De l'estrany misteri dels viatges (2)

Resulta gairebé impossible,  si es té una certa tafaneria pel passat,   no pensar en els Mèdici a Florència. L’allau de novel·la històrica que ens aclapara, entre la qual tan difícil es fa separar el gra de la palla, ofereix als aparadors de les moltes llibreries de la ciutat més d’una publicació de ficció inspirada en la tràgica i breu vida d’Isabella, filla de Cosme I i d’aquella dama espanyola, immensa i estimada, que va ser Leonor de Toledo a qui, per cert, no fa gaire vaig evocar en un dels enigmes del meu altre blog.

A Isabel la van casar per interessos, però així es feia aleshores i cal dir que era una noia molt estimada pels seus pares, amb poder, diners i educació.  No van encertar la tria ni ella va valorar els riscos de comptar amb un marit brètol i violent, quan ja els seus pares havien mort i l’hereu, un germà seu una mica raret, no representava un suport familiar en el qual es podia recolzar. Sembla que es consolava amb un amant, cosa difícil de comprovar, i que el marit va acabar per escanyar-la o, segons d’altres versions, per ofegar-la mentre es rentava els cabells.  Amb uns dies de diferència un altre germà seu, Pere, també va escanyar la seva dona, una cosina de tots dos, per un motiu semblant. Isabella tenia trenta-quatre anys, la seva cosina vint-i-quatre.

Els culpables no van ser castigats i es va intentar fer passar aquelles morts per naturals.  De fet sembla que a més de la qüestió de l’adulteri ambdós marits tenien ganes de deslliurar-se d’unes esposes amb massa pes específic, que els representaven un obstacle per a dedicar-se als seus vicis personals.  La gent del carrer veia bé, en aquell moment, que les esposes adúlteres fossin estossinades sense manies.  A les classes altes, si la cosa de la infidelitat es portava amb certa discreció, fins i tot es tolerava sense massa problemes.  Potser per això el poble es va alegrar del fet que la moral oficial fos vàlida també per als rics i poderosos.

Hem canviat molt en la valoració moral de l’assassinat, en general, fins i tot del venjatiu, com la pena capital. Pel que fa al crim que abans s’anomenava d’honor i que en temps franquistes tenia una pena ridícula, avui es veu molt malament, per fortuna, però continuen passant coses semblants tot i que  s’intenta que els agressors no restin en la impunitat, aquests dies hi ha hagut tres casos més a l’estat espanyol i sóc pessimista respecte a l’eficàcia de les moltes mides que es prenen per fer minvar l’estadística. 

Sabem les tragèdies dels rics però cal pensar quantes dones de classe modesta, humil, anònimes, devien fer una fi semblant en una època en la qual l’adulteri femení, en molts casos, era també objecte de multes econòmiques per part dels senyors quan l’afer s’esdevenia en un context de subordinació feudal. En tot cas, contemplar des del present el rostre d'una dames bella i joves, privilegiada i rica i saber que va tenir una fi tan horrible encara esgarrifa ara.

No és estrany que les vides d’Isabel i la seva cosina Dionora, hagin inspirat molta literatura de ficció. Hi ha un escriptor que viu a Espanya i que es descendent de la família que tampoc se n’ha pogut estar, d'evocar la tràgica vida de les seves avantapassades. Sobre els matrimonis de conveniència de l’època, que eren tots, s’ha fet córrer molta tinta però cal situar les coses en el context del moment i admetre que hi havia de tot i que ara, amb amor o sense, uns quants també acaben com el rosari de l'aurora. Cosme i Leonor, els pares d’Isabel, van viure bé i es van arribar a estimar i respectar força.  Cosme, tot i que va tenir d'altres dones, no va superar mai la mort de l'esposa. A la família Mèdici, com a totes, hi va haver de tot i més, gent molt brillant i gent ben guillada, com el darrer de la saga que va manar a la ciutat, del qual escriuré en una altra ocasió. Però, de fet, quina família normaleta no té esquelets a l’armari de la roba blanca o a la vella caixa de núvia de la iaia?