Tarda a Can Viader
(amb una antiga companya de feina retrobada fa poc temps)
Vam passar-ho molt bé la tarda aquella
a la granja amb olor de xocolata
recordant ignoràncies i enredades
i pors antigues i els amors del cine
que ens empenyien amb coratge ardit
vers aquell món del tot convencional.
Malgrat tanta pudor de naftalina
i de ciris encesos i de sexe
reprimit, vam admetre amb alegria
que ens n’havíem sortit amb elegància
i fins i tot amb dignitat irònica.
Vas explicar-me com un oncle, a voltes
et grapejava de petita i reies,
lluny de cap trauma dels manuals moderns:
-Era un porc i no ho vaig explicar
fins anys després, quan l’home ja era mort
i ningú no podia fer-hi res...
Millor o pitjor, el món d’avui solcava
amb nous problemes el carrer al capvespre,
i evocàvem els temps d'aquella gran empresa
que va morir en els anys de vaques magres,
i on al lavabo femení, vella àgora,
fullejàvem del tot encuriosides
uns llibres sobre educació sexual.
Ens fèiem pentinats agosarats,
ens passàvem l’estoig de maquillatge
barat, i comparàvem pintallavis
i ens emprovàvem uns moderns biquinis
que algú venia per fer-se un sobresou,
en estones de feina. Al capdavall
la feina no era massa seriosa
per a les noies verges d’aquells anys.
Havíem de ser a casa a quarts de deu
i no estudiar ni treballar casades.
Tot era clar i crèiem, convençudes,
que així havia de ser i que així seria
per sempre més.
El món va canviar tant
que encara em costa avui de reconèixer
la nostra joventut de bones noies
en aquelles imatges abaltides
que el temps ha convertit en melangia.
Júlia Costa. Poemes inèdits
14 comentaris:
Júlia, com a poema no et sabria dir, però com a document antropològic no té preu.
Bona manera d'explicar vivències.
Un gran record ben escrit...
Un emotiu record de temps passats i d’ingènua habitud. És ben cert que costa de reconèixer aquell jovent de ja fa uns anys en el món d’ara.
Allau, és 'poesia de l'experiència', he, he.
Maria Antònia, és que a mi m'agraden els poemes i cançons que 'expliquen coses'.
Gràcies, Zel!
Gràcies, Alberich, encara em sorprenc de tants canvis!!!
Una petita nota històrica. La família de la granja Viader van ser els inventors del Cacaolat. Després es van vendre la patent i ara el batut de xocolata és en poder de Rumasa, ai. El fill de la casa, Jordi Viader, és periodista a TV3, autor dels programes sobre col.leccionistes o publicitat que hem vist fa poc.
poesia de la experiència, d'un temps d'un país que ja no és el nostre.
Gabriel, no sabia que ara la marca la tingués Rumasa, sempre el relaciono amb el Taxi Key. No sabia això del periodista.
La veritat és que un dels pocs llocs que manté el seu encant i els seus bons productes, pel meu gust la millor xocolata desfeta de Barcelona. A més, m'encanta el lloc on es troba.
Cert, Francesc, ja no sé a quin país sóc, ni tan sols sé què és, un 'país'. Encara menys què és una nació, un estat, una cultura... Abstraccions per menjar-nos el 'coco', sort que em puc anar a empatxar a Can Viader de tant en tant. Millor això que emborratxar-se.
Sóc un ex-usuari de can Viader. De petits anàvem a comprar amb la mare a la Boqueria, i abans passàvem per la granja per fer una xocolata o un Cacaolat i, de vegades, un flam. Tinc dos records esborrosos de coses que em sembla que eren molt bones: els croisants i els flams, apart del Cacaolat fred.
Més enllà de les vivències que desperten els records, no saps la salivera que m'ha entrat només de reocrdar-ho...!
Antoni, no pateixis, si un dia ets per Barcelona et convido a berenar o esmorzar a les Viader!!!!
Publica un comentari a l'entrada