Hi va haver un temps en el qual molts dels qui avui fa, més o menys, vint anys que tenim quaranta anys, vam compartir una mena d'imaginari col·lectiu que incloïa els èxits editorials de l'època, lligats a la nostra generació, escrits per gent de la nostra edat. Fa uns dies, al curs de dibuix on assisteixo dos cops per setmana, un company una mica menys jove que jo va ironitzar sobre un treball artístic que havíem fet, poc reeixit, citant el títol de la coneguda novel·la d'Oriol Pi de Cabanyes, un títol que ha estat parafrasejat, reutilitzat, citat fora de context i manllevat en moltes ocasions per a articles diversos.
Recordo avui poca cosa d'una novel·la que va representar molt en el seu moment, crec que l'hauria de rellegir. Tenia alguns punts de contacte amb Las corrupciones de Torbado, encara que la de de Pi de Cabanyes és menys desesperançada, segons la meva opinió i la meva memòria, que pot ser enganyosa. Mostrava el desencant davant de la realitat, després de l'exaltació juvenil, un tema que cada generació, em sembla, recrearà a la seva manera en algun llibre.
Ens vam adonar, amb el company del curs, que tota la gent del grup que tenia al volt de seixanta anys recordava molt bé el títol d'aquest llibre, fins i tot aquells i aquelles que potser no l'havien llegit, mentre que als de cinquanta en avall no els sonava. Oriol Pi de Cabanyes s'ha dedicat després al periodisme i a gèneres com ara la crítica literària, l'assaig, la biografia, els llibres de viatges o els dietaris, així com a la política cultural; no és l'únic cas en la literatura catalana, i sovint penso que ha estat una llàstima, tot i que les seves altres novel·les potser no van tenir el mateix ressò que aquells emblemàtics rebels fracassats. Encara és jove, ep, i ens pot donar sorpreses narratives.
La frase que va donar títol a aquesta recordada novel·la, segons explicava l'autor, pertany a un poema de Bartolomeo Vanzetti, un anarquista executat de forma injusta amb Nicola Sacco. La vida d'aquests dos activistes va inspirar una pel·lícula sobre la seva vida i mort, amb música d'Ennio Morricone i amb la famosa tonada, amb lletra de Joan Baez, que també va popularitzar Moustaki i que pertany a la banda sonora de la nostra generació, avui al volt de la seixantena, potser, qui sap, ni tan rebel ni tan fracassada.
8 comentaris:
qui més qui menys s'hha adocenat Júlia, però segueixen naixent flors a cada instant, cal saber veurele's
Aquests dies he desempolsat La generació literària dels 70, d'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells, 25 escriptors nascuts entre 1939 i 1949. Quina varietat,ara, entre el reconeixement, l'oblit i també la mort. I interessants declaracions biogràfiques.
Francesc, no en tinc cap dubte.
Tot un clàssic, de tant en tant cal repassar aquests textos, crec que hi ha una reedició relativament recent.
Júlia,
És curiós com els qui tenim contacte amb infants, i a tu també et deu haver passat, veus que els referents van transmutant-se a una velocitat vertiginosa...
Doncs sí, Galderich, i a tots ens sembla que 'els nostres referents' són els bons i els 'de tota la vida'.
Perquè conec bé l'autor d'Oferiu flors als rebels que fracassaren, us puc dir que el rebel encara hi és, com en aquella època (la de l'escriptura del llibre) ja hi havia l'intel.lectual d'ara. Sota el meu punt de vista, aquesta novel.la expressa els avatars d'una generació que havent tingut el seu paper, es podria dir que encara no l'ha perdut.
O no estem tots encara al peu del canó?
Cert, Teresa, encara és així, tot i que els temps han canviat i no sempre en la direcció que desitjàvem.
De fet, l'autor que tu coneixes bé pot estar molt satisfet de l'empremta que el llibre va deixar en l'imaginari col·lectiu de tota una generació, em va sorprendre fins i tot que fos tan recordat quan d'altres llibres s'han anat oblidant. Això vol dir alguna cosa important i potser també significa una gran responsabilitat intel·lectual, evidentment.
Publica un comentari a l'entrada