Sant Jordi, sota la pluja i en dissabte sant

Serà aquest un dia de Sant Jordi una mica estrany, en dissabte sant i, segons diuen, plujós. Quan passin els anys els qui l'hem viscut recordarem aquella ocasió en la qual va coincidir la festa amb el dissabte de Setmana Santa. Aquestes coses s'arxiven al calaix de la memòria i formen part del gruix de fets anecdòtics que les noves generacions no hauran viscut, car la coincidència pot trigar moltes dècades en repetir-se.

Quan era joveneta tal dia com avui em feia una il·lusió inefable. Amb el temps i el consum de tot, incloses flors i llibres, la cosa ha anat canviant. La televisió només parla de números i tants per cents, tantes mones de xocolata, tantes roses d'importació, tanta gent ocupant hotels, hotelets, càmpings i fondes diverses, menys consumidors a les terrasses de platja a causa del temps, tantes paradetes per tot arreu, menys accidents de trànsit, el nom i nombre dels llibres més venuts i les xifres...

No és estrany, doncs, que les quantitats i el tants per cent amaguin les qualitats dels fets i que, per tant, com hem llegit aquests dies, el menyspreu oficial i extraoficial, àdhuc popular, per aquest garbuix de coneixements que es diu humanitats sigui, aparentment, inquietant. La cosa ve de lluny, quan anava a escola el llatí -que es començava a estudiar ben aviat, amb dotze o tretze anys- i el grec ja eren titllades de llengües mortes. Avui, com que la paraula mort sembla fer més por que mai, pel fet de la seva fatal evidència, en una època en la qual tot vol esdevenir controlable i evitable, ja s'han cercat d'altres termes per a definir-les. En una classe de matemàtiques de fa més de cinquanta anys, una companya agosarada, en un diàleg informal amb el professor, va protestar pel fet d'haver d'estudiar el llatí, que no servia per a res. El professor es va enfadar molt, recordo que ens va fer un discurs de gruix sobre la cultura, un altre terme ambivalent, imprecís i manipulable.

M'agraden les humanitats, per això les vaig estudiar, tot i que no deuen tenir gaire sortida professional, efectivament, ja que ni tan sols la UOC, universitat on vaig cursar aquesta carrera demana per a professorat d'humanitats persones que hagin estudiat humanitats sinó més aviat llicenciatures especialitzades. Els amants dels coneixements generalistes, fa anys, acostumàvem a estudiar magisteri, però fins i tot el magisteri s'ha diversificat i especialitzat en branques i branquetes. A La febre d'or un savi historiador viu gairebé en la misèria mentre el món fatxenda dels especuladors fa bitlles, tot i que tingui algun disgust, això sí, en temps de crisi. Recordo un article de fa molts anys sobre el paper de la dona-pitxer en aquells temps i la seva educació, en el qual s'aconsellava que les noies estudiessin història, literatura, coses així, per tal que quan el marit vingués, cansat del treball seriós i remunerat pogués gaudir d'una conversa agradable i culta (!).

Una sortida professional dels humanistes i historiadors és, avui, muntar rutes i rutetes de tot i més o endegar llibres sobre secrets esotèrics dels espais rurals i urbans. Aquestes coses pertanyen a l'àmbit d'això que en diuen consum cultural. També hi ha qui a l'entorn del tema fa hiperbòliques proclames, assegurant que les humanitats i la cultureta van bé per a la democràcia. Tenim poca memòria, molts nazis i estalinistes tenien una gran cultura. La bondat i la cultura no van de bracet ni tenen perquè anar-hi, formen part de categories diferents i un gran intel·lectual respectable pot formular teories absolutament racistes i estossinar la dona de mala manera, mentre que un analfabet brètol i illetrat pot ser una boníssima persona incapaç de matar una mosca. Les grans afirmacions resulten molt febles a l'hora de constatar-ne l'evidència. Persones amb grans carreres i estudis s'han deixat enredar per demagogs diversos i perillosos i noies intel·ligents i estudioses han ensopegat amb xicots maltractadors i egoistes. I a l'inrevés, com palesava aquella terrible pel·lícula de L'àngel blau, amb un professor saberut arrossegat per la passió sexual i dominat per una dona dolenta fins a caure en la degradació més absoluta.

També s'assegura, de forma sentenciosa, que s'ha de llegir. De llegir el que sigui, és clar. Veient tot el que arriba a sortir aquests dies, de forma oportunista, de la mateixa manera que es cosien vestits barats per a treure'ls en temps de rebaixes, ja dubto de la bondat de la lectura indiscriminada. I també m'empipa tanta recomanació a tort i a dret i cada dia recomano menys llibres ni pel·lícules ni restaurants  a ningú, car tots tenim gustos diferents, experiències variables, etapes vitals divergents. A més, no ho he llegit pas tot i recomanar amb fervor algun llibre voldrà dir que oblido o menystinc molts altres llibres interessants del mercat, que no conec i que poden ser millors que el recomanat. L'obra mestra d'avui potser demà s'oblidi, el llibre oblidat d'avui potser d'aquí uns anys es valori i, al capdavall, allò que resta i és considerat clàssic també ha estat sotmès a moltes manipulacions i dogmatismes.

Els nostres interessos canvien però les modes i la tendència dels poders públics, oficials i extraoficials, a dir-nos -fins i tot a ordenar-nos- què hem de fer, pensar, llegir o menjar, em neguiteja. Una cosa és el consell ben intencionat d'un conegut que et diu que determinada lectura li va agradar i perquè, i una altra el doll televisiu de recomanacions mediàtiques o fins i tot les guies de lectura inevitables i escolars, que han proliferat des de fa anys a tort i a dret, compartimentant el llibre infantil en prestatgets gairebé ridículs. Som en el món de l'excés, ens sobra de tot, no sabem on posar les coses, entre les quals, els llibres o la roba, bens escassos en d'altres temps, que s'heretaven en quantitat moderada i eren objecte d'una sacralització que de vegades enyorem. L'enyorament és un sentiment molt humà, però enganyós. El que s'enyora és un passat idealitzat que mai va existir i la rastellera de vida futura que encara rumbejàvem en aquell passat boirós.

No sé si les escoles amb tendències laiques, que defugen tot el tema nadalenc, intenten també no parlar de Sant Jordi, o en fan el protagonista d'un conte estrany, discriminador i poc respectuós amb una espècie avui extingida, la dels dracs. Com en el conte nadalenc de Dickens, tan conegut, segur que avui ens visiten els fantasmes dels santjordis passats, presents i futurs, i ens fan reflexionar una mica sobre el que vam ser i llegir, el que som i llegim i el que serem i, potser, llegirem. En la meva infantesa el dissabte sant era dissabte de glòria i ens llevàvem fent soroll amb carraques i tapes de cassola, per tal de matar jueus, que ja es gros, fet oblidable i lamentable que fins i tot van recollir llibres de poemes d'èxit, com ara El trobador català. És allò que comentava, el llegir també pot resultar perillós i poc educatiu.