Sobre el temps, que ho esborra tot...

El llibre de Francesc Xavier Baladia sobre personatges de la seva família va ser un èxit editorial. Ara ens ha arribat la pel·lícula, un documental dirigit per Mireia Ros, que ens mostra un retrat pietós, una mica distant, emotiu, a voltes humorístic, de tota una classe social. A mi m'ha agradat molt, com em va agradar el documental sobre Madrona Andreu, fa anys. La història està farcida de sucoses anècdotes, de vides irrepetibles, del perfum dels dies, vaja. Tafanejar en les existències dels altres, encara més dels ricatxos d'abans, sempre té la seva gràcia...

Hi ha qui creu que la gent és beneita i la vol salvar, mentalitzar, sensibilitzar, fer pensar i tot això. Per tant, els experts ens avisen: ep, compte, el que mostra la pel·lícula no és pas la realitat social global sinó un sector molt concret, etc. etc. Vaja, quina descoberta. Això de pecar de parcialitat no ho fa només aquest documental sinó tots els documentals, tots els llibres d'història, totes les pel·lícules i tots el que sigui, ja ens mostrin les coses des d'un angle o des d'un altre. Sabem que Barcelona no era només aquella brillantor luxosa  i cosmopolita. Encara més, el documental passa de puntetes per damunt dels grans trasbalsos col·lectius i fa molt ben fet, ja que l'objectiu és tot un altre, de fet. La història ens l'explica un descendent jove, amb un punt de nostàlgia irònica, no pas un sociòleg filomarxista amb aspiracions regeneradores.

En el meu darrer llibre La cendra dels anys, (del qual, per cert, acabo de llegir-ne un molt bon comentari fet per la Sandra del blog Papallones en la llum) evocava la figura inventada d'una matriarca catalana que vaig arribar a pensar que m'havia sortit exageradament manipuladora. Però en veure aquest documental i ensopegar-me amb aquesta perillosa i inquietant tieta Ramona constato que la realitat supera la ficció. També recull la història familiar dels Baladia i els Llorach allò que sembla ja tot un tòpic: l'avi fa diners (en aquest cas, la tieta), el fill els conserva, el nét se'ls pateja. Les histories romàntiques es creuen amb les frívoles, en aquest fresc ple de personatges dels quals en voldríem saber més i més, tot i que accedir als detalls ocults o insinuats seria entrar excessivament a casa dels altres, ben mirat.

La història de Teresa Mestres és la més impressionant i colpidora. De Josep Pijoan sabíem, gairebé de forma secreta i per a iniciats, que se n'havia anat a l'estranger amb una dona casada; de la dama es deia que havia fugit amb un arquitecte una mica misteriós. Ahir parlava de la carrincloneria de la nostra societat i en mirar fins i tot la wikipèdia actual vaig constatar que no es parlava ni un borrall de tot plegat en l'entrada sobre un personatge que, com tants altres, ha estat força oblidat per la cultura i la cultureta, de forma ben injusta. Això sí, es menciona la seva segona dona i la filla que va tenir amb aquesta segona dama, ja una mica vellet. Al cinema em vaig trobar una professora de literatura catalana, ja jubilada, que em va comentar que quan ella estudiava a la Universitat ja explicaven que el Pijoan havia fugit amb una dona casada, amb tres fills... Xafarderies per a intel·lectuals, doncs, com els amors de Leveroni o, fins fa quatre dies, els de Mercè Rodoreda. Avui, però, tot costa de mantenir en el secret oportunista per a iniciats i el mateix descendent que ens explica la història familiar ens parla a bastament de la tragèdia d'aquesta dona, imatge de la Ben Plantada d'orsiana, privilegiada en molts aspectes, però a l'hora de la veritat sense cap mena de llibertat individual i trasbalsada pels remordiments inevitables, quan es ve d'un món arnat i ple de repressió i religiositat oficial.

Ben al contrari que la tieta Isabel, inspiradora de l'Hortènsia sagarriana, tot un caràcter també, lliure i resplendent, de llarga vida esquitxada de pecats coneguts però suficientment discrets com per no escandalitzar en excés la societat del volt i les rodalies. Les dones són el millor del documental, pel meu gust, tot i que resulta impossible no anguniejar-nos amb la història de l'oncle vividor i balafiador gràcies al qual s'acaba d'enfonsar l'imperi econòmic de la saga. El temps acaba per esborrar-ho tot, de forma inevitable i corruptora. La ciutat d'avui és molt diferent d'aquella, amb tantes distàncies socials i amb una imatge de postal modernista acolorida a mà que no responia a la realitat, evidentment, no cal que us ho expliqui. La burgesia culta i poderosa, els nou rics, aquella gent tan diversa i desacomplexada, de copalta, Liceu i cuiner xinès, vivia en el seu món com la Daisy de  Scott Fitzgerald i, de fet, la majoria va poder morir en el seu món, tot i que fos ja un món molt més ombrívol, el de la postguerra. 

Per tant, no cal que ningú no ens aclareixi, amb saviesa de manual, que allò no era tot. Precisament la majoria de mortals tenim una història familiar tant o més interessant però molt més modesta, pel que fa als recursos. Tot i que... a moltes ens hauria agradat ser una hereva ben peixada i lliure, com la tieta Isabel, no direm pas que no. He constatat com sovint molts polls ressuscitats quan poden fan com aquells senyorassos i senyorasses que tant van criticar o encara pitjor. No hay peor trabajo que servir a quién sirvió, em deia una mestra sàvia i castellana, quan jo feia pràctiques. 

Aquella coneguda i refregidíssima frase de Lampedusa, tan mal citada, que diu que cal que alguna cosa canviï per tal que tot segueixi igual és una veritat a mitges. No hi ha mai res igual del tot, malgrat que sovint voldríem que els canvis fossin més seriosos i profunds. Però, ai, el món és com és i les persones, també. Res, que si us agrada evocar el passat i accedir una mica més als misteris barcelonins de temps pretèrits, aneu a l'Alexandra o al Melies abans el temps no esborri el documental de la cartellera, que aquest sí que és un altre problema ben gros per als cinèfils encuriosits.