De l'estrany misteri dels viatges (3)

El mar, pertot el mar!
Em brunz a les orelles,
em barrina el cervell,
em sacseja l’estómac,
em fa mudar de pell... 

(Joan Oliver, Epístola d'alta mar)

Quan s’ha de viatjar cal triar el mitjà de transport i tots, evidentment, tenen avantatges i inconvenients. En tot cas, la tria depèn del temps que es té i dels objectius, durada i llunyania del viatge. També, és clar, de les possibilitats i preferències de cadascú. No he estat mai excessivament viatgera però em temo que cada dia ho seré menys.

Per anar a Itàlia, com és sabut, hi ha els vaixells de la marca Grimaldi,  que tenen molt bona fama. El que potser no se sap tant és que quan arriba l’estiu els millors vaixells de la casa es dediquen a creuers i que s’acostuma a encarregar a d'altres més modestos les línies més regulars. O això és el que m'han explicat, que no sóc experta en aquest tema.

Un gran nombre de vaixells fa el recorregut Tànger-Barcelona-Livorno i a l’inrevés. Hi va molta gent del Marroc que treballa a Europa, famílies senceres, jovent. Tanta gent d’aquella zona hi va que sembla una mica que et fiquis a casa d’un altre, com ara quan fa anys anaves a la platja a aquella Calella dels alemanys. Hi van força criatures que, cal dir-ho, es comporten molt bé, si considerem la durada del viatge i la situació.

Al vaixell vam agafar conversa amb un matrimoni italià, jubilats com  nosaltres, de retorn d’un mes llarg per Espanya, que ens explicaren que a l'anada eren els únics europeus del vaixell. Els van agradar moltes coses del país hispànic però, malauradament, els van robar tota la documentació a Barcelona, com sol passar massa sovint a molts estrangers, cosa que, de moment, no hi ha manera de solucionar. Aquests dies he llegit la inversemblant història d'una noia colombiana que viu a la ciutat i que es dedica a avisar de motu propi la gent que veu en perill de ser robada, utilitzant un xiulet.

A més van quedar desagradablement sorpresos de la urbanització abusiva de gran part de la costa valenciana i andalusa. A mi em va passar el mateix la darrera vegada que vaig anar al País Valencià, pel que fa a la sorpresa de veure com els blocs de pisos creixen a tocar de parcs naturals i els turons es van atapeint de construccions i construccions. Sort que als amables italians també els van agradar molt d’altres coses i van trobar bona gent per tot arreu, a més de gaudir amb menges com ara el gaspatxo i el salmorejo.

Pel que fa al viatge en vaixell, en aquest cas grec, amb el nom d'IKARUS, que no em sembla gaire adient a l'hora d'amollar seguretat als passatgers, entre unes coses i unes altres i uns controls policials als no comunitaris, motivats per algun tema estrany, que no vam aclarir vam arribar a Florència amb més de quatre hores de retard. Una família catalana es queixava de la mala organització, de  la manca de neteja del seu camarot, al menys en això nosaltres vam tenir sort. 

És interessant veure una mica de realitat més enllà del panorama turístic convencional i és que el retard ens va fer entrar a la ciutat a través d'un decorat nocturn molt diferent de l’esperat, carrers solitaris, foscor, joveníssimes prostitutes fent cantonades... Les ciutats tenen moltes cares, segons les hores del dia i els indrets per on passes, les poques vegades que surto de nit a Barcelona també m’ensopego amb estranys i inesperats escenaris poc coneguts per als qui no els compartim.

En tot cas, és gairebé impossible, per a la gent de la nostra generació, no recordar a l'hora de viatjar aquell divertit monòleg de Joan Capri, en el qual una sogra insisteix al gendre: hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa... El gendre reflexiona: no tenim conversa? si no callava mai, aquella dona... El viatge de Capri acabava, precisament, amb un naufragi després de la políticament incorrecta fi de la sogra  que en el fons, no era tan dolenta.