Devoció literària per Sagarra (2)

L'exposició sobre Magris i Trieste palesa un fet evident: Magris és una excusa per parlar de la ciutat. Es podia haver triat qualsevol altre escriptor, dels molts que es referencien al llarg de la visita; en el fons tot plegat sorgeix de la necessitat de compartimentar, etiquetar i mitificar. Les ciutats grans apleguen un gran nombre de personatges representatius i la tria sempre serà injusta, al capdavall. Avui, les relacions dels escriptors amb els seus escenaris culturals ens han servit per muntar exposicions o bé aquestes rutes de moda, en les quals es llegeixen fragments de l'autor davant d'un indret i s'expliquen quatre coses sobre els seus fets i miracles. Allò que en deien la cultura de Reader's Digest ha fet forat en un temps apressat i on estem per poques literatures aprofundides. Els pobles i poblets que compten amb algun escriptor famós o amb alguna novel·la representativa tenen el cel -del turisme cultural- guanyat. Actualment crec que ja s'esdevé el procés a l'inrevés: s'escriu un llibre per poder, després, muntar 'la ruta'.


Amb qui relacionaríem Barcelona, en una exposició semblant? Jo potser ho faria amb Sagarra, però seria injusta amb Verdaguer, amb Rusiñol, amb Maragall, amb Carner, amb Pla i amb molts més, alguns dels quals contemporanis. Si ens cenyíssim a l'època lluminosa, complexa i contradictòria de la preguerra hauríem de mencionar molts escriptors famosos però també molts d'oblidats, menystinguts, silenciats, avui desconeguts. Les dones, en la història cultural oficial, hi són molt poc presents, com poc presents eren en aquelles penyes emblemàtiques de l'Ateneu. El  gruix cultural i fins i tot pintoresc de la intel·lectualitat d'aquells anys, a Barcelona, té un nivell envejable, que potser hem menystingut, davant del pes de ciutats europees diverses i molt més promocionades, en front de personatges que hem recuperat en pel·lícules de sucós pressupost i promoció feliç, mentre de les coses de casa en sabem les beceroles oficials i encara gràcies. Si això hi afegim una certa carrincloneria que ens ha mostrat durant molt de temps uns intel·lectuals catalans gairebé asexuats, sense passions, amors, enveges, odis ni embolics de gruix, aquestes coses que animen, de fet, les biografies, i que de vegades ens expliquen molt més la literatura, accedim a un panorama ensopit, molt allunyat, ben segur, de la realitat. Si algún escriptor de casa va escriure en algun moment cartes com les que Joyce escrivia a la senyora, segur que no les veurem a cap exposició, al menys, de moment. Aquí ni es bevia, ni s'era homosexual, ni es tenien amants estripades conegudes, ni embolics amb alumnes jovenetes, ni res de res... Les coses d'aquest tipus que sabem les sabem pel boca-orella, que sempre, però, resulta prou excitant.


Sagarra va viure, gaudir i patir aquells anys, imagino que feliços per a ell, d'abans de la guerra civil, en un ambient favorable i privilegiat però encara arrelat al segle XVIII, pel que feia a la família. Al capdavall, la visió del passat a través de la literatura ens ha arribat sempre a través de les classes més o menys privilegiades, que han sabut escriure i llegir. Es clar que en les classes privilegiades també s'han donat analfabets funcionals i un gran nombre de mediocritats. 


Crec que avui passa el mateix a nivell globalitzat, la Barcelona del present, malgrat que hagi augmentat la permeabilitat social i cultural, si la comparem amb la d'aquells anys, encara es disposa, fins i tot geogràficament, en prestatgets que s'ignoren els uns als altres. De vegades s'ha culpat Sagarra del pecat original intel·lectual més habitual entre els lletraferits i, potser fins i tot, entre la majoria dels mortals: creure que la nostra realitat és la realitat i no sentir interès per allò que no ens afecta de forma directa, fins i tot creure que ni tan sols no existeix.


Retorno avui a Sagarra i a la Barcelona de la seva època, que tants trasbalsos entomaria i miraré d'anar escrivint entrades amb un cert ordre -o desordre- cronològic i sentimental.
Que els déus de les patums no em tinguin en compte les mancances.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona, el 5 de març de 1894. La seva família procedia de l'aristocràcia barcelonina, una aristocràcia poc rellevant, de fet, però amb prestigi. El seu pare, Ferran de Sagarra (1853-1939) s'havia dedicat a la investigació històrica i a la sigil·lografia, en la qual era un expert. Havia rebut diferents premis pels seus treballs. La família vivia en una casa senyorial del carrer de Mercaders, amb més de tres segles d'història i una gran biblioteca, i posseia també una finca a Santa Coloma de Gramenet i d'altres propietats.

En el pròleg a la primera edició de la seva obra poètica més o menys completa, per part de l'Editorial Selecta, Sagarra recorda que a la seva família va ser habitual escriure poesia, a mitjans del segle XVIII un seu avantpassat, Josep de Sagarra i de Baldrich, un dels fundadors de l'Academia de las Buenas Letras, tot i que redacta els seus textos d'història en castellà ja havia deixat inèdits alguns poemas catalans, com diu l'autor, d'un to pompós i d'escàs valor literari, però que demostren una certa fe en una època en què la poesia catalana es pot dir que no tenia cap nom solvent.

També va escriure poemes i teatre un seu besavi, carlista, i fins i tot una àvia paterna, Maria Antònia de Siscar i de Montoliu. I d'altres parents, i el seu mateix pare, de jove. Sagarra explica que va començar a escriure versos als vuit anys, adaptant poesies espanyoles al català. Els seus primers autors van ser Verdaguer, Pitarra, Calderón, Núñez de Arce, Zorrilla... Als onze i dotze anys va començar a estudiar als Jesuïtes amb el cap ple de vent i amb una orientació més personal que la majoria dels meus companys d'estudi. Als tretze anys va perdre els escrúpols i va començar a donar a conèixer els seus poemes a amics i professors, dominava la mètrica i la tècnica acadèmica del poema. Ningú ja no li disputava els premis relacionats amb composició poètica i sobre aquest fet ironitza ell mateix en les magnífiques Memòries evocant la contenció materna davant l'allau de premis rebuts en un acte escolar. 

Remarca Sagarra la importància que per ell va tenir, en aquells anys, un dels mestres, el pare Esteve Moreu, que el va encarrilar, va creure en ell, li recitava llargs poemes i l'ensenyava a llegir i entonar, a l'estil una mica grandiloqüent de l'època.

El Primer llibre de poemes es va publicar el 1914. Sorprèn esbrinar que alguns dels seus poemes més coneguts i ja molt madurs siguin d'aquest recull juvenil. Com ara el conegut Record de Solsona:

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la Plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresor que d'aquí estant s'albira
sens esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.