26.3.11

Palaus de botigueria i sentiments ramaders



Ahir per la tarda, com que estem relativament a prop de l'indret, i després d'escoltar per la tele tot d'elucubracions filosòfiques sobre els centres comercials en les societats del present, em vaig dirigir, en companyia del meu fill a les Arenes, lloc on en d'altre temps hi havia vist circ i espectacles diversos, llevat dels taurins, als quals no he estat mai aficionada tot i que la prohibició em sembla una mostra més del món aparentment asèptic on ens agrada fer veure que vivim.

Vam entrar entre una riada de gent, però, vaja, anàvem fent. La idea era pujar al terrat, és clar, lloc enlairat objecte de la propaganda diferencial a l'entorn del nou espai de lleure i consum. Una de les escales mecàniques ja no anava. El meu fill, sense el permís del qual publico aquesta bonica fotografia expressionista del rostre que li va quedar en contemplar el maremàgnum, va anar al lavabo i una senyora de la neteja es planyia dolorosament del fet que cada dos per tres els embussaven expressament, ficant en l'interior de les tasses rotlles de paper higiènic.

L'accés a les escales més enlairades i als ascensors tenien dues voltes de cua, més que pel dia de Santa Rita al carrer de l'Hospital, així que ens ho vam deixar córrer. Cal dir que a l'interior de les botigues hi havia poca gent, em temo que comprant eren quatre gats, la veritat. Vam veure una escala d'emergència oberta i van intentar baixar per allà, amb quatre o cinc persones més. Uns guàrdies de seguretat ens van dir que no es podia i no vam insistir, de fet se'ls veia molt neguitosos. Finalment, ja al carrer (!) vam veure uns polícies que rodejaven una grupet que la meva mare, al cel sigui, hagués titllat de colla d'arreplegats però que en el món d'avui responen a l'estètica, pentinat i vestit dels antisistema. Un dels polícies tenia a la mà... un rotlle de paper higiènic, de la qual cosa vam inferir que tot estava relacionat. Després he vist, per la tele, que es va fer una mena d'acte anticonsum a l'interior, i que els protestants eren, segons dades oficials, una vintena, però no he llegit res dels sabotatges als lavabos embussats.

Vam fugir cap al tranquil Paral·lel. Jo també sóc antisegonsquinsistema, segons com m'ho miri, i anticonsum, compro poc i al barri sempre que puc, i com que al barri hi ha molts xinesos que venen roba, als xinesos que tinc més a prop i que cada dia milloren l'oferta i l'encareixen, ai, una miqueta, xino-xano, si se'm permet el fàcil acudit. Però crec que una mena d'acte silenciós pels volts del nou centre hauria estat més efectiu, la veritat. I més seriós. Potser fins i tot hagués firmat a favor d'algun manifest en defensa del petit comerç de proximitat, tot i que en èpoques del passat el petit comerciant també era identificat com a sicari del capital, cosa que vaig viure a L'Hospitalet, quan l'ampa pesuquera del cole tenia moltes reticències a l'hora d'acceptar que el pobre llibreter de la cantonada, que ens feia un bon descompte, vengués els llibres de text als alumnes. Un altre llibreter, del meu barri, em va confessar en una ocasió que pel setembre treia el ventre de pena gràcies a aquell mercat escolar però que amb la moda de la venda en les ampes i tot això se li havia acabat la primavera tardoral. De fet, la seva botiga ja no existeix.

D'aquí uns dies segur que podem entrar i passejar per aquestes Arenes sense braus ni pallassos amb tranquil·litat i fins i tot pujar al terrat per contemplar la ciutat, jo organitzaria alguna ruta barcelonina per terrats i terradets, colomars obsolets i vells campanars en desús, sempre m'intriga què hi deu haver allà dalt i envejo els privilegiats que hi poden accedir. De tota manera allò de ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente, és ben evident i actual. Recordo les cues que van fer, en cotxe, unes amigues, en els primers dies de l'Ikea. O com una mestra m'explicava que havia estat dues hores per entrar a la Casa Batlló durant l'any Gaudí, ja que va córrer la brama que no es podria visitar més, tot i que quan van veure com rajava la cosa les visites van esdevenir oficials. Per no parlar de la Sagrada Família, sobretot en diades de ros. I és que hi ha en els éssers humans una certa moral de sacrifici indiscriminat i sembla que fer llargues cues per tal d'assolir l'objectiu, per absurd que sigui, té un valor afegit. Després l'èxit inicial minva i en ocasions fins i tot l'objecte de desig ha d'acabar tancant portes, per abandonament del respectable. Pel meu gust, a les Arenes hi hauria fet un teiatru, una sala de concerts, un espai per a circ modern, coses així. Però vaja, sembla que l'invent tindrà èxit, seixanta mil persones són molta penya, ni que sigui el primer dia i descomptant el grup dels inconformistes.

Però, malgrat l'èxit de públic, no em fio un pèl d'aquestes lectures triomfalistes que es fan després de manifestacions massives a favor del que sigui.

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

si el teu fill veu la foto, tindrás problemes. Aixó que dius d'excursions, a<quest matí quan baixava amb la bici de Matadepera, hi havia a la Plaça d'Espanya quatre autocars Bardolet i una munió d'avis tots amb una tarja penjada al coll visitaven les obres que s'hi fan pel metro del Vallès, tot plegat poc a veure - dic jo -

Júlia ha dit...

Francesc, no crec que el reconeguin en aquesta foto, he, he. A més ell n'ha penjat una de semblant però pitjor al facebook.

M'estic tornant rareta però totes aquestes sortides en ramat de nens, joves, adults, avis, o el que sigui, que converteixen la vida en una 'escola constant i de les pitjors' em fan angúnia.

miquel ha dit...

Un amic, en veure totes aquestes baranes dels pisos que donen al buit de l'arena, va pronosticar que hi hauria suïcidis. De moment, pel que expliques, només es van agafant les mides

Galderich ha dit...

Avui he anat al Diagonal Mar per primera vegada al cinema amb les filles i una neboda. Sempre que entro en aquests antres quedo fascinat amb la moguda que hi ha de gent amunt i a baix...
En fi, la modernitat, diuen.

Sobre el tema Arenes no hi anava el Museu del Rock d'en Tardà? En principi hi havia destinada una sala gran per a concerts!

Júlia ha dit...

Pere, certament, de fet hi havia molta gent fascinada, mirant cap a baix!

Júlia ha dit...

Sí, Galderich, hi ha el museu i crec que la sala, però ja no hi vaig arribar, serà en la propera experiència arenística...

Ana ha dit...

Jo també hi vaig anar però ahir.
No ens podíem moure. Evidentment no vam arribar a la terrassa i pujar les escales era una odissea.
Al pis dels cinemes el terra trontollava una mica i ens va fer fins i tot por.
Jo també hi havia anat moltes nits de Sant Joan a la "charlotada" amb els meus pares.
Crec que trigaré en tornar. O no, vés a saber, perquè també vaig dir que no aniria els primers dies i mira.

Gabriel ha dit...

Em solidaritzo amb la fotografia del teu fill. Amb 60.000 persones allà dins entaforades jo hauria fet la mateixa cara. La lectura positiva és que almenys han fet una bonica terrassa panoràmica i han conservat la façana.

Júlia ha dit...

Ana, jo tampoc hi volia anar però mira, mai no pots dir 'd'aquesta aigua no en beuré', a més el tinc relativament a prop de casa. Si passó per davant...

Ara, fa una mica d'angúnia això de que trontollava, de fet quan van limitar la pujada ja vaig pensar que algun problema hi havia, si vingués un terratrèmol no sé pas...

Júlia ha dit...

Sí, la terrassa és un bon invent. Sobre respectar la façana, ha estat molt bé tot i que no vull ni pensar el que ha costat mantenir les finestretes morisques... És clar que al menys es veu alguna diferència exterior amb les noves construccions dels voltants que semblen capsetes.