Palaus de botigueria i sentiments ramaders

Ahir per la tarda, com que estem relativament a prop de l'indret, i després d'escoltar per la tele tot d'elucubracions filosòfiques sobre els centres comercials en les societats del present, em vaig dirigir, en companyia del meu fill a les Arenes, lloc on en d'altre temps hi havia vist circ i espectacles diversos, llevat dels taurins, als quals no he estat mai aficionada tot i que la prohibició em sembla una mostra més del món aparentment asèptic on ens agrada fer veure que vivim.

Vam entrar entre una riada de gent, però, vaja, anàvem fent. La idea era pujar al terrat, és clar, lloc enlairat objecte de la propaganda diferencial a l'entorn del nou espai de lleure i consum. Una de les escales mecàniques ja no anava. El meu fill, sense el permís del qual publico aquesta bonica fotografia expressionista del rostre que li va quedar en contemplar el maremàgnum, va anar al lavabo i una senyora de la neteja es planyia dolorosament del fet que cada dos per tres els embussaven expressament, ficant en l'interior de les tasses rotlles de paper higiènic.

L'accés a les escales més enlairades i als ascensors tenien dues voltes de cua, més que pel dia de Santa Rita al carrer de l'Hospital, així que ens ho vam deixar córrer. Cal dir que a l'interior de les botigues hi havia poca gent, em temo que comprant eren quatre gats, la veritat. Vam veure una escala d'emergència oberta i van intentar baixar per allà, amb quatre o cinc persones més. Uns guàrdies de seguretat ens van dir que no es podia i no vam insistir, de fet se'ls veia molt neguitosos. Finalment, ja al carrer (!) vam veure uns polícies que rodejaven una grupet que la meva mare, al cel sigui, hagués titllat de colla d'arreplegats però que en el món d'avui responen a l'estètica, pentinat i vestit dels antisistema. Un dels polícies tenia a la mà... un rotlle de paper higiènic, de la qual cosa vam inferir que tot estava relacionat. Després he vist, per la tele, que es va fer una mena d'acte anticonsum a l'interior, i que els protestants eren, segons dades oficials, una vintena, però no he llegit res dels sabotatges als lavabos embussats.

Vam fugir cap al tranquil Paral·lel. Jo també sóc antisegonsquinsistema, segons com m'ho miri, i anticonsum, compro poc i al barri sempre que puc, i com que al barri hi ha molts xinesos que venen roba, als xinesos que tinc més a prop i que cada dia milloren l'oferta i l'encareixen, ai, una miqueta, xino-xano, si se'm permet el fàcil acudit. Però crec que una mena d'acte silenciós pels volts del nou centre hauria estat més efectiu, la veritat. I més seriós. Potser fins i tot hagués firmat a favor d'algun manifest en defensa del petit comerç de proximitat, tot i que en èpoques del passat el petit comerciant també era identificat com a sicari del capital, cosa que vaig viure a L'Hospitalet, quan l'ampa pesuquera del cole tenia moltes reticències a l'hora d'acceptar que el pobre llibreter de la cantonada, que ens feia un bon descompte, vengués els llibres de text als alumnes. Un altre llibreter, del meu barri, em va confessar en una ocasió que pel setembre treia el ventre de pena gràcies a aquell mercat escolar però que amb la moda de la venda en les ampes i tot això se li havia acabat la primavera tardoral. De fet, la seva botiga ja no existeix.

D'aquí uns dies segur que podem entrar i passejar per aquestes Arenes sense braus ni pallassos amb tranquil·litat i fins i tot pujar al terrat per contemplar la ciutat, jo organitzaria alguna ruta barcelonina per terrats i terradets, colomars obsolets i vells campanars en desús, sempre m'intriga què hi deu haver allà dalt i envejo els privilegiats que hi poden accedir. De tota manera allò de ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente, és ben evident i actual. Recordo les cues que van fer, en cotxe, unes amigues, en els primers dies de l'Ikea. O com una mestra m'explicava que havia estat dues hores per entrar a la Casa Batlló durant l'any Gaudí, ja que va córrer la brama que no es podria visitar més, tot i que quan van veure com rajava la cosa les visites van esdevenir oficials. Per no parlar de la Sagrada Família, sobretot en diades de ros. I és que hi ha en els éssers humans una certa moral de sacrifici indiscriminat i sembla que fer llargues cues per tal d'assolir l'objectiu, per absurd que sigui, té un valor afegit. Després l'èxit inicial minva i en ocasions fins i tot l'objecte de desig ha d'acabar tancant portes, per abandonament del respectable. Pel meu gust, a les Arenes hi hauria fet un teiatru, una sala de concerts, un espai per a circ modern, coses així. Però vaja, sembla que l'invent tindrà èxit, seixanta mil persones són molta penya, ni que sigui el primer dia i descomptant el grup dels inconformistes.

Però, malgrat l'èxit de públic, no em fio un pèl d'aquestes lectures triomfalistes que es fan després de manifestacions massives a favor del que sigui.