Presentació a la Casa Orlandai i moltes coses més

Demà, dimecres 2 de febrer, dia de la Candelera, faig una nova presentació de La cendra dels anys, a la Casa Orlandai, de Sarrià, organitzada pel Banc del Temps de l'entitat. Em farà la presentació la secretària d'aquesta banc tan especial, Marina Bañeres, una mestra que es va jubilar amb mi, amb qui tinc una gran amistat i que és una entusiasta del sistema d'intercanvi generós que aquestes iniciatives bancàries voluntàries representen. Per motius de filosofia d'aquest col·lectiu no es vendran llibres durant l'acte. Afortunadament, i malgrat el que costa trobar un llibre d'editorials mitjanes i petites i d'autors no mediàtics en el context llibreter barceloní, hi ha qui m'ha explicat que l'ha aconseguit a Catalònia o a Documenta. 

Un avi de la Marina Bañeres, que es deia Perpiñà de cognom, va tenir un taller de forja al Poble-sec, per cert, on es van fer els forjats de llocs tan magnífics com l'Hospital de San Pau o la casa Pia Batlló. Perpiñà va treballar molt per a Gaudí, va guanyar premis importants en el seu ram, tot i que una gran part de documentació de l'empresa es va perdre per motius diversos. La família està investigant sobre la seva important tasca, encara poc coneguda. 

El dia de la Candelera no l'hem triat de forma intencionada, però m'agrada que hagi coincidit amb aquesta celebració, la veritat. Avui les festes candeleres de pobles com Molins de Rei se solen traslladar al cap de setmana, per raons laborals. La Candelera no era a Barcelona festa escolar però les monges ens portaven a l'església, on se celebrava un acte breu i ens repartien boniques espelmetes molt primes i de coloraines. Crec que encara es fa en algunes parròquies. Aquesta festa és molt antiga, també té arrels fondes precristianes ja que simbolitza el retorn de la llum després de la foscor hivernal. Era el dia en el qual, tradicionalment, es desmuntaven els pessebres, tot i que a casa meva, ja de petita, el desmuntàvem després de Reis, perquè que ens feia pena contemplar-lo un cop acabades les vacances escolars de l'època. En el fons, el pas del temps sempre produeix una mena de tristor impotent, però també d'alegria pel futur proper.

A Molins de Rei, on vaig viure un parell d'anys quan em vaig casar i on vaig treballar de mestra durant dos cursos, era festa escolar, per raons de la famosa fira, tal dia com avui. Recordo que l'any 73 vaig aprofitar la festa per anar a endreçar el pis on aniria a viure tres mesos després i tot i que hi ha moltes coses que he oblidat, del meu passat, com passa a tothom, recordo que aquells dies per la televisió havien emès a Estudio 1 l'obra de Buero El concierto de San Ovidio, amb el gran Rodero fent de cec bo i el gran Bodaló fent de dolent vident. He repassat l'hemeroteca i m'he ensopegat amb una crítica que va fer Baltasar Porcel, breu, sobre l'obra, en la qual valora negativament la tendència a fer un teatre moralista de Buero Vallejo, tot i que pensa que és un gran autor, el millor autor espanyol després de Valle Inclán i també troba remarcable el fet que per televisió es programi el seu teatre. La llum i la foscor, el bé i el mal, és un tema molt present a l'obra de l'escriptor, que utilitza sovint la ceguesa com a símbol, cosa que també li va comportar crítiques del col·lectiu invident que de tota manera van ser anecdòtiques ja que qualsevol pot copsar que els orbs de Buero són, de fet, símbols d'una ceguesa molt més espiritual que no pas física. Sembla mentida com recordem petites anècdotes del passat i coses grosses acaben per desaparèixer del nostre disc dur.

La Casa Orlandai és un bonic edifici que té l'origen en un mas del segle XVII. L'any 1870 Manuel Galve, directiu i accionista de la Cros, hi va fer una façana nova, amb dues portes al carrer. A finals del segle XIX s'hi va afegir un pis i es va reformar la façana. L'any 1922 un descendent va demanar permís per fer-hi la finestra del costat de llevant i el 1928 també s'hi van fer noves reformes. L'edifici va aconseguir una personalitat molt especial, amb gran riquesa decorativa, boniques escales i vitralls. Des de l'any 1956 va ser la seu de l'escola Thalita, una referència com a escola catalana durant el franquisme, tot i que per raons òbvies era aquella una escola elitista i minoritària; potser no hauria pogut subsistir d'una altra manera. A partir de 1974 va prendre el nom d'Escola Orlandai, ja amb un projecte molt més integrador i obert al barri. Crec que hi havia treballat l'escriptor Sebastià Sorribas. Avui és un casal de barri, -des que l'escola, avui de la xarxa pública, es va traslladar a un nou edifici-, que funciona gràcies al voluntariat, un espai dinàmic, lligat a Sarrià però també obert a la resta de Barcelona i on, com en tants altres indrets semblants, s'hi fan un munt d'activitats.

El carrer on es troba la Casa Orlandai s'havia dit Llibertat. Ara es diu Jaume Piquet. Piquet va ser un tot terreny del teatre, l'ànima d'aquell Odeon que portava per malnom L'Escorxador i on es van especialitzar en obres de sang i fetge. Piquet era un bon home, un sarrianenc d'idees filantròpiques, generós i simpàtic, que organitzava festes lluïdes per als seus veïns  i coneguts, però és recordat injustament com a atiador de l'anticlericalisme, pel fet que la seva obra més coneguda, per raons morboses, és La monja enterrada viva. Era de Les Corts de Sarrià, va fer diners però va ajudar molt els pobres i crec que va deixar la seva herència a la comunitat. Trobo molt bé que es conservi el seu nom a Sarrià i crec que manca una bona biografia d'aquest senyor tan emprenedor. Atribuir el desenvolupament de la violència al teatre, el cinema o la televisió, ha estat una constant cultural o incultural, ja que sempre s'han de cercar culpables de les nostres misèries i matar els missatgers, ni que sigui de forma retrospectiva, acostuma a donar rendiments polítics. També resulta ingenu pensar que el teatre, el cinema, la televisió, àdhuc l'escola primària, canviaran la societat encara que m'admira la constància de Buero, en la seva època, per tal d'aconseguir-ho.

El viernes, según anunciamos, tuvo lugar en la magnífica casa-torre que don Jaime Piquet posee en el vecino pueblo de Sarria, la velada recreativa con que, siguiendo antigua costumbre, aquel conocido empresario obsequia, con motivo de la festividad de su santo patrón, á sus numerosos amigos. Los jardines, iluminados con cierta esplendidez á la veneciana, producían muy buen efecto, y el programa de la fiesta cumplióse con exactitud y sin obstáculo alguno. (La Vanguardia, 28 de juliol de 1884)

(...) Mimado y querido por aquel público inocente  y candoroso que le fue siempre fiel, logró reunir á fuerza de trabajo y economía  una fortuna que le permitió retirarse joven aún a su casa de Sarrià. El mismo decía que con sus 160 obras había ahorrado por el solo concepto de derechos de autor en las representaciones del Odeón, una suma que no  bajaba de 40.000 pesetas. En el teatro era tan  pródigo, que á veces daba 14 actos por 12 cuartos, y fuera de la escena distinguíase también por su espíritu filantrópico.

En su casa de Sarria, convertida en un palacio de guarda-ropia, con mucha yedra en el jardín, muchas glorietas y kioskos, muchos adornos en ias habitaciones, solía dar animadas fiestas el día de San Jaime, en las cuales nunca se olvidaba de los pobres. De ellos se ha acordado también al morir, pues, aun cuando dispuso que se le hicieran unos funerales verdaderamente regios, cual si combinara la apoteosis de una obra de gran espectáculo, legó a los pobres numerosas limosnas... (La Vanguardia, 5 de juliol de 1896, amb motiu de la mort de Piquet).

Buero va ser un home coherent i seriós, d'idees esquerranes, condemnat a mort després de la guerra, que pintava i dibuixava de forma excel·lent i seu és el magnífic retrat de Miguel Hernández fet a la presó. Va sobreviure a la tragèdia i fins i tot, malgrat la censura, va aconseguir realitzar un teatre innovador, ja a finals dels quaranta, de denúncia social i política. Ell mateix, en alguna entrevista, manifestava que no defensava la censura, sinó l'escriptor que malgrat de les dificultats és capaç de realitzar una obra digna i seriosa. Es va casar amb una molt bona actriu, que es va retirar aleshores, cosa que, com comentava fa uns dies, acostumava a passar així en aquells anys. La tràgica mort d'un seu fill en un accident de trànsit va trasbalsar molt la parella. En els darrers anys el van tenir una mica bandejat, semblava que el teatre de text i de tesi anava de baixa. Ja sol passa així, tot va i bé, en el món de la literatura i en gairebé tots els móns.

Avui sí que he fet un post d'aquells que m'agraden tant, d'anar-me'n d'una cosa a l'altra sense complexos. Bé, fins demà als qui doneu una volta per l'Orlandai. A les 19:30, per cert.

El 3. Portal de notícies de Sants-Montjuïc i 'La cendra dels anys'.