Temps d'emprenedors, emprenyadors i empaperadors

Un dels grans esforços de la modernitat és cercar neologismes i eufemismes per dir el de sempre de forma que soni a novetat o per dissimular realitats que no ens abelleixen. Tot tipus de deficiències o mancances, psíquiques i físiques, han vist així, al llarg dels anys, veure com evolucionava la paraula clau que les definia. No és el mateix ser cec que deficient visual ni sé gran que ser vell.  En el context educatiu el tema ha arribat ben sovint a cotes totalment ridícules: mestres, professors d'egb, treballadors de l'ensenyament i, finalment, altra vegada mestres de primària o d'educació bàsica o d'escola elemental. Cada canvi de plans educatius, aquests canvis als quals són tan aficionats els poders vigents, ha comportat un canvi de terminologia i poca cosa més, una mena de renovació del llenguatge dels bruixots. 

En el camp de la política també n'hem vist de tots colors. Hi ha paraules que fan fortuna, com ara posicionament, sostenibilitat, conciliació familiar i tantes altres amb les quals es fàcil muntar un discurs pedant d'aquests que no diuen res, en el fons. Etiquetar i especialitzar la violència també ha estat una constant des del principi dels temps, quan no hi havia res més lleig que pegar a un pare. Quan jo estudiava es parlava de canviar això de mestre per professor i fins i tot hi havia qui deia que no, pel fet que a Jesucrist el titllaven de mestre i aquesta paraula era excelsa. El nom no fa la cosa, la rosa, ja ho diu Julieta Capuleto, seria una rosa igualment i faria bona olor si es digués d'una altra manera. Tot i que avui moltes roses ja no fan olor i potser, qui sap, no són ni roses, ben mirat.

Fa uns dies vaig anar a un acte cívic i social amb motiu del dia de la dona en el qual s'havien triat dames de diferents professions, entre les quals una jove empresària. L'empresària, però, va protestar amablement en sentir-se etiquetada com a tal:

-M'agrada més emprenedora.

No m'havia adonat fins ara d'aquest canvi actual, pràcticament ja no hi ha joves empresaris sinó joves emprenedors i a tort i a dret es parla d'això dels emprenedors i les emprenedores, deu ser que empresari sona, el mateix que amo, a senyor explotador de mal viure i aspecte ferotge, com els que surten als acudits anticapitalistas. Què hi diu, el diccionari?

Emprenedor/a:

adj. [LC] Que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses. Un projecte per a gent emprenedora.

Empresari/a

1 m. i f. [DR] [ECT] [PR] Persona que dirigeix o que té part en una empresa. 

2 m. i f. [DR] [ECT] [PR] Persona que té al seu càrrec d’executar certs treballs, de subministrar quelcom, de dirigir certs serveis. 

3 m. i f. [LC] [PR] [ECT] Cap d’una empresa de producció o d’exhibició d’espectacles.

O sigui, que sembla que hi ha empresaris que són emprenedors i d'altres que no ho són, i gent emprenedora que no té cap empresa, pel que llegeixo a un dels diccionaris canònics. Ara bé, si observeu els diaris i escolteu la ràdio i mireu la tele comprovareu com la cosa, avui, no està, ni de bon tros, gens clara.

De vegades em ve al cap allò del temps franquista, quan no hi havia vagues sinó conflictes laborals o aturades acadèmiques fins que un senyor de l'època, Fernández Sordo (!), e procés de reciclatge transicional, va afirmar, contundent: a la huelga la llamaremos huelga. Tot plegat, tanta bajanada el que propicia que és que cada dia caduquin abans els nostres diccionaris, la veritat.