Cançó d'amor i de pluja

Com passa amb tantes coses, el discurs oficial sobre la sarsuela manifesta que és un gènere decadent i obsolet però el fet és que quan es fa bé, amb mitjans i de forma acurada, amb la promoció que cal, àdhuc en el sector amateur, les sarsueles tenen un gran èxit.

La nostra sarsuela per excel·lència és Cançó d'amor i de guerra, que ha esdevingut una mica com ara la cançó de El meu avi pel que fa a les havaneres, una mena de clam catalanista. L'avi que lluita a Cuba de forma ardida en contra dels americans ho fa pels espanyols colonialistes -tot i que allà hi havia molts interessos catalans, a l'època-, però això no hi fa res, ja que l'havanera ens deixar clamar al final allò de Visca Catalunya, Visca El Català, i ens quedem tan panxos i satisfets.

La companyia +Sarsuela,  juntament amb Focus han estat al Condal uns dies, pocs, primer amb una Antología de la Zarzuela i després amb aquesta obra, un valor segur. Es tracta d'una companyia jove de músics i cantants, tots ells molt remarcables. Fa algun temps van fer aquesta representació al Romea, tan pocs dies que no hi va haver temps de fer-ne promoció i van quedar moltes entrades buides. Al telenotícies de TV3 van fer-hi una referència i també van remarcar que la sala del Romea era mig buida. Em va fer enfadar el comentariet ja que he assistit a molts espectacles diversos amb la sala mig buida, sense que el noticiari fes referència a la buidor. Una mostra més del menyspreu subliminal amb el qual es tracta el gènere per part dels mitjans oficials, la veritat.

El cas és que dissabte vam anar al Condal, un teatre, a més, dels meus preferits ja que és a prop de casa. Una estona abans havia caigut aquell xàfec impressionant i se n'havia anat la llum a tota l'avinguda, a més dels desastres en el mobiliari urbà i les inundacions de baixos habituals. Els responsables, nerviosos, van comentar que la companyia del llum, que els havia dit que seria cosa de noranta minuts, no els donava explicacions. Després d'esperar i esperar es va acordar que diumenge pel matí es faria una nova representació extraordinària i que pel diumenge a la tarda quedaven algunes entrades que també es podien canviar, previ registre dels sol·licitants en una llista. La companyia, com a compensació, ens va cantar algunes peces al Paral·lel, davant del teatre, tot un luxe.

Diumenge pel matí ens en vam anar cap al teatre. Llevat del nerviosisme de la taquillera i de la gent que feia cua, molta de la qual no havia acabat d'entendre la informació del dia anterior, tot va anar bé i va començar la representació, molt bona en general llevat del personatge de l'Avi Castellet, amb un cantant amb dificultats, que feia patir una mica. Precisament l'Avi Castellet i les seves intervencions són com ara la clau de volta de la sarsuela i tothom espera allò de les neus de les muntanyes em diuen adéu amb candeletes. Bé, el cas és que acaba la primera part, comença la segona, se sent un pet i tot fa llufa, com diríem vulgarment. Se'n va tornar a anar la llum, vam haver de sortir del teatre doncs els llums d'emergència només duraven mitja hora i, en vista de l'èxit, ens en vam anar a passeig. No se sabia quan tornaria la llum, ni tan sols si tornaria. Delícies habituals de les companyies, en aquest cas FECSA, que ja ens té acostumats a aquestes francesilles. Dos dies abans, sense pluja ni motius raonables, al meu bloc de pisos es va quedar tancada una veïna a l'ascensor pel fet que també havien tallat el corrent, sense avisar, per fer nosequè, i així ens van tenir una bona estona.

Què hi farem, em va saber més greu pels actors i músics que no pas per haver-me quedat sense veure el final de l'obra, doncs ja sé que acaba bé pel que fa a la parella protagonista, malgrat que hagin de passar moltes penes. No sé si l'Avi Castellet hauria revifat filharmònicament a la segona part, em temo que no. En tot cas, espero que aquestes apagades no desanimin la companyia i que en properes ocasions els pugui aplaudir. Per cert, això dels aplaudiments també s'ha vulgaritzat tant que hi ha el costum d'aplaudir a cada moment, crec que pagaria la pena que s'avisés a la gent que tingués les mans quietes una estona. Fins i tot fa uns dies, a la missa després de la processó del Carme, de la Barceloneta, la gent aplaudia les intervencions del cor en la celebració!!! S'aplaudeix avui fins i tot als enterraments, que ja és gros. Jo crec que la tele hi ha fet molt, en aquest tema, amb tant d'aplaudiment als programes ximples.

Cançó d'amor i de guerra s'ha representat tantes o més vegades que les òperes més famoses. No passa ni tan sols a Catalunya, l'època, mitjans dels anys vint, no va permetre segons què, fins i tot es van haver d'eliminar referències republicanes. La història, ingènua i romàntica, com sol passar amb les sarsueles, se situa en el marc de la Revolució Francesa, al Vallespir. Però està plena de referències nostrades. Fa anys, molts, en època franquista, recordo que un company de treball va arribar entusiasmat després d'haver assistit a una representació pel fet que al final, en lloc de treure la bandera francesa, la companyia va gosar treure una senyera i hi va haver un esclat d'entusiasme patriòtic al teatre. Aleshores tenia molt de mèrit, era tot un risc fer aquesta mena d'actes reivindicatius improvisats. Precisament el director d'orquestra ens va explicar que era la primera vegada que es feia l'obra completa, tal i com l'havien pensat els autors.

Per cert, al màgic you tube algú ha penjat ja els fragments que ens van oferir al carrer, els esforçats artistes!!! Gràcies al responsable!!!