Contents, enganyats i avorrits

Són menys nocius per a la felicitat els mals que l'avorriment.

    Concepción Arenal

El nostre pitjor enemic és l'avorriment.

   Voltaire

Un dels grans problemes de la humanitat és l'avorriment. 

L'avorriment porta a fer molts disbarats. En èpoques de tranquil·litat sembla que la gent es cansi d'estar bé, la inquietud humana no s'abalteix amb facilitat. Aleshores es generen estranys entusiasmes col·lectius que en ocasions arrosseguen la gent a la tragèdia, tot i que les pàgines oficials dels llibres d'història ja s'encarreguen de donar als temes lectures adients i refistolades. Moltes infidelitats i trencaments de bones relacions amoroses i amistoses són produïdes per l'avorriment. Els parcs temàtics i d'atraccions, fins i tot molts museus seriosos, són una conseqüència econòmica de l'avorriment.

Per sort, aquests dies hem tingut soroll i el nostre avorriment ha minvat: eleccions amb resultats que canvien un panorama que semblava sòlid fins fa quatre dies, acampades reivindicatives magnificades i entusiàsticament rebudes per uns mitjans de comunicació que magnifiquen el que toca i amaguen el que no toca i, per acabar-ho d'adobar, ara tindrem final de futbol. Les victòries futbolístiques tenen un gran mèrit ja que canalitzen sentiments diversos de pertinença i agressivitat i ens procuren catarsis col·lectives molt adients.

Tenim crisi, certament, però això encara fa possible que molta gent viatgi a les anglaterres, a veure el futbol, cosa que si bé genera despeses extraordinàries també dóna moviment als diners i a l'economia globalitzada. Vull pensar que tots els que van tan lluny per tan poca cosa, al meu entendre, poden fer-ho, i que no passaran gana a causa d'aquest sacrifici patriòtic. Vivim en una societat de contrastos i d'incoherències. La incoherència assumida sembla normal i una certa necessitat de pau social fa que existeixi una tendència moderada a no posar en evidència les incoherències individuals o col·lectives gaire sovint. Enfrontar algú amb la seva pròpia incoherència és una de les coses que més malestar provoca, a tots els nivells.

L'altre dia, de matinada, em vaig ensopegar amb un programa d'aquests en els quals la gent truca per explicar coses seves, amb ganes de xerrar. Qui telefonava, un xicot d'uns quaranta anys, segons va explicar, no havia trucat mai a cap mitjà de comunicació però sembla que aquella matinada va tenir una revelació, la del surrealisme incoherent que ens envolta i va sentir la necessitat de trobar interlocutors, ni que fossin invisibles. 

Devia ser tècnic de manteniment o una cosa així i l'havien fet anar a la Cerdanya a les quatre de la matinada per arreglar un problema de subministrament d'aigua en una urbanització. En arribar allà es va trobar pràcticament sol en una població nova de súper luxe, pràcticament deshabitada tot l'any, però amb gespa, piscines i necessitats jardineres. Cinc-centes cases inútils, vaja, que generaven una despesa en aigua que, com va dir el mateix noi, no la faria un bloc de pisos modestos en un any. Se sentia, va explicar, estrany i fora de lloc, i tot que era una feina que li pagarien bé s'adonava de la seva inutilitat i absurd, no esperava trobar-se amb una ciutat tan fantasmagòrica i surrealista, vaja.

Una meva cosina que viu en una població de la Costa Brava m'explicava en una ocasió com, en els seus passeigs de fora de temporada, comptava les llums dels habitatges ocupats per gent, eren quatre, cinc, deu, en un conjunt de centenars d'apartaments i de torres de categoria. Existeix tot un món de fantasmes, molt visible en les estades hivernals de l'Imserso, per exemple, kafkià i fatxenda, que no genera inquietuds excessives. Els okupes oficials i reivindicatius no acostumen a anar ocupar urbanitzacions ceretanes, que jo sàpiga.


Les segones residències situades en urbanitzacions de nova construcció també són una conseqüència de l'avorriment, resulten excitants mentre se'n prepara l'adquisició i la decoració i després la gent hi acostuma a anar poc, en general i amb algunes evidents excepcions. Quan més luxoses, més menys aprofitades. Una altra cosa és la casa o el piset modest en aquell poblet amb el qual ens uneix algun tema amistós o familiar. Són també, és clar, un símbol d'estatus econòmic i social, el mateix que tants viatges exòtics, caríssims i mal aprofitats. Una mostra més de la incoherència humana.

Ni l'avorriment ni la constatació de la nostra incoherència, afortunadament, no ens priven de viure el millor que podem mentre podem i ens deixen. La felicitat casolana no és cap mèrit individual, sinó un producte de l'atzar, la casualitat, la sort i d'altres factors imprevisibles, el mateix que la salut, avui tan mitificada en la nostra ben peixada, malgrat la crisi, societat occidental.

Mentrestant i de moment, per esbaldir l'avorriment, ja tenim en aquest final de maig uns quants interrogants oberts que, com en les pel·lícules d'intriga, generen grans expectatives tafaneres:

Guanyarà el Barça?

Com evolucionarà el socialisme nostrat i peninsular?

Què farà Carme Chacon en el futur?

Com li anirà a l'alcalde Trías en aquesta etapa en la qual coincidirà el color polític de Generalitat i Ajuntament de Barcelona?

Quin dia començarà el curs escolar aquest setembre? (sembla que el gran debat polític i educatiu s'està centrant entre si anem al cole el set o el nou del mateix mes...).

Faran marxar de grat o per força els acampats de la plaça de Catalunya i de totes les altres places?

Es generarà un debat intern i extern sobre l'ús del català en els moviments reivindicatius barcelonins?

Faran vacances els polítics aquest estiu? On aniran? Tenen torre a la Cerdanya o a la Costa Brava els nostres representants? 

Com acabarà el cas Millet, si s'acaba?

A qui representa el conjunt d'abstenció, vot nul i vot en blanc, que molts i moltes semblen tenir tendència a apropiar-se?

Ah, quin món més emocionant, malgrat  l'avorriment temporal, ens acull!!!!