Ciutadans del galdós món dels desarrelats?

Un article d'un escriptor nostrat i llegit, Sánchez Pinyol, que ahir va ser publicat a l'ARA, molt celebrat al twitter i que té la seva part seriosa i que puc compartir, sobre racismes i xenofòbies, acabava amb una mena de gracieta desafortunada, pel meu gust, sobre els ciutadans del món, això sí, escrit el terme en castellà en el conjunt de l'article, ciudadano del mundo. Deia l'autor, lloat a la xarxa per personatges de culte popular, com Toni Soler, un altre gurú de la gracieta, que això del ciudadano seria el fill que sortiria d'un creuament entre Anglada i Chacón. Vivim en un país on la gracieta brillant sovint ha anat substituint el debat profund, a tots els nivells. La gracieta compromet poc i fa adeptes, la gent té més ganes de riure que de plorar però em temo que des del teatre de Rusiñol hem anat perdent pistonada humorística i irònica.

Ja fa temps que voler ser ciutadà del món està mal vist per molta gent convençuda del fet que no es pot ser, per exemple, català i espanyol a la vegada. No dubto que els qui pensen així no són moltes coses a la vegada, sinó catalans purs, oberts, inclusius, demòcrates i acollidors de tot tipus de minories, i els respecto la tendència, però d'això a pontificar el que puc ser o no ser jo i molta gent més hi va un bon tros. Ser ciutadà del món sembla que és dolent i gairebé feixista, uns mots que expressaven generositat s'han convertit en tota una altra cosa en el nostre present.

Això de la mundialitat va a modes polítiques. Els grans revolucionaris acostumaven a ser internacionalistes i per això l'himne comunista és La internacional. És clar que també els grans capitalistes són mundialistes, internacionalistes i globalitzadors, ho admeto. Com que si t'autodefineixes com a ciutadana del món rebràs molts penjaments en forma de gracieta brillant, el que pots dir és que no ets res de res, però ja sabem que en un món amb un cert retorn als dogmatismes subliminals és pitjor ser atea que no pas ser catòlica, musulmana o budista.

No sentir-se res en concret provoca inseguretat, certament. No hi ha res millor que pertànyer a un grup determinat. Aquestes tendències es reprodueixen en la política, o ets socialista o ets convergent. Pots ser alguna raresa minoritària que de vegades resulta refrescant si no fos perquè els petits, quan manen, són sovint més exclouents que els grossos, que n'he viscut molts exemples. I pel que fa al patriotisme i la identitat, en el fons, com va passar amb la nostra Trinca, abduïda per l'enemic i el calé després d'haver-nos fet cantar a cor allò de les dues pàtries o com recitava Ovidi Montllor, fent referència a uns possibles extraterrestres que cercaven mà d'obra, home, si paguen millor...

Fa uns dies parlava del llibre d'Alícia Gili i Sílvia Romero sobre la guerra a Costa d'Ivori. L'Alícia ens explicava com la gent vivia més o menys tranquil·la immergida en un mosaic de religions, llengues, ètnies, on fins i tot els integrants d'una família podien ser multiculturals fins que els poders polítics van començar a etiquetar i separar. De conflictes, pocs o molts, n'hi haurà sempre, i ens podem pegar per qüestions fins i tot futbolístiques, no hi ha res innocent del tot. Els més grans recordaran que l'antiga Iugoslàvia era un país tranquil, conec gent que hi havia fet càmping sense percebre les tensions que van portar a la guerra. Se'm pot dir que hi havia conflictes no resolts que van aflorar. Sí, però van aflorar quan algú els va fer aflorar, en una època on hi havia la possibilitat de construir una nova nacionalitat.

L'exposició sobre Magris i Trieste mostra també una terra de mosaic cultural on s'escriu i viu en moltes llengües, fins que pel mig s'hi barregen les tendències excloents i etiquetadores. Cadascú pot definir com vulgui això de la identitat i citar Espriu queda molt bé, i tot allò de perdre els orígens. En realitat tot són paraules i en el fons hem de tenir la llibertat de no veure condicionat el nostre internacionalisme desacomplexat per nous prejudicis que ens obliguen a ser alguna cosa i a tenir alguna pàtria espiritual, sense possibilitat de fugir d'estudi si volem. De fet, ningú no em va preguntar en néixer si volia ser xinesa, sueca, madrilenya o gironina. Tot és atzar i és aquest atzar el que ens fa, ens agradi o no, ciutadans o el que en volguem dir d'aquest món que sembla que ens preocupa però que ens preocupa molt poc.

Pel que fa als problemes de casa nostra i al sorgiment de partits excloents i encara minoritaris, afotunadament, responen en bona part també a una miopia de l'esquerra, una esquerra pijoprogre que no conviu amb aquests problemes, de forma general. La magnificació dels problemes també ha estat obra en bona part d'uns mitjans de comunicació pintorescos i anecdòtics. Crec que la via seriosa per bandejar-los és deixar que s'estrellin en la seva irracionalitat o seguir un camí legal per il·legalitzar-los. En això, com en tantes altres coses, anar a cridar on sigui i a fer soroll pot resultar molt saludable en algun moment però a la llarga resulta força estèril. Els mateixos Ciutadans han anat a la baixa. És clar que també hi ha anat l'Esquerra Republicana, que van desaparèixer aviat els Nacionalistes d'Esquerra i que l'antic PSUC és avui un raconet testimonial amb el nom canviat, un nom que ja no recorda ni socialisme ni comunisme en les seves sigles, faltaria més. 

El pitjor de tot plegat és que la majoria ens diem demòcrates i volem una democràcia de veritat però quan en les votacions surt allò que no ens agrada pressuposem que el poble és ximple, o que ens podem atribuir la suma de vots en blanc, nuls i minoritaris, amb la qual cosa sempre guanyarem. Ens agradi o no és en les votacions i no en les manifestacions sorolloses i alternatives on es reflecteix el món real. 


S'obre un període polític complicat, els amants de les gracietes televisives i periodístiques tindran molt de material a l'abast. Jo només voldria que els posseïdors de les veritats ens parlessin del que pensen fer ells quan guanyin i no de com ho han fet de malament els altres abans o de com ho faran de malament els altres després. O com ho farien per estalviar sense fer retallades, per exemple. Però seriosament, no fent volar coloms sobre els explotadors capitalistes i els seus pecats universals. Al menys, em temo que no es troba al nostre abast, de moment, i encara menys a base de proclames abrandades i assembleàries, acabar amb l'explotació dels oprimits. En tot cas, potser una anàlisi aprofundida de la situació ens conduiria a una evidència, nosaltres, les classes mitjanes occidentals, avui també som, encara, dels 'rics' de la terra.

Durant un temps si volies ser modern i progre havies d'anar amb El País sota el braç. Si volies  semblar catalanista, tot i que amb risc  de ser tingut per excessivament moderat, calia que et compressis l'Avui. La Vanguardia ja et definia com a conservador irrecuperable, ara com que la pots comprar en català la cosa s'ha matisat una mica. El Periódico va ocupar el lloc del País en alguns sectors i ara toca llegir l'Ara i comentar els seus articles i, és clar, veure TV3 i escoltar Catalunya Ràdio, per ser com cal, o sigui, català del present, se suposa que d'esquerres. Ens abelleixi o no, Ràdio Olé i Ràdio Latina també tenen molts oients que són de casa. Les etiquetes, fins i tot aquelles que es fan amb bona fe i se suposa que amb uns sentiments molt allunyats de la xenofòbia angladiana, tot i que potser caldria filar molt prim en tot això, sempre són relliscoses. De nacionalismes hi ha qui diu que n'hi ha de bons i de dolents, com de colesterols, però en el fons sempre presenten molts riscos, tots ells, els oficials i els extraoficials.