Fa cent anys del naixement de Cantinflas i a Mèxic es faran un munt de commemoracions recordant aquest actor, mexicà universal, que tant es va identificar amb la gent humil del país i de la resta. També hi ha el projecte de rodar una pel·lícula biogràfica, interpretada per l'espanyol Óscar Jaenada, un valor segur i en alça que va ser fins i tot capaç de transformar-se en Camarón. La família de Mario Moreno està d'acord amb el projecte i amb la tria, tot i que Jaenada és espanyol.
Mario Moreno, Cantinflas, va lligat a la meva infantesa i al cinema de barri, sobretot al cine Mistral, després Waldorf i avui no-res, dependències municipals. El Mistral era al carrer de Calàbria de Barcelona, no tenia amfiteatre, les entrades barates, de general, eren al davant de tot i les altres al darrere. La gent hi anava amb l'entrepà del sopar o amb els berenars, com era habitual, i no era res estrany veure com les mares donaven el pit a les criatures mentre gaudien de la programació.
De tant en tant, al Mistral, feien una mena de lot de cinema popular que incloïa alguns curts antics del Xarlot o del Gordo y el flaco. També acostumaven a fer-ne de Bud Abbott i Lou Costello i, ben sovint, alguna d'en Cantinflas. A mi de petita m'atabalava la manera de parlar de l'actor, em perdia la meitat del que deia, però els meus pares, sobretot la mare, ja que el pare treballava moltes hores i no podia venir al cinema, reia molt amb ell. No se sap ben bé d'on ve això de Cantinflas, sembla que actuava de jove en carpes de circ i que quan parlava d'aquella manera tan personal li deien, fent guasa, cuanto inflas! El cas és que la cosa va tenir èxit i fins i tot el diccionari hispànic va recollir el terme cantinflear, que feia relació a quan algú parlava de forma inintel·ligible i ràpida.
Cantinflas va tenir el seu moment més internacional quan va sortir a La volta al món en 80 dies, fent del divertit criat de David Niven, però no va aconseguir triomfar del tot en el món de Hollywood pel fet que la seva manera d'expressar-se era molt difícil de traduir i d'entendre. En canvi, a Espanya i tot Llatinoamèrica, malgrat les moltes variants de l'espanyol que existeixen, va ser tot un personatge. També va ser un bon home, que va col·laborar i contribuir amb diners a moltes causes humanitàries i que no va oblidar els seus orígens, molt humils.
Recordo que quan vaig anar a la universitat als vespres, quan ja era una mica més gran i coses com les pel·lícules de Cantinflas em semblaven una vulgaritat hortera, Ricard Salvat el va reivindicar i lloar en una classe i es va plànyer del fet que Capri no hagués acabat de ser el representant popular d'un tipus de català humil, cosa que va estar a punt d'aconseguir en la seva època de col·laboració amb Sagarra, que la mort de l'escriptor, aviat farà cinquanta anys, va interrompre. De fet, jo crec que Capri sí que va representar molt bé un tipus de català determinat i encara molts dels seus monòlegs tenen vigència, pel que fa a l'esperit de la temàtica i a la manera de parlar.
Aquest tipus d'actor, tan lligat al llenguatge, i al llenguatge popular, té unes limitacions evidents, causades pel fet mateix de la seva excel·lència i dels seus lligams a una individualitat singular i irrepetible, tot i que acostumen a comptar amb un bon nombre d'imitadors. L'humor costa molt de traduir. Fins i tot el mallorquí Xesc Forteza, emblemàtic a Mallorca, no era ben entès per la gent del principat. A més, les elits culturals comencen menystenint aquests actors fins que a algú del mandarinatge que toca no se li encén la bombeta i els reivindica, endegant al seu entorn un discurs aprofundit i sovint una mica restrictiu. Un valor segur pel que fa a l'humor és recórrer a la mímica, força més universal, com va fer Xarlot o com ha fet el Tricicle.
Cantinflas va triomfar durant molts anys. Va intentar repetir èxit internacional amb Pepe i no se'n va sortir del tot, malgrat que va rebre premis i que es van posar de moda les faldilles i pantalons Pepe, que es cordaven més avall de la cintura i precisaven tirants, jo en tenia una de molt fashion. També es va posar de moda una cançó amb aquest nom que feia referència al personatge i que cantava, entre d'altres, la gran Dalida.
Un centenari evocador, doncs, i un bon moment per revisar aquell humor innocent i amb tocs surrealistes, que tant va fer riure a la gent més modesta, en una època en la qual la gran majoria no lligàvem els gossos amb llonganisses ni anàvem a fer creuers, i en la qual el cine del barri era el refugi de molts somnis i un lloc calent i barat on passar les tardes d'hivern menjant cacauets.
10 comentaris:
El que distingia a Cantinflas dels altres còmics que esmentes i semblants era una gran intel.ligència i una gran capacitat personal de desenvolupar-se socialment. Cantinflas no era un maniac aïllat com Capri sinó una persona que incidia fortament a la seva societat més enllà del cinema. Era un destacadíssim membre de la maçoneria mexicana, impulsor del Mêxic progressista que va representar el president Lázaro Cárdenas. Pel que fa a Capri, no ha tingut continuadors al teatre i al cinema però si a la política i el futbol.
Mai vaig ser especialment fan d'en Cantinflas, però sense dubte és també un dels personatges de la meva infantesa. Malgrat endendre'l, com tu aleshores, amb certes dificultats, disfrutaba enormement amb aquella cantarella.
Tens tota la raó, Gabriel, no m'he allargat molt pel fet que no tinc una bona connexió. Capri era un home complicat i depressiu, tot un personatge contradictori i variable. Una tieta meva deia que l'havia tingut com a pretendent de joveneta però de seguida el va aviar, he, he.
A aquests aspectes personals i representatius es referia Salvat quan ens en va parlar fa... ai, tants anys.
Aquí potser l'hem oblidat una mica, Ferran, però al seu país és tot un mite i fins i tot hi ha sèries de dibuixos amb el seu personatge, no té res que envejar a actors com ara Xarlot, pel que fa a haver-se convertit en un símbol. Amb el centenari es veu que tiraran la casa per la finestra, he, he.
Júlia,
Capri eera més aviat complicat a causa de la seva eterna i greu deprerssió. El senyor jaraba li diu-suposo que sense mala fe- "maníac aïllat"...jo sé de primera mà dels sofriments del gran actor i sí era maniac, maniac depressiu. Poca broma.
Sento un gran apreci per Cantinflas. Era absolutament genial.
Salutacions!
Cert, Glòria. En tot cas, Capri també ha fet història en el nostre teatre.
M'identifique plenament amb el que dius. En el meu cas era el cine Triunfo a València. Jo també em perdia a les pelis del Cantinflas, i durant molt de temps vaig considerar-les de poca alçada, fins que aquests prejudicis em varen passar un dia que no sé ben bé com em quedí mirant-ne una a la tele i comencí a riure dels seus jocs de paraules -alguns prou brillants- i dels tocs surrealistes del personatge i d'aquesta sana tendència a fer el menys possible o l'imprescindible per anar tirant.
ira a mi em feria molta gracia tot i lo rupestre que era a vegades, més ho era martinerz Soria i també tenia el seu qué. Per cert: es deia que Cantinflas estava bojament enamorat de Carmen Sevilla i que aquesta no li feia gens de cas.
paraula de comprovació: corticol
Vicicle, això ens ha passat a molta gent, sol passar això amb els temes populars.
Francesc, no li trec mèrit, però el Martínez Soria no m'ha agradat mai, no hi connecto. Pot ser el que dius, era molt bufona de joveneta i que més d'un li anava al darrere.
Publica un comentari a l'entrada