella era una dona per viure en societat, en contacte amb persones com ella, de xerrades i tertúlies, teatres i concerts. Anava amb els seus dos fills i començava a tenir problemes amb Solange. Maurice, el fill, va ser un molt bon pintor i a la Cartoixa es guarden boniques aquarel·les seves, tot i que aleshores era encara un adolescent, un noi tímid i introvertit de quinze anys. Acaba el seu text amb unes reflexions sobre el mite de la solitud i la realitat de la persona, que precisa de relacions humanes i socials per a realitzar-se, opinions que comparteixo, tot i que respecto la suposada misantropia dels solitaris:

Et la morale de cette narration, puérile peut-être, mais sincère, c'est que l'homme n'espas fait pour vivre avec des arbres, avec des pierres,avec le ciel pur, avec la mer azurée, avec les fleurs et les montagnes, mais bien avec les hommes ses semblables.

Dans les jours orageux de la jeunesse, on s'imagine que la solitude est le grand refuge contre les atteintes, le grand remède aux blessures du combat; c'est une grave erreur, et l'expérience de la vie nous apprend que, là ou l'on ne peut vivre en paix avec ses semblables, il n'est point d'admiration poétique ni de jouissances d'art capables de combler l'abîme qui se creuse au fond de l'âme.

J'avais toujours rêvé de vivre au désert, et tout rêveur bon enfant avouera qu'il a eu la même fantaisie. Mais croyez-moi, mes frères, nous avons le cœur trop aimant pour nous passer les uns des autres; et ce qu'il nous reste de mieux à faire, c'est de nous supporter mutuellement; car nous sommes comme ces enfant d'un même sein qui se taquinent, se querellent, se battent même, et ne peuvent cependant pas se quitter... (1839)

Rusiñol va ser un altre visitant il·lustre i també va patir d'aquella calma que tant lloava. Ell també era un home de tertúlies i moviment i es va començar a trobar malament, sense saber ben bé què tenia, com explica en un article dels molts que va enviar a La Vanguardia.

...aquel mal empezado allí en el muelle fue creciéndome, la desgana intelectual aumentándome, la apatía embargándome los sentidos de tal modo, que creí que me iba disecando poco á poco. Una tarde sobre todo, tal me imaginé que me acababa, tales ganas me dieron de bostezar, de tenderme sobre la arena, de entregarme á definitiva pereza, que no pude más y me fui á encontrar un médico. 
-¿Qué es lo que tengo, le pregunté, qué mal es este, que no me deja un instante?
—No haga usted caso, me dijo el sabio doctor, «usted tiene el mal de isla» (1893)

Rubén Darío va ser un altre hoste important. Es va vestir de cartoixà per a inspirar-se i considerava que havia escrit alguns dels seus millors poemes a Valldemossa:

Vago con los corderos y con las cabras trepo      
como un pastor por estos montes de Valldemosa,    
y entre olivares pingues y entre pinos de Alepo  
diviso el mar azul que el sol baña de rosa.      
                                                  
Y en tanto que el Mediterráneo me acaricia        
con su aliento yodado y su salino aroma,          
creo mirar surgir una barca fenicia,              
una vela de Grecia, un trirreme de Roma...    

Rubén Darío va passar molt bons dies a Valldemossa però no es va trobar aquí amb Rusiñol, cosa que hauria pogut esdevenir-se. Es van conèixer a Barcelona i Darío va dedicar a Rusiñol uns versos molt expressius:

¡Gloria al buen catalán que hizo a la luz sumisa
jardinero de ideas, jardinero de sol 
y al pincel y a la pluma y a la barba y  la risa 
con que nos hace alegre la vida Rusiñol!

Rusiñol era alegre però tenia també un costat fosc i una mena de sentiment tràgic de la vida que bandejava amb el seu tarannà públic. Com que és un dels meus ídols i ja n'he parlat en d'altres ocasions no m'estenc més sobre la seva experiència illenca.

Abans de tots aquests, abans de la barroera desamortització que va foragitar els cartoixans, Jovellanos va restar més o menys presoner aquí. El van tractar molt bé, com a un hoste d'honor, potser per això van acabar per enviar-lo a una presó molt més aspre, al castell de Bellver. Jovellanos va ser un gran home del seu temps, de mitjans d'aquell segle XVIII que tantes esperances va desvetllar i que tants desenganys va entomar en els seus darrers anys, amb els esperits lliures esqueixats entre els sentiments d'amor hispànic, l'admiració francòfona, la constatació pràctica de la perversió de les revolucions i la perillositat dels líders carismàtics com Napoleó. En temps de blanc o negre les fidelitats diverses que en la realitat ens acomboien entren en conflicte i mai no es pot estar segur de res.

La Cartoixa precisa d'una remodelació, sembla que tot està en procés de millora. El tema de la propietat és, encara, complicat. De tota manera m'estimo més la precarietat actual del discurs museístic que no pas trobar-me en un futur amb un holograma que em mostri en tres dimensions al músic tocant el piano, mentre la senyora Sand escriu amb constància sucant la ploma d'oca en un tinter inexistent.

Moltes coses han quedat per a una altra ocasió, com ara la visita a la casa de Santa Caterina Tomàs, santa mallorquina emblemàtica, valldemossina:

Sor Tomasseta, a on sou? Ja vos podeu amagar perquè el dimoni vos cerca; dins un pou vos vol tirar. Ella portava el dinar An els pobres segadors, I el dimoni envejós El covo li va tomar. Ella el va tornar a aixecar, I va ser més saborós. (...) Oh, bell racó de muntanya Sempre florit com l'abril Qui mai t'ha vist és de plànyer, Oh, Valldemossa gentil.

O la visita a la Fundació Coll Bardolet, artista molt vinculat al poble, molt present a Mallorca, nascut al Ripollès i que explica l'agermanament del poble amb Campdevànol.

Avui, diumenge, hi ha al poble, a més a més, mercat. I molt de turisme, interior, estranger, jubilats imsersos, com nosaltres. Famílies joves, d'excursió amb la mainada. 

Tan bell és el record del que hem vist com la esperança il·lusionada amb què imaginem allò que no hem pogut veure. No crec que en una setmana m'agafi el mal d'illa, la veritat.

Arbres arrelats i mars inconstants. Cròniques imsersates (2)

Des que vaig venir a Mallorca, de forma tradicional, amb motiu del viatge de nuvis, que no havia tornat a Lluc, el Montserrat d'aquesta terra. Avui s'estén una mena de nou anticlericalisme visceral que no comparteixo, malgrat ser agnòstica o gairebé atea. Ens agradi o no som catòlics culturals i catalans culturals, tot i que no se sap ben bé què és això de la cultura i n'existeixin milers de definicions, per a tots els gustos. Quan passa això, per cert, una part de la part contrària també fa la seva feineta i els tons més rancis afloren en el context.

La història és diversa i complicada i moltes condemnes globals o judicis de valor sense matisos no mostren res més que galvana lectora.

Avui que sembla que que això dels haikús sigui la modernitat -en temps de galvana, la brevetat és un grau- m'ensopego amb aquests poemets del gran Joan Alcover, premonitoris i humorístics:

El lirisme nipó que s'inaugura

m'alarma un poc.

També existeix per la literatura

el perill groc.

Conec un japonès

gran enemic

dels versos que jo escric

perquè en té cada estrofa més de tres.

Per la ràdio d'aquí parlen d'història, d'un nou llibre sobre algú,  cosa que m'inspira un enigma sabàtic per al blog adient. També parlen de revolucions, de com la impaciència ens fa oblidar que les llavors que aconsegueixen arbres més ferms són aquelles que germinen de forma lliure, sense que cap ben intencionat no les vulgui plantar allà on no toquen o quan no n'és temps. Han de créixer al seu ritme, no es poden produir arbres seriosos en dos dies, com tomàtigues d'hort modern. No sé, però, si això avui és cert del tot, encara que com a figura retòrica és interessant. Cal que els productes vegetals siguin ferms, com el Pi de Formentor, de Costa i Llobera, gran poeta i mossèn, que va morir predicant, per cert. No sóc a Formentor, però veig un exemplar a Sa Calobra que em recorda el poema mencionat:

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les iran per la ventada

com l'au dels temporals.

En cercar aquest poema, per tal de no fer errades citant de memòria, m'ensopego amb un fet habitual en els nostres temps de normalitzacions ortodoxes. M'adono que la versió que trobo, en una web seriosa té quelcom que grinyola en llegir en veu alta. Han passat el ribot per on els ha semblat estrany o anacrònic, eliminant síl·labes, cosa que malmet ritme i mètrica (un exemple, havien canviat 'iran' per 'aniran'). L'infern és empedrat de bones intencions.


Em sobta que a Viquipèdia, en l'entrada sobre poetes mallorquins -en català- només hi hagi senyors -per ara-, la veritat és que de vegades em crec una mica paranoica, però hi ha motius. Per sort, trobo una glosadora, Catalina Pocoví.

Un tema més que m'arriba per telèfon des de Barcelona, el refús acadèmic a l'honoris causa per als senyors Fontana i Nadal, per part de les elits pertinents. Quin estrany país el nostre i de quantes coses n'ignorem l'entrellat!!!

I una notícia afalagadora, una persona coneguda em diu que ha aconseguit, amb esforç investigador, dos exemplars de La cendra dels anys per a la biblioteca d'una entitat, que els passi a firmar quan pugui. Fa il·lusió, considerant les circumstàncies i l'oblit en el qual cauen, per desgràcia, els llibres d'editorials mitjanes o petites i d'autors -o autores- sense relacions.