Finals i principis: Tiziano Terzani i el món

No acostumo a entrar al cinema a cegues, sense saber res del què vaig a veure, però ahir ho vaig fer i potser està molt bé fer-ho. Per casualitat se'm va acudir pujar a un espai que m'agrada per la vista que ofereix, i que tinc a prop de casa, al terrat circular del centre comercial Les Arenes. El centre és lleig, molt lleig pel meu gust. Com en tants espais semblants hi ha sempre una mena de remor ambiental, a causa del ressò que produeix el pas de la gent i el tipus de construcció. Però aquell terrat dignifica l'indret. 

En dies assolellats no es pot suportar la calor, això sí. Hi ha des de fa anys la dèria de no posar ombres ni zones d'ombra als grans espais públics, què hi farem. Però ahir feia una tarda estranya, fresca i ennuvolada i, al mateix temps, diàfana. La vista era esplèndida i el cel, una meravella. En baixar vaig donar una mirada als cinemes del centre, hi havia una llarga cua esperant pel Harry Potter i encara en plena síndrome post-florentina vaig veure que una de les pel·lícules s'esdevenia en algun indret de la Toscana. El cartell, amb un pare i un fill xerrant i un fons paisatgístic molt bonic em va acabar de convèncer. Em vaig decidir a entrar, a la sala érem quatre gats i encara més d'una persona va tocar el dos, ja que potser imaginava que el tema era diferent. A la propaganda diu que la peli està basada en un bestséller, així que la cosa fa una mica de por, d'entrada.

La pel·lícula, de fet, vol recollir l'èxit d'un llibre italià, les memòries d'un personatge molt conegut en aquell país i molt poc en el nostre, fins ara, Tiziano Terzani. Aquest gran periodista va deixar una mena de testament vital que el seu fill ha publicat i que ha esdevingut un gran èxit editorial. Inevitablement se n'ha fet una pel·lícula, de factura alemanya, molt particular, sense acció ni excessos cinematogràfics, que tan sols recull les converses d'aquest periodista amb el seu fill, abans de morir. La pel·lícula no és rodona, pel fet  que m'imagino que es fa difícil endegar una cosa així, li falta alguna cosa, passió o grapa, no ho sé, tot i que Bruno Ganz, que interpreta el protagonista, s'hi esforça. També trobo que resulta una pel·lícula d'homes, els personatges de la dona i la filla són absolutament secundaris. Malgrat tot és quelcom diferent i estrany, en el panorama que ens envolta. Encara més estrany va ser trobar-la en aquelles multisales tan poc acollidores.

No coneixia el personatge fins ara. Semblava un vell xaruc i el seu aspecte cinematogràfic és molt semblant al real, però va morir relativament jove, amb seixanta-cinc anys. Això sí, amb una gran experiència i empenta, des del seu origen, molt humil, estudiant gràcies a beques i constància personal. La seva curiositat vital va fer que tingués interès pel periodisme més arriscat i, sobre tot, pels països d'Àsia en conflicte, com Vietnam. Va ser durant molt de temps a la Xina de Mao, enlluernat pel nou món que semblava albirar-se amb el comunisme estatalitzat, cosa que al final, de forma inevitable, el va decebre, com a tanta gent. Al final de la seva vida va passar uns anys meditant, retirat a l'Himalaia. 

Era un d'aquests personatges torrencials i aclaparadors, a la recerca del sentit de la vida però sense defugir coses quotidianes, com els valors de la vida familiar convencional. En tot cas, més enllà de la pel·lícula i del seu darrer i pòstum èxit editorial, val la pena acostar-se a aquest escriptor diferent o, al menys, per als ignorants com jo mateixa, esbrinar una mica el seu pes literari i testimonial, importantíssim. M'ha sorprès el fet que hi ha molts vídeos penjats a youtube que recullen paraules, entrevistes, reflexions del personatge. Crec que el sentit de la vida no cal anar a cercar-lo tan lluny però valoro l'esperit aventurer, arriscat i de recerca, de persones com Terzani que crec que han estat així perquè no podien ser de cap altra mena de manera. De tota manera, crec des de fa temps que com Terzani mateix admetia, al final de la seva vida, l'única revolució possible és la interior.