M'he assabentat fa alguns dies de la mort prematura d'una dona que fa alguns anys, en aquella època més sorollosa de la transició, formava part activa dels grups més radicals del meu barri. Era una noia, com vaig saber més endavant, de casa bona. És curiós com molts revolucionaris i agitadors carismàtics provenen en moltes ocasions de famílies benestants o de classes mitjanes ben situades. La seva vida va ser apassionada i complexa, difícil i espinosa, tot i que tenia estudis superiors i era una dona intel·ligent. No la vaig conèixer a fons, per això tampoc no puc ni vull parlar-ne en profunditat.
Militava en algun partit d'aquells d'extrema esquerra virulents i abrandats i, sobre tot, havia predicat un feminisme absolut i arrauxat que, si bé en un primer moment va representar una mena de revulsiu en la nostra conservadora moralitat de fa anys, més endavant va mostrar les seves pròpies febleses. En alguna ocasió vaig anar a xerrades que oferia a l'associació de veïns, eren xerrades només per a dones, cosa que ja palesava una certa contradicció. Sorties d'allà mig convençuda del fet que els homes eren uns violadors gairebé irrecuperables i que s'havia de lluitar contra la penetració sexual, tendint a contactes més diversificats i menys agressius.
Pau Vila va escapar-se de l'Escuela Moderna de Ferrer y Guardia quan va veure que l'adoctrinaven molt més allà que no pas a l'escola professional religiosa d'on provenia. A mi em va passar el mateix amb aquelles xerrades tot i que em van fer reflexionar sobre alguns temes. Aquesta noia i la seva colla formaven part d'un tipus de dones titllades de monges de la revolució per alguns sectors. Defugien servituds com el maquillatge, les cotilles i les depilacions. Els radicalismes excessius acostumen a provocar conflictes amb els altres i amb un mateix. Amb una mateixa, en aquest cas. Els temps van canviar, les rauxes es van abaltir i les revolucions mai aconseguides, ni tan sols encetades, es van empassar, com sol passar, molts dels seus fills i filles. Descansi en pau, la vella lluitadora.
4 comentaris:
Sempre he cregut que els fills de les classes benestants tenen més temps per a teoritzar que la resta dels mortals que estan hores i hores treballant i fora de solucions luddistes acostumen a anar poc més enllà. Ho dic, naturalment, generalitzant!
És així, Galderich, i això fa que sovint emboliquin la troca més del compte de forma irresponsable.
Quan tenen problemes acostumen a tenir padrins que els ajuden i si la 'seva revolució' triomfa reprodueixen els esquemes de poder anteriors. Això fa que de vegades sembli que sempre manen els mateixos.
El moviment feminista, com tots, ha necessitat dels seus radicalismes, per a aconseguir anar trobant camins alternatius. Moltes d'aquestes dones, que ara ens semblen estranyes i fora de lloc, van ser les que ens van fer adonar de tantes injustícies que teníem assumides com a naturals. En qualsevol cas, el pitjor per a moltes d'elles va ser no haver sabut evolucionar i enquistar-se en un tipus concret de feminisme. Però bé, això és habitual en els humans.
Clídice, totes les coses s'han de situar en el seu context per entendre-les, els fets històrics, els radicalismes, fins i tot les violències. De vegades costa entendre que el bo és enemic del millor. En tot cas m'ha trasbalsat una mica assabentar-me d'aquesta mort i de la seva vida darrera una mica autodestructiva.
Publica un comentari a l'entrada