PARLEM AMB...

Demà, dijous, 17 de novembre, a les 19:00, 

us esperem a la BIBLIOTECA FRANCESCA BONNEMAISON.

(L'escriptora Sílvia Romero)

'La cendra dels anys', a Vilanova i la Geltrú

Divendres, 15 de juliol de 2011, nova presentació de La cendra dels anys.

Biblioteca Armand Cardona i Torrandell , de Vilanova i la Geltrú.

(Carrer Menéndez y Pelayo, 15-17).

Presentat per Marta Garcia, de la Llibreria Ma'at.

I realitzada gràcies a l'amic Sani Girona 

que em va posar en contacte amb la bibliotecària, Aida Moral.

LA CENDRA DELS ANYS a la llibreria NHOA

El proper dimecres, 22 de juny, a les 19:30, faré una nova presentació de La cendra dels anys, a una petita i emprenedora llibreria de Gràcia, NHOA. Aquest establiment no es troba a la Gràcia més coneguda sinó gairebé tocant al Guinardó. Serà una presentació una mica informal, diferent, com podeu comprovar en aquest vídeo que penjo, i que mostra una tarda d'activitat en aquesta singular llibreria, allunyada dels carrers comercials i poc cèntrica, de fet, segons els paràmetres convencionals del centrisme. Es troba situada al carrer Sardenya, 443, cantonada Romans. Podeu fer amistat amb la llibreria i seguir les seves activitats a través de la xarxa, en concret de facebook.

Jo hi he contactat per aquelles casualitats que animen i engresquen la vida personal i literària. Una companya de feina, la supermestra Marina Bañeres, que es va jubilar amb mi, dedica força del seu temps actual al Banc del Temps de Sarrià, a la Casa Orlandai i allà ha contactat amb una d'aquelles persones actives, dinàmiques i singulars, la Josefina Altés, que coordina els Bancs del Temps i que també col·labora a Ràdio Gràcia. Ella ha endegat, juntament amb la simpàtica parella propietària d'aquesta llibreria, un projecte de suport i difusió de llibres però també de moltes altres produccions de tota mena, donant prioritat al que fan les dones, tot i que no de forma exclusiva, ja que el llibre que es presentarà el 29 de juny serà el de Miquel Giménez, que, casualitats del destí, té molt a veure amb el Poble-sec.

Avui, amb tantes publicacions per tot arreu i amb el pes feixuc dels mitjans de comunicació a l'hora de promocionar-les, és molt important això de les presentacions, que possibilita un diàleg amb els possibles lectors i una difusió que altrament no existiria i també que l'oblit no soterri aviat les nostres històries de ficció. Fa una estona també he tingut la satisfacció de comprovar que la Montse-Arare, de viatge per la Mediterrània, havia començat a llegir aquest llibre, de moment amb resultats satisfactoris per a l'autora.

La propera presentació de La cendra dels anys serà a Vilanova i la Geltrú, gràcies a les gestions de l'amic Sani Girona, però ja aniré informant sobre el tema. 

I, mentrestant, aquí podeu trobar informació sobre la gran festa FEM PARAL·LEL, de demà!!! 

LA CENDRA DELS ANYS i la joia dels dies

Dimarts, nova presentació de la meva darrera novel·la, ara a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver.

Maria Carme Roca, excel·lent escriptora i encara millor persona, companya del grup de lectura de Meteora i bona amiga, em farà la presentació, cosa d'agrair ja que es troba encara en plena promoció del llibre Escollida dels déus.

Tot i que que potser ja m'heu acompanyat en d'altres ocasions i teniu el llibre i potser l'heu llegit i tot, si dimarts no sabeu què fer i voleu passar una bona bona estona literària, ja ho sabeu.

El dimarts, per cert, hi ha un munt d'actes de tota mena relacionats amb la literatura i la poesia, com ara el que organitza l'editorial Meteora, La novel·la dels poetes.  Tot i que no sembla adient fer propaganda d'una altra activitat, donades les circumstàncies, no puc deixar de fer-ho, ja que els amics de Meteora s'ho mereixen. Vaja, espero que, com deien els grans quan jo era petita, hi hagi gent per a tot.

Presentació a la Casa Orlandai i moltes coses més

Demà, dimecres 2 de febrer, dia de la Candelera, faig una nova presentació de La cendra dels anys, a la Casa Orlandai, de Sarrià, organitzada pel Banc del Temps de l'entitat. Em farà la presentació la secretària d'aquesta banc tan especial, Marina Bañeres, una mestra que es va jubilar amb mi, amb qui tinc una gran amistat i que és una entusiasta del sistema d'intercanvi generós que aquestes iniciatives bancàries voluntàries representen. Per motius de filosofia d'aquest col·lectiu no es vendran llibres durant l'acte. Afortunadament, i malgrat el que costa trobar un llibre d'editorials mitjanes i petites i d'autors no mediàtics en el context llibreter barceloní, hi ha qui m'ha explicat que l'ha aconseguit a Catalònia o a Documenta. 

Un avi de la Marina Bañeres, que es deia Perpiñà de cognom, va tenir un taller de forja al Poble-sec, per cert, on es van fer els forjats de llocs tan magnífics com l'Hospital de San Pau o la casa Pia Batlló. Perpiñà va treballar molt per a Gaudí, va guanyar premis importants en el seu ram, tot i que una gran part de documentació de l'empresa es va perdre per motius diversos. La família està investigant sobre la seva important tasca, encara poc coneguda. 

El dia de la Candelera no l'hem triat de forma intencionada, però m'agrada que hagi coincidit amb aquesta celebració, la veritat. Avui les festes candeleres de pobles com Molins de Rei se solen traslladar al cap de setmana, per raons laborals. La Candelera no era a Barcelona festa escolar però les monges ens portaven a l'església, on se celebrava un acte breu i ens repartien boniques espelmetes molt primes i de coloraines. Crec que encara es fa en algunes parròquies. Aquesta festa és molt antiga, també té arrels fondes precristianes ja que simbolitza el retorn de la llum després de la foscor hivernal. Era el dia en el qual, tradicionalment, es desmuntaven els pessebres, tot i que a casa meva, ja de petita, el desmuntàvem després de Reis, perquè que ens feia pena contemplar-lo un cop acabades les vacances escolars de l'època. En el fons, el pas del temps sempre produeix una mena de tristor impotent, però també d'alegria pel futur proper.

A Molins de Rei, on vaig viure un parell d'anys quan em vaig casar i on vaig treballar de mestra durant dos cursos, era festa escolar, per raons de la famosa fira, tal dia com avui. Recordo que l'any 73 vaig aprofitar la festa per anar a endreçar el pis on aniria a viure tres mesos després i tot i que hi ha moltes coses que he oblidat, del meu passat, com passa a tothom, recordo que aquells dies per la televisió havien emès a Estudio 1 l'obra de Buero El concierto de San Ovidio, amb el gran Rodero fent de cec bo i el gran Bodaló fent de dolent vident. He repassat l'hemeroteca i m'he ensopegat amb una crítica que va fer Baltasar Porcel, breu, sobre l'obra, en la qual valora negativament la tendència a fer un teatre moralista de Buero Vallejo, tot i que pensa que és un gran autor, el millor autor espanyol després de Valle Inclán i també troba remarcable el fet que per televisió es programi el seu teatre. La llum i la foscor, el bé i el mal, és un tema molt present a l'obra de l'escriptor, que utilitza sovint la ceguesa com a símbol, cosa que també li va comportar crítiques del col·lectiu invident que de tota manera van ser anecdòtiques ja que qualsevol pot copsar que els orbs de Buero són, de fet, símbols d'una ceguesa molt més espiritual que no pas física. Sembla mentida com recordem petites anècdotes del passat i coses grosses acaben per desaparèixer del nostre disc dur.

La Casa Orlandai és un bonic edifici que té l'origen en un mas del segle XVII. L'any 1870 Manuel Galve, directiu i accionista de la Cros, hi va fer una façana nova, amb dues portes al carrer. A finals del segle XIX s'hi va afegir un pis i es va reformar la façana. L'any 1922 un descendent va demanar permís per fer-hi la finestra del costat de llevant i el 1928 també s'hi van fer noves reformes. L'edifici va aconseguir una personalitat molt especial, amb gran riquesa decorativa, boniques escales i vitralls. Des de l'any 1956 va ser la seu de l'escola Thalita, una referència com a escola catalana durant el franquisme, tot i que per raons òbvies era aquella una escola elitista i minoritària; potser no hauria pogut subsistir d'una altra manera. A partir de 1974 va prendre el nom d'Escola Orlandai, ja amb un projecte molt més integrador i obert al barri. Crec que hi havia treballat l'escriptor Sebastià Sorribas. Avui és un casal de barri, -des que l'escola, avui de la xarxa pública, es va traslladar a un nou edifici-, que funciona gràcies al voluntariat, un espai dinàmic, lligat a Sarrià però també obert a la resta de Barcelona i on, com en tants altres indrets semblants, s'hi fan un munt d'activitats.

El carrer on es troba la Casa Orlandai s'havia dit Llibertat. Ara es diu Jaume Piquet. Piquet va ser un tot terreny del teatre, l'ànima d'aquell Odeon que portava per malnom L'Escorxador i on es van especialitzar en obres de sang i fetge. Piquet era un bon home, un sarrianenc d'idees filantròpiques, generós i simpàtic, que organitzava festes lluïdes per als seus veïns  i coneguts, però és recordat injustament com a atiador de l'anticlericalisme, pel fet que la seva obra més coneguda, per raons morboses, és La monja enterrada viva. Era de Les Corts de Sarrià, va fer diners però va ajudar molt els pobres i crec que va deixar la seva herència a la comunitat. Trobo molt bé que es conservi el seu nom a Sarrià i crec que manca una bona biografia d'aquest senyor tan emprenedor. Atribuir el desenvolupament de la violència al teatre, el cinema o la televisió, ha estat una constant cultural o incultural, ja que sempre s'han de cercar culpables de les nostres misèries i matar els missatgers, ni que sigui de forma retrospectiva, acostuma a donar rendiments polítics. També resulta ingenu pensar que el teatre, el cinema, la televisió, àdhuc l'escola primària, canviaran la societat encara que m'admira la constància de Buero, en la seva època, per tal d'aconseguir-ho.

El viernes, según anunciamos, tuvo lugar en la magnífica casa-torre que don Jaime Piquet posee en el vecino pueblo de Sarria, la velada recreativa con que, siguiendo antigua costumbre, aquel conocido empresario obsequia, con motivo de la festividad de su santo patrón, á sus numerosos amigos. Los jardines, iluminados con cierta esplendidez á la veneciana, producían muy buen efecto, y el programa de la fiesta cumplióse con exactitud y sin obstáculo alguno. (La Vanguardia, 28 de juliol de 1884)

(...) Mimado y querido por aquel público inocente  y candoroso que le fue siempre fiel, logró reunir á fuerza de trabajo y economía  una fortuna que le permitió retirarse joven aún a su casa de Sarrià. El mismo decía que con sus 160 obras había ahorrado por el solo concepto de derechos de autor en las representaciones del Odeón, una suma que no  bajaba de 40.000 pesetas. En el teatro era tan  pródigo, que á veces daba 14 actos por 12 cuartos, y fuera de la escena distinguíase también por su espíritu filantrópico.

En su casa de Sarria, convertida en un palacio de guarda-ropia, con mucha yedra en el jardín, muchas glorietas y kioskos, muchos adornos en ias habitaciones, solía dar animadas fiestas el día de San Jaime, en las cuales nunca se olvidaba de los pobres. De ellos se ha acordado también al morir, pues, aun cuando dispuso que se le hicieran unos funerales verdaderamente regios, cual si combinara la apoteosis de una obra de gran espectáculo, legó a los pobres numerosas limosnas... (La Vanguardia, 5 de juliol de 1896, amb motiu de la mort de Piquet).

Buero va ser un home coherent i seriós, d'idees esquerranes, condemnat a mort després de la guerra, que pintava i dibuixava de forma excel·lent i seu és el magnífic retrat de Miguel Hernández fet a la presó. Va sobreviure a la tragèdia i fins i tot, malgrat la censura, va aconseguir realitzar un teatre innovador, ja a finals dels quaranta, de denúncia social i política. Ell mateix, en alguna entrevista, manifestava que no defensava la censura, sinó l'escriptor que malgrat de les dificultats és capaç de realitzar una obra digna i seriosa. Es va casar amb una molt bona actriu, que es va retirar aleshores, cosa que, com comentava fa uns dies, acostumava a passar així en aquells anys. La tràgica mort d'un seu fill en un accident de trànsit va trasbalsar molt la parella. En els darrers anys el van tenir una mica bandejat, semblava que el teatre de text i de tesi anava de baixa. Ja sol passa així, tot va i bé, en el món de la literatura i en gairebé tots els móns.

Avui sí que he fet un post d'aquells que m'agraden tant, d'anar-me'n d'una cosa a l'altra sense complexos. Bé, fins demà als qui doneu una volta per l'Orlandai. A les 19:30, per cert.

El 3. Portal de notícies de Sants-Montjuïc i 'La cendra dels anys'.

Dissabte, al "Sortidor": LA CENDRA DELS ANYS

Dissabte, el dia 22 de gener, vam presentar la meva nova novel·la "La cendra dels anys", al Centre Cívic "El Sortidor", al cor del Poble-sec.

Va ser una gran tarda, amb excel·lents interpretacions musicals, entre les quals una composició que m'ha dedicat el meu marit, i que Mònica Trueba (piano) i Christabel Jackson (flauta travessera) van arranjar i interpretar meravellosament. Ramon Font, escriptor i editor d'Acteon va fer la presentació inicial. Jaume Comas, actor, company de les Tertúlies d'Història va llegir un breu fragment. I jo vaig intentar explicar una mica la temàtica i l'ambient de la novel·la, una més del cicle d'Userda, com Enmig d'orats i savis i Ombres.

I molts amics i amigues: familiars, companys de joventut que feia temps que no veia, companyes d'escola, amigues antigues recuperades gràcies a la xarxa, amigues noves fetes gràcies a la xarxa, veïns i veïnes del barri, amigues i amics del món blogaire i poètic, del món literari en general, amics de CERHISEC, el grup d'història del barri, i de les Tertúlies del Grup 99 i segur que em deixo moltes més referències...

La propera, a la Casa Orlandai, a Sarrià, el 2 de febrer, a la Sala Foix. I precisament recordo que el meu primer llibre publicat anava encapçalat amb un sonet de Foix, d'on vaig treure el títol de la novel·la... Casualitat???

Saber narrar en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sens esforç,

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar

Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,

Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l'obscur seguir normes i regla

I, enmig d'orats i savis, raonar.

LA CENDRA DELS ANYS, nova presentació!

Dissabte, 22 de gener, nova presentació de "LA CENDRA DELS ANYS", al Poble-sec!!!

Serà a les sis de la tarda, al CENTRE CÍVIC 'EL SORTIDOR', Plaça del Sortidor, 12.

Farà la presentació l'editor d'ACTEON, el també escriptor RAMON FONT, i comptarem amb acompanyament musical a càrrec de la pianista MÒNICA TRUEBA, de l'Espai 'LA SALA'.

Per als interessats en els actes culturals, demà, dimecres, en teniu un de molt interessant, sobre el vaixell Winnipeg, amb documental, poemes i música. Més informació aquí.

Radio L'Hospitalet. Culture Club, 20/12/2010


Un tel als ulls (Clídice). 21/1/2011

Presentació a Catalònia!

Per a gaudi d'assistents i tafaners, la presentació d'ahir:

Ahir...

El que m'agrada més de les presentacions de llibres -meus- és poder-me retrobar amb persones d'èpoques i indrets molt diferents de la meva vida. Això sol ja paga la pena i, a més, ni que sigui de forma fràgil i temporal, poc mediàtica i modesta, una esdevé protagonista momentània de l'instant, cosa que sempre resulta agradable.

Les persones som molt poca cosa. Vistes des d'una alçada moderada ens convertim en formiguetes adelerades. El secret de l'èxit de moltes celebracions i rituals ve del fet de poder ser el protagonista d'un moment vital, ni que sigui de forma breu: aniversaris, comunions, casaments...

Els excessos de protagonisme poden conduir a un excés de vanitat, -vanitat que en petites dosis és, també, recomanable per tal de conservar l'autoestima-, i fins i tot a un cansament de tot plegat, com ha passat a molts famosos, en les darreres etapes de la seva vida. Penso en els darrers anys del cantant Jacques Brel, per exemple, però en podria trobar molts més exemples.

Hi ha persones que saben entomar la fama amb una gran dignitat, i estic pensant en els dos germans Muñoz, els d'Estopa, que m'han causat sempre una gran admiració, i no parlo del tema musical, doncs no hi entenc un borrall, sinó de la seva actitud davant de la vida, al menys fins ara. Quan gaudeixo d'aquests casos, pocs, en els quals algú continua sent autèntic malgrat la popularitat i els diners, em vénen sempre al cap les paraules d'aquell poema de Kipling, en la versió catalana que cantaven els enyorats Esquirols: si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets... Un altre cas, al menys pel que en podem copsar a través dels mitjans de comunicació, de senzillesa coherent, seria el de Guardiola.

No sé si és casualitat, però molts dels exemples de coherència vital sense fatxenderia que em vénen al cap són de gent més jove que no pas jo. Anys enrere tot era molt més formal i pompós, potser perquè tot era també, com la mateixa universitat, absolutament elitista. Malauradament, m'he ensopegat pel món amb casos de mediocritat fatxenda molt evidents i ridículs. Una actitud habitual és d'aquell que està xerrant amb tu, fins que veu que al lloc de trobada ha arribat algú de més fama o categoria i t'abandona, literalment parlant, per anar a fer currículum. El servilisme d'un gran nombre de gent davant del poder, els diners o la fama d'un altre, sempre m'ha produït una gran angúnia.

De vegades també m'ha passat confondre la timidesa d'algú amb orgull o fatxenderia. Fins i tot els rics, famosos i poderosos són, en ocasions, tímids i reservats. Més endavant, en alguna ocasió, he conegut més a fons la persona i m'he adonat de la injustícia dels meus prejudicis. En tot cas, les persones no som sempre de la mateixa manera, tenim alts i baixos, moments d'humilitat i moments de vanitat. 

Aquests dies, per circumstàncies òbvies, he estat parlant molt de llibres amb persones que escriuen i amb persones que llegeixen, que acostumen a ser les mateixes. Un dels problemes del moment, pel que fa a aquest tema, ve del fet que, com dic sovint amb ironia escriu més gent que no pas llegeix. I també de l'evidència que tot es fa per al moment, per al guany immediat, com passa amb aquests aparelles electrodomèstics que cada dia són més de nyigui-nyogui per poder generar un consum que s'autoalimenta. De la mateixa manera que les restes d'aparells malmesos formen muntanyes de deixalles, també els pobres llibres acaben per fer nosa.

En aquest context, pensar que algun llibre que he escrit i publicat pot tenir una difusió acceptable, per bo que sigui, resulta utòpic, gairebé. Fa poc algú em comentava el que s'havien gastat en promoció d'un títol d'èxit, en posar-lo a la venda. No tot és la promoció però, vaja, em temo que hi fa molt i que, com deia la peixatera del meu barri, allò que no es veu, no es ven. En tot cas, sobta el silenci que els mitjans grossos fan planar sobre la majoria del que es publica a casa nostra, més enllà de la producció dels grans grups editorials o dels personatges relacionats amb els mateixos mitjans de comunicació. Crec que en ocasions no és ni tan sols mala fe, és, sobretot, mandra de llegir i d'estar al cas. Surt per televisió? Déu li do glòria... És clar que també cal sortir-hi de forma continuada, a la tele, altrament l'efecte és efímer i dubtós.

En tot cas, al menys he tingut la satisfacció de veure alguns dels meus llibres en paper i  amb els tres darrers he fet presentacions amables, que m'han ajudat a retrobar amics i amigues. Crec que els llibres que he escrit i publicat són bons i interessants, queda lleig que ho digui jo mateixa, però he d'admetre que quan me'ls he rellegit no m'han produït aquella mena de vergonya que fa en ocasions rellegir els nostres textos, quan ha passat el temps. De vegades m'admiro d'haver escrit segons què, coses que ni tan sols recordo amb detall.

Ara bé, cada vegada tinc més dubtes en opinar sobre res. El meu admirat Txekhov deia que les obres d'art es dividien en dues categories, aquelles que li agradaven i aquelles que no i que, de fet, no coneixia cap altra criteri de selecció. Només cal rellegir crítiques sobre llibres una mica antigues per tal de veure que els gustos canvien. Nosaltres també canvíem i el pes de les opinions alienes, suposadament expertes, volguem o no, té molta força. En una xerrada sobre el tema, de fa més de vint anys, vaig escoltar un crític literari comentant que els valors literaris eren una mica com la borsa, pujaven i baixaven.

Nosaltres també canvíem al llarg de la vida, doncs, i canvien els nostres gustos. Les relectures ens porten a considerar i meditar en perquè un llibre ens va agradar o no i pel que fa a aquells que mantenen, per a nosaltres, el seu valor, sovint gaudim d'aspectes que no vam tenir en compte la primera vegada. Tot això val per a la literatura però també per a gairebé tot: pintura, cinema, fins i tot moda en el vestit o el pentinat. Tot és subjectiu, relatiu i temporal. I algunes coses queden, però també romanen trasformades pel temps, potser fins i tot millorades, en contemplar-les des de perspectives que no havíem considerat.

Els anys són un pes feixuc però per a moltes persones suposen també més saviesa, i no em refereixo a saviesa acadèmica, sinó a saviesa vital. Per això, i tot que alguns joves m'han discutit la qüestió per raons ben comprensibles, crec, com diu la dita, que el dimoni sap més coses per vell que no pas per ser dimoni.

El ressò dels llibres i, encara més, dels llibres escrits en català, és, avui, gairebé inexistent llevat dels casos que ja he comentat. De vegades ni tan sols no es troben a les llibreries, i els problemes de la distribució s'han agreujat després de la fallida de l'Arc de Berà. Vaig entrar fa uns dies en algunes llibreries grans a veure si veia els meus, que, evidentment, no vaig veure enlloc, i em va espantar el gran nombre de novetats o suposades novetats orientades al consum nadalenc. Aquesta és la grandesa i la misèria del nostre present d'excés inabastable i massificació cultural. Un parell de gavines o de coloms volant pel cel resultan boniques i poètiques, un grup immens d'aquestes aus colonitzant terrats, finestrals i balcons, fa, fins i tot, angúnia.

Avui...

Fa més de set anys del meu retorn a Userda...




Avui, a més, 235è aniversari del naixement de Jane Austen. Serà un bon senyal?

La cendra dels anys (1)

Un home encara jove, un actor fracassat, torna al poble on de petit estiuejava amb els seus pares i allà coneix per atzar una dona gran i misteriosa que acabarà per formar part de la seva vida. En les trobades a la torre de Can Cabanell reviuran plegats un passat dolorós que abasta des de l’època de les guerres carlistes fins al present, accedint als secrets d’una saga familiar sacsejada per la història, la tragèdia i les passions. L’home acabarà per veure’s implicat en la teranyina de la narració fins al punt de canviar de forma transcendental el futur previst abans del seu retorn.

La cendra dels anys mostra un mosaic de personatges i situacions lligades als fets que han sacsejat la societat catalana durant els dos darrers segles i incideix en temes com ara les seqüeles de les guerres i les postguerres, la servitud de l’amor massa posessiu, els canvis socials i la decadencia d’un món rural condemnat a la transformació inevitable o la mort definitiva...

BEN AVIAT A LES LLIBRERIES!!!