Celui qui n'a pas vécu au dix-Huitième siècle avant la Revolución ne connaît pas la douceur de vivre (Talleyrand)
Inicio avui una sèrie d'entrades dedicades a Josep Maria de Sagarra, amb l'excusa del fet que aquest proper septembre es commemoraran cinquanta anys de la seva mort. Inicio l'escrit amb la coneguda frase de Talleyrand perquè estic segura que molts dels nostres grans personatges, com el mateix Sagarra, la podrien evocar canviant el segle XVIII pels anys d'abans de la Guerra Civil, els d'aquella Catalunya -i Espanya- en evolució i canvi on totes les tendències convivien i on tot semblava possible. Cert que l'efervescència ocultava molts problemes i injustícies, però tot semblava tirar endavant malgrat les dificultats i les perspectives intel·lectuals enterbolien els perills reals. Hi ha un Sagarra d'abans de la guerra i un de després, com passarà amb tants d'altres escriptors, obligats a definir-se o a indefinir-se, que també és una opció sovint molt perillosa en moments dramàtics.
Probablement alguns homenatges es faran pels nostres verals, però els homenatges fets a gent de lletres no donen el mateix rendiment que els que es fan a arquitectes o pintors. De l'any Gaudí encara en viurà el turisme de masses barceloní durant molt de temps, per exemple.
No sé ni la durada ni l'extensió d'aquests escrits, seran improvisats i una mica caòtics. Sagarra és per a mi, fins ara, el millor escriptor català modern, considerant la qualitat i la quantitat, tot i que la seva figura ha patit menyspreus, oblits i enveges a dojo. Al llarg d'aquestes entrades intentaré sostenir i demostrar aquesta tesi personal i subjectiva, amb perdó dels carnerians, espriuencs, planians, monzonians i la resta; sobre gustos no hi ha res definitiu i fins i tot la nostra pròpia història emotiva i sentimental hi té un pes, en la tria.
Vaig créixer amb Sagarra recitat en família i representat en el teatre. De jove, ho confesso, vaig ser injusta amb ell, les meves preferències no eren les que tocaven en el context de l'època, que t'agradés Sagarra semblava una vulgaritat i els mandarins del moment, que creaven tendències, van deixar constància del tema en les antologies canòniques d'aquells anys. Així que gairebé havies de dissimular, per no ser titllada de populista i xarona.
Els grups d'aficionats al teatre van continuar sempre -i continuen- fidels a Sagarra. La ràdio, la poca ràdio en català que teníem, ens va emetre les seves millors obres de teatre. Millors, això sí, si es fa referència a l'èxit popular. Les elits intel·lectuals acostumen a menysprear aquests èxits massius quan són contemporanis, per reivindicar-los després, quan ja són antics i quan gràcies al dogmatisme dels entesos s'ha aconseguit reduir-los a l'ostracisme acadèmic. En podria posar molts exemples i no només passa a casa nostra, tot i que, en ser aquest un país petit, tot pren molta més rellevància aparent.
Un altre tema és caure en un recurrent parany dels entesos quan expliquen que aquell autor -en aquest cas, Sagarra- té el seu mèrit, però que el millor d'ell no és el que agrada a tothom sinó produccions més minoritàries. Per exemple, les Memòries, les obres de teatre en prosa, alguns articles... Això va passar durant un temps amb Rodoreda, com que a la gent normaleta li va agradar de seguida La plaça del diamant, el millor de l'escriptora eren alguns contes i alguna novel·la amb molta menys difusió. En fi... Pel que fa a Sagarra un altre tema és comprovar com alguns grups professionals han volgut matisar de forma absurda els seus finals feliços o castigar el vers suprimint diftongs, hiats i el que calia per tal de fer el modern. Avui hi ha pocs actors i actrius que sàpiguen recitar de forma acurada i algunes versions d'intents de posar música als seus poemes fan plorar. El nostre gran Vendrell, que en d'altres contextos culturals seria un intèrpret de culte, a l'estil de Gardel o dels grans cantants de copla andalusa, avui és pràcticament desconegut pel jovent. I, pel que fa a la poesia, rimar és gairebé pecat, hores d'ara.
Els escriptors que tenen una producció de gruix considerable són mal mirats pels devots de la producció modesta i la galvana etèria. No entenc que es pugui posar en el mateix sac o fins i tot en un sac de més categoria aquell senyor o senyora que ha escrit un grapadet de poetes i contes i, per exemple, treballadors incansables com Pedrolo, Pla o Sagarra. Escriure massa està mal vist, se suposa que no tens prou cura o que et mous per interessos estranys i, sovint, inconfessables.
Bé, per començar i com a declaració desacomplexada de principis, ja n'hi ha prou. Continuarà...
9 comentaris:
Una font d’absoluta confiança m’ha informat que els recitals de Sagarra que fa la Sardà els dimarts al Lliure són de no perdre-se’ls.
Sí, a mi també m'ho han dit Allau, Sardà, com Sansa, Lluís Soler (magnífic comte Arnau el seu), són dels que 'encara reciten bé' tot i que ja són tots una mica 'grandets'.
A veure si hi puc anar, és que des que m'he jubilat que no tinc gens de temps.
Jo també el tinc pel millor escriptor català modern. "Vida privada" em va suposar un important impacte. Després, per això, vindria Rodoreda tant o més grandiosa del què molts diuen -sempre a pare meu, és clar-. Lamento que Sagarra emprés el seu talent versificador, les seves dots pel llenguatge en obres de teatre de tan poca volada temàtica. Reconec que tinc un feble per "El café de la marina" però, tot i així, em sembla fràgil.
Salutacions, Júlia.
Glòria, jo pensava com tu, però la meva opinió ara no és la mateixa, en el fons moltes novel·les clàssiques tenen un argument 'de poca volada' i Shakespeare pot semblar gore en moltes ocasions, però... el llenguatge ho salva tot.
El fet és que L'hostal de la Glòria, La filla del Carmesí o d'altres, fins i tot l'estripada 'Ferida lluminosa' funcionen teatralment com un rellotge i emocionen encara que no vulguis i que t'adonis de les trampes.
Sobre Rodoreda també hi ha opinions diverses, tot un altre tema a debatre.
És prometedora aquesta sèrie que anuncies sobre en Sagarra.
M’agrada el seu teatre i la seva poesia, senzilla i de força aclaparadora.
Són remarcables les seves traduccions de Shakespeare i la de la ‘Divina Comèdia’ del Dant. La seva ‘Vida privada’ la trobo més fluixa, guarnida però amb un llenguatge innovador i força original.
Anirem seguint-la.
Vida privada la vaig llegir de jovenet i em va sorprendre per la seva modernitat, i la seva poesia es aparentment sencilla però dificil d'escriure amb la brillantor que ell aconseguia.
Alberich, serà una sèrie una mica desmanegada i desorganitzada, aviso. Jo crec que hi ha 'un Sagarra' per a cadascú, o sigui, per a tots els gustos.
Francesc, és una bona novel·la, llàstima que no tingués temps per a dedicar-se més al gènere, tot i que malauradament era un gènere una mica menystingut pels 'elitistes.
Publica un comentari a l'entrada