26.2.11

Escoles dels nostres temps i dels altres

Dibuix manllevat aquí.

Copio un article de l'editorial del diari La Vanguardia d'avui i després el comento de forma arrauxada i visceral, aviso:






ALGUNOS centros de enseñanza de Salt rozan el 100% de alumnos procedentes de familias inmigrantes y la media de dicho alumnado en el conjunto de escuelas e institutos de la población se sitúa en torno el 70% (la media catalana está en el 13%). Son enormes las dificultades que los profesores encuentran para desarrollar los programas educativos. Y también las dificultades que deben sortear los alumnos de origen extranjero para adquirir los valores y hábitos de nuestra sociedad y asumir unos contenidos académicos vinculados a una cultura que sólo conocerán de manera académica. No puede extrañar que el fracaso escolar en Salt sea 14 puntos superior a la media catalana. La hercúlea labor de los profesores y su formidable voluntarismo no logran compensar una problemática que desborda los límites de la pedagogía. ¿No sería mejor repartir estos alumnos entre los colegios del entorno para fomentar su integración y evitar que cristalicen núcleos cerrados? 

Los alcaldes de Salt siempre han creído que los alumnos inmigrantes deberían repartirse entre las escuelas de las poblaciones vecinas y han reclamado solidaridad. El anterior alcalde, Jaume Torramadé (CiU), solicitó años atrás al Ayuntamiento de Girona ayuda para repartir los alumnos de origen extranjero en los centros de la vecina capital. Pero la respuesta que recibió fue negativa, a pesar de que el Ayuntamiento de Girona propagaba entonces, como ahora, con énfasis retórico, un bienintencionado discurso sobre la inmigración. 

Después de los hechos acaecidos en el último año en Salt, hechos que han preocupado mucho a la opinión pública catalana, la actual alcaldesa, Iolanda Pineda (PSC), ha repetido la petición de su antecesor, proponiendo un límite del 50% de alumnos de origen extranjero para las escuelas de su municipio. La respuesta ha sido igualmente negativa. Nadie quiere asumir tal problema, que en puridad a todos corresponde: si bien es cierto que en Salt reside el mayor número de inmigrantes, no es menos cierto que la mayoría de ellos trabajan en todas las poblaciones del entorno. 

Sorprendentemente, en el reportaje de nuestra sección Vivir que publicábamos ayer, los directores y profesores de los centros educativos de Salt manifestaban también su negativa a repartir a los escolares de familias inmigrantes en las escuelas de las poblaciones vecinas. Se aferran a los resultados positivos de aquellos alumnos extranjeros que han realizado el ciclo completo de estudios, empezando desde P3. Los docentes descartan medidas de carácter específicamente escolar, mientras reclaman soluciones globales para el fenómeno migratorio de Salt. Tampoco los progenitores de las familias inmigrantes consultadas aceptarían la posibilidad del reparto, si ello implicara problemas y costos de desplazamiento. Y el Departament d´Ensenyament lo considera inoportuno, a pesar de defenderlo para la conurbación barcelonesa. La vieja reivindicación de escuelas en cada barrio parece haber calado hondo entre docentes, familias y autoridades: nadie, excepto los alcaldes afectados, parece considerar conveniente el alejamiento de los niños de su entorno inmediato, aunque la cercanía equivalga a convertir las escuelas en espacios aislados del contexto general. 

La situación de las escuelas e institutos de Salt semeja un laberinto. El problema ha sido detectado, pero no se ofrece otra respuesta que la realidad misma. Una cruda realidad, potencialmente explosiva. 


L'escrit editorial incideix en un fet que he denunciat repetidament al llarg de la meva vida professional: la discriminació no la fa l'escola, ni tan sols si aquesta és pública o privada, sinó la situació geogràfica de l'escola. No la fa ni tan sols el barri, ni el poble. En un mateix poble o barri hi ha, des de fa dècades, les escoles bones i les marginals, sovint amb professorat esforçat i excel·lent. La discriminació la determina el preu del sol i la qualitat dels habitatges. Així era també amb les immigracions peninsulars, el problema de Salt s'ha donat en molts indrets, tot i que no se n'ha volgut parlar gaire.


Determinada progressia que s'autoetiquetava d'esquerra predicava que l'alumnat havia de romandre al seu barri, això era una qüestió que semblava indiscutible; quan participava a Rosa Sensat en grups de treball ja havia tingut discussions sobre aquest tema que feien que determinats convençuts, no practicants en la intimitat, et miressin malament. Sempre s'incidia en el tema de la bèstia negra: l'escola privada concertada, sobretot religiosa. S'havia de repartir tot. Però no es parlava de repartir entre públiques, és clar. Mentrestant, moltes d'aquestes esquerres havien anat portant els cadells a públiques elitistes, de vegades fent trampes en el tema de la matriculació, les coneixences pesen molt, o bé a privades de prestigi, és clar, només faltaria.


D'exemples en podria trobar molts. En una ocasió vaig estar a punt d'anar a viure a Berga, per diferents motius, i em vaig mirar les escoles que hi havia. Em va avisar gent d'allà, que sobretot no en demanés una en concret situada en un barri conflictiu. Anys després hi va haver allà un problema gros i crec que quan hi va haver algun mort en les festes de la Patum hi havia implicats joves d'aquella zona conflictiva. Al meu barri hi ha l'Escola Anna Ravell, de monges. Com que no hem tingut mai institut d'ensenyament mitjà al barri allà hi va tothom, doncs el preu és molt assequible i només cal donar un volt per la Plaça del Sortidor per veure que es tracta d'una escola totalment integradora, el mateix que Can Culapi de la Ronda o la Vedruna del Raval, amb molts més immigrants que les públiques de Sarrià o Les Corts, evidentment. 

Això no és d'avui, ni a causa de la immigració de tot el món, passava abans i ha continuat passant i he vist com fins i tot els fills de famílies desafavorides i amb esperit comunista, que han pogut estudiar gràcies a les públiques atrotinades i coratjoses dels setanta i vuitanta, en tenir quatre rals porten les criatures a l'Opus o a escoles angleses, alemanyes... Un exemple molt comentat va ser el del president Montilla, però n'he conegut molts més de no tan famosos. El cas del senyor Montilla encara sap més greu pel fet que les públiques de Sant Just són privilegiades, pel preu del sòl, amb poca immigració marginal i funcionen molt bé i hauria quedat força socialista portant-les allà, la veritat. Després sempre es poden cercar 'suplements privats', ningú no n'ha de fer res, però de vegades no n'hi ha prou amb ser socialista, també s'ha de semblar que ho ets.


La gent que té molts diners no tindrà mai cap problema. Pagarà i portarà els fills i filles on li plagui, privades cares o fins i tot subvencionades, situades a la part alta de la ciutat o a sectors bonics de poblacions diverses. Encara es manté, però, el discurs oportunista que, disfressat de progressia arnada, s'ha tornat totalment feixista i discriminador. Les mateixes famílies humils, sovint potser, com diu l'editorial, no acceptarien de bon grat el moviment d'infants amunt i avall, encara menys si els comportava despeses, com és natural. Sobretot, també, perquè quan algú té dificultats es vol unir amb els qui en tenen de semblants o amb gent de la mateixa procedència. Un altra tema és que el discurs vigent els dongui la raó, és clar. Tot això només contribueix a la formació de guetos diversos. I el mateix professorat dels centres sembla que no veu clar aquest trasvassament, en l'actualitat. Però és que potser aquestes mides no s'han de prendre quan les coses van mal dades, sinó respondre a un plantejament global de la societat educativa


A l'escola on vaig treballar els darrers deu anys, al barri de Santa Eulàlia teníem un vint o trenta per cent d'immigracio estrangera, una immigració, cal dir-ho, molt assumible, de gent normal, per parlar de forma corrent i intel·ligible perquè, ai, d'immigració també n'hi ha de moltes maneres, com de catalanets. Els pares d'una escola no s'amoïnen amb aquests números, fins i tot els fa gràcia que el nen o nena tingui amics magribins, colombians o xinesos, i s'emocionen quan els escolten parlar entre ells en català o castellà, perquè tots tenim el nostre cor tendre i acollidor. Ara bé, si els números es disparen i es passa del setanta o vuitanta per cent, els pares nostrats acostumen a treure els seus infants del centre amb excuses diverses, tots som humans, també, a l'hora de la veritat. 


Uns quants carrers més enllà de la meva escola hi havia unes zones calentes amb escoles també públiques, amb un noranta per cent o més d'alumnat immigrant conflictiu i autòcton també conflicitu. És possible que ara tot hagi canviat ja que en aquell sector s'han construït pisos nous, més cars, és clar, i on han anat persones amb més diners, encara que no siguin rics, ni de bon tros. Era just que nosaltres tinguéssim un vint per cent i aquelles altres escoles un noranta-i-tants? Era aquest un tema que no es podia ni tocar entre els directors, és clar. El món canvia però continuem amb els nostres discursets del temps de la transició reivindicativa.


Recordo molt bé com va costar als inicis la integració de la població negra als Estats Units. Es va donar un problema semblant, els barris eren els que separaven la gent i tinc al cap imatges dels nodos amb autocars amunt i avall amb nens i nenes negres, davant de les reticències i fins i tot atacs de la població racista que s'oposava a la integració. És clar, també es va donar un altre resultat, l'augment de l'oferta privada i la migració de les classes mitjanes de les escoles més populars. Com ha passat a França quan la tan lloada escola pública francesa s'ha trobat amb un gruix immigratori i conflictiu important. El tema donaria per a molts debats i em sap greu parlar d'això amb motiu dels problemes de Salt, que són també els conflictes d'avui a molts indrets, tot i que una forma d'amagar els problemes és no parlar-ne fins que no passa quelcom gros, és clar. Encara més, porto molts anys a la pública i situacions d'aquest tipus no han arribat pas amb les migracions recents, existien abans, a molts barris que ara no ho volen recordar, amb persones arribades, en aquella època, de tot l'estat espanyol i, és clar, pobres o amb dificultats. Em sap greu incidir tant en el tema educatiu, però és que es fan volar tants coloms i es parla tant amb consignes tronades que no puc fer-hi més, la qüestió escolar i la manipulació a la qual l'han sotmès i la sotmeten tants interessos diversos, convergents i divergents, pseudoesquerrans i progres-d'estar-per-casa, sense entrar en debats amplis on hi puguin participar els afectats de forma directa, fan que m'enfadi sola de tant en tant.

Parlar d'immigrants i autòctons és també un tòpic, quan ja han passat tants anys des de l'arribada dels pioners. Vaig treballar un any al Raval i a la meva escola els alumnes més conflictius eren els de casa. L'explicació és molt senzilla, la gent d'aquí que vivia allà era pobra i marginal. La que arribava era, en gran part, gent normaleta, famílies que venien a treballar i que es ficaven on podien, de moment, amb pares que responien davant dels conflictes. Ep, com és natural, entre la molta gent nou vinguda també hi havia alguna cosa rareta, no vull caure tampoc en fer volar els coloms que bescanto. En general, qualsevol escola, tingui l'alumnat que tingui, si el pot acollir al parvulari i donar-li un ensenyament estructurat, sense grans moviments de població, se'n sortirà. Però, com és sabut, durant anys determinades escoles han estat constantment rebent gent durant el curs i veient com d'altres marxaven quan els tenien ensenyats. Cosa que passava, si fa no fa, durant els seixanta i setanta, encara de forma més greu pels pocs recursos dels quals es disposava a l'escola pública. Tot i que sembla que sempre vam ser rics  i ben peixats i aquells a qui no afectava el tema ni s'assabentaven de la pel·lícula.

Els pecats i les culpes, però, s'han de repartir. Els mateixos mestres quan hem treballat en una escola agradable i sostenible hem mirat de cua d'ull la possibilitat d'augmentar la ratio problemàtica. S'ha propiciat una mena de competència entre centres, en anys en els quals baixava la matriculació, i la manca d'unitat, de solidaritat i de plantejaments globals, que no tan sols afecta el sistema educatiu, ha fet forat a tot arreu. I pel que fa a les famílies, crec que, amb alguna excepció, l'opció que es tria per a l'escola de les criatures reflecteix molt bé el dretanisme o esquerranisme real dels pares i mares novells, més enllà de la filiació política que declaren. I els prejudicis que, malgrat les teories, ens amaren.

9 comentaris:

Galderich ha dit...

El gran problema que té l'educació d'aquest país és la simplificació de tot el que s'hi relaciona sense veure'n la complexitat.

Potser he simplificat, no?

Clidice ha dit...

Sempre sento parlar de l'escola com a quelcom desvinculat de la societat que l'envolta, com si la realitat no existís. Així no ens en sortirem mai i menys fent veure que els guetos no existeixen perquè és políticament incorrecte. Caldrien moltes veus valentes, equivocades o no, però que generessin el debat necessari per fer visible la realitat i les possibles solucions.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tens molta raó en el que dius Júlia, i tambñe en l'elitisme d'algunes clases socials i el mal que va fwer per l'ensenyament la Rosa Insensat, i sobre tot la ESO wue aixó si que es un atenmptat amb càrrega de profunditat a la mainada.

Júlia ha dit...

Galderich, em temo que això de simplificar no passa tan sols en educació. Sobre l'informe que mencionava fa dos posts parlaven als matins del Cuní l'endemà -programa per a mestresses de casa i jubilats, a l'hora que el fan- i un dels responsables fins i tot em va semblar que s'empipava una mica en veure que li demanaven respostes 'simples' d'un estudi fet de forma complexa.

Júlia ha dit...

Clídice, l'escola actual és, efectivament, conseqüència de la societat dels darrers segles i es va inventar a partir de la industrialització, per compartimentar els infants en edats i ensinistrar-los en un horari i un ordre i en uns continguts que l'estat o l'església han determinat i determinen, com ara els patriòtics, de la pàtria que sigui.

Fins i tot caldria incidir en les característiques aparentment intocables de la institució, però em temo que estem en temps poc adients per a aquests debats i de vegades fins i tot fa por plantejar res, amb bones intencions s'han fet molts disbarats.

Pretendre que pot canviar res és una ingenuïtat, és un mirall de la resta del cos social, amb els seus vicis, dogmes i dèries.

De tota manera, és com el menjar, tant de bo tothom pugués menjar ni que fossin hamburgueses barates i anar a escola, la veritat.

Júlia ha dit...

Francesc, el mal d'aquests corrents escolars progres, en els quals vaig participar, amb una fe remarcable, no està en la teoria sinó en la pràctica, en la qual la galvana sovint s'ha dissimulat amb discursos eteris. Les escoles de la República tenien teories modernes però la gent pencava molt i de forma seriosa. Avui es malmeten molts esforços en bestieses diverses, com ara carnavalets i la resta.

Júlia ha dit...

Sobre l'Eso, la gent amb dos dits de seny ja es veia venir com aniria el tema, sobretot per als més desafavorits.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aquest és el problema, o el problema cabdal de l'ensenyament, que van canviant els plans d'estudi cada dos per tres, deconcertant a MESTRES i
I ALUMNES, i a més a més sense cap criteri lògic, i suposant que hi sigui, ve un canvi de Govern i au, a canviar-ho tot de nou. S'hauria d'haver fet i no es farà, un pacte molt seriós en ensenyament per anar tots a una i no cadascú mirant només pels seus interessos que ni tan sols són educatius, sinó polítics.

Bon dia

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, per mi la millor reforma encara va ser la Villar Palasí, que no es va acabar, però va permetre començar a accedir tothom a l'ensenyament. La resta, com en tantes coses, mostren que cadascú vol fer la seva 'piràmide'. S'ha millorat molt però en qÜestions materials, dotacions, mestres, edificis... En el fons dels continguts, programacions, plans d'estudi, per a mi, cada vegada que ho toquen empitjora.

El mateix Jordi Pujol, ara que està desinhibit, ho admetia no fa molt de temps, que hi ha tanta gent ficada que costa molt fer o no fer en aquest camp i que veia que no se n'havien sortit. Llevat del tema de la catalanització, ep, també cal recordar-ho tot.