De l'espai no te'n refies mai

La casella del google em recorda que fa cinquanta anys de l'inici d'allò que es va dir carrera espacial.

Avui costa d'imaginar el que va representar aquell fet i els que s'esdevindrien més endavant, en el nostre imaginari adolescent. La gent, com si d'un partit de futbol es tractés, prenia partit per russos o americans, el mateix que en les Olimpíades antigues.

Era aquell un món contradictori i complicat, com tots. Per una banda semblava aclarir-se una mica la grisor ambiental hispànica i per l'altra es deia que potser arribaria la temuda tercera guerra mundial que ens deixaria tots fets xixina o, encara pitjor, esvaïts en el no-res, perquè s'havien inventat unes bombes que acabaven amb la gent però deixaven els estris i els edificis en bon estat. O això explicaven, vaja.

Poc després pujaríem als terrats per tal de contemplar una llumeta que passava als vespres i que era un satèl·lit artificial, el primer i que fins i tot va merèixer una cançó de l'època, que es va traduir al català, car en aquells anys començava a popularitzar-se la represa de la cultureta i el govern ens donava peixet de tant en tant: han posat una altra estrella al cel, una altra llum voltant el món, deixa que pensi que és la teva estrella...

Si es pensava en el futur no es pensava en ordinadors ni telèfons mòbils. Imaginàvem un esdevenidor ple de sis-cents voladors, assolibles, tot i que cars, com els automòbils que la gent començava a comprar fent grans esforços i a terminis, i de robots humanoides que farien tota la feina de casa sense protestar. Tot milloraria i de fet tot ha millorat per molts de nosaltres, no sempre en la direcció desitjada i esperada. Menys nosaltres mateixos, que en lloc de millorar hem envellit.

Gagarin, el jove heroi rus, va ser l'alegre i envejada imatge d'aquell comunisme amb rostre humà tan esperançador i que ens donaria tants disgustos. Va esdevenir un heroi feble, com tots. Bevia, anava amb dones i va morir aviat, en un accident poc aclarit. La brillantor i la competència aparentment frívola de les grans potències pel que feia a l'espai va acabar en aigua de figues, es va anar a la lluna -o no, segons diuen alguns assabentats de conspiracions diverses- i després la cosa ja no va tenir la mateixa gràcia ni la mateixa popularitat.

Abans del senyor Gagarin una gosseta, Laika, ja havia acollit la nostra devoció laica i amb els anys va merèixer una cançoneta, car els humans acabem fent cançonetes i romanços de tot, que ja ho deixa Brecht: -En els temps més ombrívols, es cantarà també? -Sí, també cantarem sobre aquells temps ombrívols.

Hi havia gent jove que creia que els extraterrestres arribarien aviat i arreglarien el món -o l'acabarien d'esmicolar- o que potser es podria aconseguir un planeta nou on començat una nova civilització. Aquesta sempre ha estat una vana esperança, i, a més, les utopies ja s'han intentat moltes vegades i han acabat com el rosari de l'aurora ja que els humans som com som o no pas com ens agradaria ser i a la llarga s'acaben reproduint, a l'engròs o a petita escala, les estructures de poder que es rebutjaven i els dogmatismes que més por feien.

Uns anys després va venir la primavera de Praga que ja sabem com va acabar, amb una  fredorada inesperada que ens va deixar gelats. 

El cada dia més gran Ovidi Montllor va fer una cançó-poema sideral molt significativa de la trista realitat  dels poders fàctics de l'infinit, inclosos els comunismes utòpics i/o estatals.