LA SARSUELA, HISTÒRIA I ACTUALITAT (1)

 

Mentre preparo una xerrada pel proper dimarts, dia 30, a la Biblioteca del Poble-sec, sobre la sarsuela al Paral·lel, llegeixo una notícia sobre un muntatge, al Teatre de la Sarsuela de Madrid, de 'La Rosa del Azafrán', feta per Mario Gas i amb molta gent catalana. Tant de bo la puguem veure per aquí, però tinc els meus dubtes, considerant com van les coses. A la fotografia, Gas, Vicky Peña i Óscar Molina.

Poques manifestacions, a banda del teatre més popular de Sagarra i, de tant en tant, la sardana, han restat tan incompreses i menystingudes com la sarsuela, i això que va ser un fenomen llarg, important, transversal en molts aspectes. Durant cent anys, amb un repertori viu i divers, va unir rics i pobres, progressistes i conservadors, monàquics i republicans, creients i anticlericals. Va ser un signe d'identitat als dos bàndols de la guerra i cal situar el gènere en la seva complexitat i valor propi. Se'n van fer moltes  de catalanes, en el repertori i l'imaginari tan sols subsisteixen la 'Cançó d'amor i de guerra' i 'La legió d'honor'. En castellà n'hi ha milers, la proporcio és si fa no fa, encara que no ho sembli. 

https://teatromadrid.com/espectaculo/la-rosa-del-azafran

També es vol oblidar que a Catalunya, amb alts i baixos, hi ha hagut una moda persistent del tema 'andalús'. Músics catalans van tenir interès per la cobla andalusa, pel flamenc, fins fa quatre dies. I encara avui, tot i que no abelleixi entrar en el tema, donades les circumstàncies. Autors com Guimerà, Víctor Balaguer o Rusiñol van escriure'n llibrets. En ocasions s'etiquetaven produccions sarsueleres com a 'teatre líric català', els límits son difusos. 

No soc experta en el tema, la xerrada la centraré en anècdotes i personatges relacionats amb el meu barri i el Paral·lel, on es va programar sarsuela a dojo fins ben entrat el segle XX. Fins que vam començar a guillar a veure mon amb el sis-cents i les noves generacions ens vam 'modernitzar'. Com en qualsevol gènere, al de la sarsuela hi ha de tot, millor i pitjor. Com en teatre, en literatura, en esport  i en restaurants. 

Al blog inicio una petita sèrie sobre el tema, mirat des del Paral·lel, això sí. Molts centres socials de Barcelona programen, encara, de forma força molt digna, sarsueles, i omplen sempre. Quan aquí arriben produccions d'una certa categoria als teatres convencionals, el mateix. Molta gent gran, potser sí. I poca promoció, en comparació amb d'altres coses. A internet, un munt d'espais ofereixen informació, històrica i actual, sobre el tema. També es pot trobar bibliografia, com ara l'excel·lent llibre de Temes i, pel que fa a una visió més popular i viscuda, no tan sols de la sarsuela, encara no s'ha superat el llibre de Miquel Badenas, que avui costa de trobar. 

QUAN LES DONES MANIN I EL MON SIGUI UNA BASSA D'OLI

Si las mujeres mandaran
en vez de mandar los hombres,
serían balsas de aceite
los pueblos y las naciones.
No habría nunca
guerras odiosas,
que a concluir esas guerras irían
madres y esposas.
Y aun siendo muchos
y muy valientes,
en un día acababan con ellos
con uñas y dientes.

(Gigantes y cabezudos, libreto de José Echegaray, música de Fernández Caballero)

        De vegades encara em sorprèn com frases que pertanyen a sarsueles diverses em venen al cap i formen part del meu imaginari sentimental, fins i tot quan no les puc situar en el seu lloc d'origen. La sarsuela va ser un gènere transversal en tots els sentits, el seu èxit va durar cent anys, si fa no fa. Ha fet revifalles puntuals, gràcies a la televisió, i encara compta amb els seus addictes, malauradament per aquests verals no tenim ocasió de veure'n gaire. Sempre ens quedarà internet. Tinc aquest interessant i complet llibre sobre el tema, que vaig comprar a la desapareguda llibreria del Liceu, fa uns quants anys. 

    Avui em venia al cap la famosa jota de Gigantes y cabezudos sobre com seria un mon manat per dones. Els dos primers versos els havia escoltat, inserits en converses familiars i veïnals. Son un desig però el cert és que avui, amb la senyora Meloni inaugurant els manaies d'extrema dreta a l'Europa propera, hem pogut constatar que les coses no son com voldríem i que de dones, avui que manem una mica més, també n'hi ha per a tots els gustos, tot i que resulta obvi el fet que la violència directa es dona molt més, estadísticament parlant, per part dels senyors.

        Gigantes y cabezudos és una història ingènua i amable, situada en el context, aleshores contemporani, de les guerres colonials. Les sarsueles amb rerefons costumista i regional son les que més m'agraden, en general. A banda de la jota mencionada compta amb d'altres fragments rellevants, com ara el cor dels repatriats, amb allò de Al fin te miro, Ebro famoso... Una altra frase de la mateixa sarsuela que va quedar enquistada en el llenguatge popular va ser allò de semblar de Calatorao, que s'aplicava sempre que es veia un grup familiar nombrós, estil família Ulises, pel carrer, semblen els de Calatorao, havia escoltat, en ocasions. Jo no sabia aleshres que Calatorao era un poble, un poble molt bonic, de la província de Saragossa.

    La protagonista de la història es diu Pilar, un nom que havia estat molt i molt popular, durant anys, també a Catalunya. Avui, amb les connotacions hispàniques mal enteses, és un nom en decliu, per aquí, tot i que tenim un llibre molt conegut i reconegut de Narcís Oller, amb una protagonista que es diu Pilar, per cert. Ara s'acosta la festa del Pilar, que no acabem de saber com l'hem de celebrar, una festa tardorenca i entranyable, més enllà de la mitologia rància que li han anat posant al damunt. Per cert, els nostrats Montserrat i Núria també han anat de baixa, per motius més frívols.

    Amb el temps s'ha reivindicat la jota catalana, afortunadament. La geografia interessada ha posat fronteres on no calia i amb l'Aragó hi ha sovint malentesos, atiats per la gent de mala fe de totes bandes. Però no entraré en aquest tema, a mi m'agraden les jotes, catalanes i aragoneses, m'agrada gairebé tot. I m'agrada la sarsuela, no pas tota, en bloc, sinó algunes i no pas senceres. La lletra de la sarsuela és d'un Echegaray, germà del més famós, l'escriptor i matemàtic, gran amic i traductor de Guimerà, al qual també se li apleguen penjaments injustos com si tingués la culpa d'haver rebut el Nobel en lloc del nostre candidat o com si fos un mindundi, quan va tenir èxits europeus molt interessants. Moltes vegades es parla per tòpics, llocs comuns, i sense vergonya, la ignorància és molt agosarada. I això que avui hi ha poques excuses per fer-se l'ignorant persistent, la veritat.

    Meloni donarà ales a d'altres candidats i candidates. Les dones d'extrema dreta, si son hàbils, que no passa sempre, ni amb les dretes ni amb les esquerres, poden conformar un feixisme amb rostre humà, molt inquietant. Però el futur, per sort o per desgràcia, és imprevisible. De forma inevitable recordava aquests dies un temps en el qual hi havia molta por, a Itàlia, de què arribés el comunisme al poder, recordava els atemptats de l'extrema dreta que es van penjar als anarquistes, i fets terribles d'uns anys en els quals, ho sento, gairebé ens consolàvem de tenir el franquisme a casa veient que a Itàlia també queia gent per la finestra. Van ser anys de molt de cinema polític, com ara les terribles Confessions d'un comisari. 

    Mal de molts consol de ximples, vaja. Hi havia gent, per la ràdio, que avui feia fins i tot brometa sobre la Meloni, el cognom també pesa, ja s'havia fet broma en el passat ancestral, quan encara no manaven tant, sobre Hitler, sobre Franco, sobre Mussolini, sobre... Fa anys els partits nostrats d'extrema esquerra eren molt creatius amb els eslògans, amb això també s'ha perdut molta imaginació, en recordo un que feia 'No Reagan, va en serio'. 

    

LA SARSUELA I D'ALTRES MÚSIQUES

Pocas etapas de la historia de la cultura española soportan hoy tantos tópicos e incomprensiones como la zarzuela, un género lírico que iluminó un siglo de historia de los españoles e hispanoamericanos. Y, sin embargo, estamos ante uno de los fenómenos culturales de mayor calado que haya registrado jamás nuestra cultura. 

La zarzuela implica cien años de repertorio vivo, que unió como ningún otro fenómeno artístico ni sociológico a ricos y pobres, a progresistas y conservadores, a monárquicos y republicanos, a creyentes y anticlericales. Y que en la guerra civil fue uno de los poquísimos elementos comunes que ambos bandos irreconciliables reivindicaron como seña de identidad propia. 

Por ello, la zarzuela vuelve a ser hoy un fenómeno digno de atención. Si hasta hace unas décadas su vigencia parecía relegada a la nostalgia, en los últimos treinta años, numerosas investigaciones, tesis doctorales y congresos han revelado datos que nos invitan a reconocer, con perspectiva histórica y sin tópicos, este género único, con las luces y las sombras tan características de la España que le fue contemporánea. 

(El siglo de la zarzuela, José Luis Temes, 2014)

Ahir vaig anar a una representació de les que organitzen els Amics de la sarsuela de Gràcia. Aquesta associació va néixer en una època en la qual la sarsuela ja era, per a molta gent, una cosa tronada i nostàlgica, car així s'ha considerat de forma injusta per part de certes elits intel·lectuals atrotinades i ignorants de tot el que ha estat i és encara aquest gènere.

Ahir el teatre del carrer Montseny era ple a vessar. Si no t'espaviles no trobes entrades per aquestes representacions. És cert que la mitjana d'edat del públic era alta i em temo que això prové de la mala propaganda que s'ha fet a casa nostra entre els joves, sobre un gènere que va fer tronar i ploure, que va durar en plenitud cent anys i que acull obres diverses, també en català, moltes d'elles oblidades, cosa que passa també amb l'òpera.

Si el públic era grandet, els músics, car hi havia orquestra i no tan sols un pianet modest o música enllaunada, eren joves i entre els actors i cantants hi havia uns quants joves. Fa algun temps vaig llegir un llibre imprescindible, profund i extens sobre el tema, El siglo de la zarzuela, de José Luis Temes. La sarsuela va ser un gènere que va atreure diferents generacions, diferents classes socials i diferents ideologies polítiques. Existeixen moltes sarsueles en català, amb llibrets de personatges com Guimerà o Rusiñol, però la rància persistència de pocs títols fa que tan sols coneguem Cançó d'amor i de guerra i La Legió d'Honor. En castellà n'hi ha moltes més però també es representen, en general, les més conegudes.

Quan per la televisió, fa anys, es van emetre sarsueles, doblades i representades per actors, cosa que va generar la seva polèmica, van tenir un gran èxit i quan a Barcelona han vingut companyies amb cara i ulls s'han omplert els teatres. Malauradament això no és freqüent. Els Amics de la sarsuela de Gràcia ofereixen muntatges seriosos, professionals, molt millors que d'altres que he vist en teatres convencionals en algunes ocasions. Hi ha joves d'avui, ben preparats, que no defugen cantar i muntar sarsueles i que alternen fragments de sarsuela amb d'altres d'òpera, en els recitals. 

Alguns arguments de sarsuela són una mica delirants però això també passa amb les òperes. L'òpera ha revifat entre els joves, en certa manera s'ha posat de moda gràcies a la promoció que se n'ha fet. Al meu barri hi va haver un grup d'amics de la sarsuela durant molts anys, La Antorcha, però van plegar per manca de recursos i local, després de més de cinquanta anys en actiu. Vaig sentir dir a un director de teatre dels nostres temps que els musicals són la sarsuela d'avui. Res d'això, els musicals són una altra cosa encara que tinguin punts de contacte amb la sarsuela o fins i tot amb la revista.

Les sarsueles d'ambient popular ofereixen arguments senzills i divertits, com aquesta Revoltosa que ens retorna a un llenguatge castís que s'ha perdut. Quan de joveneta vaig poder anar a Madrid encara hi havia madrilenys que parlaven ben bé com els seus personatges. L'escolarització massiva ha comportat la pèrdua de determinats accents i girs populars, també en català, amb l'agreujant que determinades maneres de parlar i accents s'han menystingut, cas així mateix del xava barceloní. Moltes frases fetes que perduren tenen el seu origen en les sarsueles i en elles es fa referència a aspectes ben vius del temps en el qual es van escriure, com ara la referència irònica a Mussolini que trobem a La del manojo de rosas.

La relació amb la sarsuela ha passat també per una dèria elitista, la de considerar que determinades coses són franquistes pel fet que aspectes d'aquestes produccions culturals es van abduir en profit propi pel règim dictatorial. Ara fa uns dies, a l'espai de cine espanyol de la segona cadena, excel·lent i que ha ofert un ventall interessantíssim de pel·lícules de tota mena, es va passar aquesta curiositat sociològica que és Raza, situada en el context i comentada per gent tan fora de sospita com Romà Gubern i més d'un s'ha esquinçat les vestidures per les xarxes socials, com si la intenció hagués estat adoctrinar-nos cosa que crec que, si es volgués fer, precisament amb aquesta mena de pel·lícules s'aconseguiria l'efecte contrari. 

La cobla andalusa i la jota aragonesa han revifat i s'han modernitzat, no ha passat ben bé el mateix amb la sardana tot i que té el seu públic, molt més nombrós del que sembla. Les havaneres són un cas estrany ja que es van posar de moda amb la  democràcia, quan interessos diversos van reduir els cantautors a l'ostracisme, llevat de les quatre patums que tots coneixem. Recordo com fa anys algun periodista alternatiu va gosar ironitzar sobre l'ajuntament barceloní i les seves contractacions oficials per a les festes de la Mercè, en les quals, en català, les restes de la Nova Cançó es reduïen a quatre patums i una patumeta. 

L'havanera catalana no s'ha modernitzat ni ha intentat el que va fer Carlos Cano amb les castellanes. Al menys, que jo sàpiga. L'èxit massiu del meu avi, una exaltació de la guerra colonial i del patriotisme hispànic, és tota una curiositat així com que s'hagi convertit en una mena d'himne patriòtic català que tanca de forma enfervorida els concerts habituals que encara cuegen, però menys, a totes les festes majors que es fan i es desfan.

L'altre dia feien per la tele un programa sobre la censura que va patir la Nova Cançó, sortien els quatre cantants de sempre, cap cantautora, i tot i que es mencionaven d'altres cantants no els vam poder veure. A la grollera, destralera, ignorant i perillosa censura franquista la va substituir la censura subtil d'oblidar-los i no contractar-los per les festes populars, per exemple, ni a Barcelona ni a comarques, i d'això també se n'hauria hagut de parlar. No tot és culpa  de Madrid, vaja. Ovidi Montllor, avui tan lloat i recordat, en va ser el cas més paradigmàtic però n'hi ha una pila. 

En tot cas, i torno al tema central del dia, si en teniu ocasió i no hi heu anat mai, aconsello l'assistència sense complexos a alguna d'aquestes representacions dels Amics. Hi ha molts móns culturals avui que conviuen i que no es coneixen entre ells, hi ha molta gent que fa coses per a tots els gustos i que les fa bé, molt de teatre més enllà del Nacional o del Lliure del Mercat de les Flors, que ja no és ben bé lliure, ja que per ser lliure del tot no es pot dependre en res de les institucions ni de la política de partit. 

La sarsuela i l'acollida que va rebre i que encara rep mostra que som un país divers i en coloraines però amb una perillosa tendència a assegurar que som com no som, o que volem ser com no voldríem ser de cap manera. Si és que som d'alguna manera, és clar.

MANUEL AUSENSI, LA SEVA ÈPOCA I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

Avui, quan algú parla del cantant del Poble-sec la majoria de gent ja sap que ens estem referint a Serrat, és clar. Demà crec que el diari ARA li dedica el suplement i tot. Però en el temps de la meva mare i al llarg dels anys cinquanta i primers seixanta el cantant del Poble-sec va ser el gran Manuel Ausensi, un baríton extraordinari, fill d'un vigilant (o sereno, he trobat diferents referències) del meu barri. Serrat ha pogut veure la placa que evoca el lloc on va viure de petit des de molt aviat. Ha estat la placa commemorativa menys discutida i més precoç de les que s'han posat al Poble-sec per evocar personatges que hi tenen alguna relació. 

La placa que recorda el lloc on va néixer i viure Ausensi (carrer Blai, 53) fins que va triomfar, car els triomfadors no acostumen a fer-se la torre de l'indià en aquest indret entre el Paral·lel i Montjuïc, va arribar tard, quan ja estava malalt i ni tan sols va poder assistir a la commemoració. Ausensi va ser una persona molt homenatjada en vida però també de vegades tractada de forma injusta, com quan va anar a oferir-se per a col·laborar en els concerts a favor del Liceu, després de l'incendi, i ni el van reconèixer ni el va avisar ningú.

Ausensi va cantar de tot, òpera, és clar, però també sarsuela, gènere que durant un segle va ser transversal i popular i apreciat pels bons cantants d'òpera. La meva mare i gent de la seva generació havien escoltat i vist Ausensi a centres diversos i populars, en una ocasió sembla que se li van estripar una mica els pantalons de la disfressa artística i ella i algunes amiguetes adolescents es van fer un bon tip de riure. Un meu oncle era molt aficionat a l'òpera i l'havia anat a saludar en alguna ocasió. 

El crític musical i economista Albert Vilardell va publicar l'any 2010 una biografia del baríton que provenia d'una llarga conversa amb Ausensi. És un llibre senzill, entranyable i documentat, amb una relació exhaustiva al final, de la discografia de Manuel Ausensi així com de la cronologia de les seves actuacions i una bibliografia molt interessant. El senyor Vilardell ens va oferir a la Biblioteca Francesc Boix,  poc després de la publicació del llibre, una xerrada interessantíssima sobre la vida i l'obra d'Ausensi i vaig tenir la sort de poder continuar-la després, tot sopant, amb ell i la seva senyora a la Bodegueta del carrer de Blai, no gaire lluny de la casa que va veure néixer el cantant.

Dimarts proper recordarem de nou la  figura de Manuel Ausensi al Centre Cultural Albareda on, de tant en tant, recuperem xerrades anteriors de CERHISEC, segons demanda. Acostuma a venir poca gent, la ciutat és plena de propostes de tota mena i avui Ausensi és poc conegut per part de la gent més jove. Ausensi es plany en el llibre de com el gènere de la sarsuela té ja poc reconeixement a l'estat espanyol llevat d'alguns indrets com Múrcia, on encara compta amb força públic. La sarsuela va servir de gaudi a molta gent i també va ser una molt bona escola d'educació musical. La sarsuela ha patit un cert etiquetatge injust com si fos un gènere foraster quan se'n van escriure i representar moltes en català i aquí feia tronar i ploure. 

Darrerament s'ha publicat un llibre magnífic sobre el tema, El siglo de la zarzuela (1850-1950) escrit per un gran director d'orquestra, José Luis Temes i publicat per Siruela. En els darrers temps hi ha hagut una certa recuperació d'un gènere que encara és viu a través d'associacions d'aficionats i que a llocs com Madrid compta amb posades en escena remarcables i serioses. Malauradament una entitat amb molta tradició al Poble-sec, La Antorcha, dedicada a la sarsuela, va haver de plegar fa uns anys per problemes diversos, entre els quals la manca d'un local adient i d'un teatre on oferir les representacions. La Antorcha va oferir un magnífic recital a l'església de Santa Madrona pel juliol de l'any 2005, en homenatge al cantant i després d'haver col·locat la placa commemorativa. 

Ausensi va ser un home del seu temps que volia oblidar els tristos anys de la guerra civil on li va tocar patir en aquella horrible  Batalla de l'Ebre, amb disset anyets. Després es pot dir que va tenir sort tot i que també va treballar de valent. Una de les primeres persones que van saber veure la seva vàlua fou Maria Llàcer, una gran soprano que aleshores vivia a València, on Ausensi, després de la guerra, va haver de continuar aquells llargs serveis militars de la gent de la seva generació. 

Si voleu saber alguna cosa més sobre Manuel Ausensi i la seva llarga i exitosa vida professional ens podeu acompanyar dimarts, a dos quarts de vuit, al Centre Albareda.

EL SEGLE DE LA SARSUELA, EVOCACIONS I ANÈCDOTES

Fa uns dies escoltava per la tele l'autor d'aquest llibre, José Luis Temes, un home culte i polifacètic, director d'orquestra dedicat també a la divulgació d'aspectes diversos del món de la música. Així que pugui em compro aquesta història d'un gènere que va ser molt popular i que, com l'autor explicava, va esdevenir absolutament transversal en molts aspectes, la sarsuela agradava als joves, als infants i als vells, als rics i als pobres, als homes i a les dones, als lletraferits i als analfabets, als castellans, als catalans, als bascs i als hispanoamericans. 

Quan jo era petita el gènere encara cuejava, cosa que el va perjudicar perquè se'l va titllar de caspós, també va passar una mica amb la sardana i la cobla andalusa. De sarsueles se'n van escriure milers, també en català i per part d'autors de categoria, amb lletres de gent com ara el mateix Guimerà, moltes estan absolutament oblidades, potser perdudes. He llegit en algun lloc que és més fàcil trobar els llibrets que no pas les músiques car sembla que els arxius amb partitures encara estan per classificar de forma adient en molts casos.

Vaig trigar a assabentar-me del fet que frases familiars habituals provenien d'alguna sarsuela, com ara allò de semblar els de Calatorao, quan es transita per la ciutat en grup familiar nombrós, i que prové de Gigantes y cabezudos. També era habitual esquitxar les converses en català amb frases com ara hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad o pobre chica, la que tiene que servir. Això no és exclusiu del gènere sarsuelero, és clar, la cançó popular sempre ha deixat rastre en el llenguatge.

També recordo bromes i reconversions de lletres populars, com ara allò de Pascual, amigos míos, ¿Marina dónde está? Marina està a la cuina, fregint el bacallà. El famós i bonic preludi de Bohemios va generar una lletra en català molt pujada de to (l'Enric-Bereshit en sap més fragments que no pas jo) i que segons la versió del meu avi començava més o menys així: ta tia és una pu.... ta tia és una pu... ta tia és una purísima concepció... Una mica com allò de los hermanos pinzones eran unos ma...rineros, però més fi i nostrat.

A la sarsuela sempre se la va valorar poc per part dels filharmònics elitistes tot i que en gaudien d'allò més. Una mica com allò de dónde hay un tebeo habrá un libro s'entenia que el gènere seriós era l'òpera i que la sarsuela era un primer pas per accedir a estaments més elevats de la cultura musical. Expliquen que va ser Saint-Saëns qui va dir allò tan famós, no sé si en castellà o francès: ¿a esto lo llaman ustedes gènero chico?  De sarsueles, com d'òperes i del que sigui n'hi ha de millors i pitjors i també hi ha fragments magnífics que han assolit vida pròpia. Les històries sarsueleres de vegades són una mica delirants, però també passa amb les òperes i fins i tot amb els musicals moderns.

El fet és que quan a Barcelona ens fan alguna sarsuela ben muntada el teatre acostuma a omplir, tot i que la promoció sempre és molt gasiva. A Madrid en van fent amb cara i ulls, tot i que el repertori sempre és més o menys el mateix ja que a la gent ens agrada veure allò que ja ens sona, en molts casos. Al meu barri hi havia un bon grup d'aficionats amb una pila d'anys de rodatge, La Antorcha, però fa algun temps van haver de plegar per manca de recursos i local. De tota manera la sarsuela d'aficionats es va representant de tant en tant. Les sarsueles tenen arguments molt diversos i en algunes s'inclouen elements contemporanis del moment en el qual es van estrenar, com ara les referències humorístiques a Mussolini i altres contemporanis de La del Manojo de Rosas. 

Pel que fa a les catalanes tan sols dues aconsegueixen encara pujar als escenaris de tant en tant, Cançó d'amor i de guerra i La Legió d'Honor. Avui hi ha gent jove que ha redescobert una mica el gènere i no li fa escarafalls i es poden veure muntatges on l'edat dels cantants és adient a l'argument i no jubilatòria. Un tema habitual en algunes sarsueles era que la bona noia tenia un nòvio pocavergonya que feia el ruc amb d'altres dames, a la noia li sortia un senyor amb diners i era a punt de casar-se però per amor tornava amb el jovenet arrauxat al qual havien passat mentrestant algunes facècies desagradables. És impensable que a Luisa Fernanda la protagonista deixi al pobre Vidal, que té aquella masia tan maca en su tierra extremeña per anar-se'n amb el carallot del Javier, la veritat,  per molt alt que aquest tingui el plumero, després que el Vidal li ha cantat allò de Ay mi morena, morena clara... A mi, en general, sempre m'han fet més el pes els personatges dels barítons i contralts que no pas els dels tenors i les sopranos. Són sovint secundaris de luxe i llueixen molt.

Quan jo era jove la televisió va muntar les seves famoses sarsueles, doblades però molt ben presentades. Van tenir un èxit clamorós i els vídeos, més endavant, es van vendre molt bé. Hi sortien molts actors de l'època, que ara ja són grandets o desapareguts, com l'inoblidable Galiardo. Tot pot fer revifalles, no se sap mai. Jo aleshores treballava a la Harry Walker, vam fer una excursió a Andorra el dia després que per la tele haguessin emès La canción del olvido i tothom a l'autocar, anava cantant allò de bajo el puente de la peña que, de fet, és tota una manifestació de masclisme militarista. 

La gent de l'època dels meus pares havia viscut encara el temps daurat de la sarsuela que ben bé va durar fins la guerra civil. Després encara se'n va representar amb una certa regularitat però els temps van canviar  i fins que la tele no va fer aquella sèrie les sarsueles van quedar abaltides davant de les noves modes musicals. Fa poc escrivia sobre el fet que la gent ja no canta tant en directe i de forma espontània mentre treballa, fa el dinar o s'afaita. El meu avi s'afaitava al menjador, amb un mirall al davant i un pot de sabó al costat, era tot un ritual i entonava temes sarsueleros sovint, fins i tot operístics, ep.

Els grups d'havaneres, que també ranciegen una mica, per ampliar el repertori de vegades ofereixen algun fragment de sarsuela, d'aquests que ja tenen vida pròpia més enllà del seu origen. Quan jo estudiava magisteri vam fer a mà, entre classe i classe, una revisteta de broma la qual -eren èpoques encara castellanitzades- vam batejar com La gacetilla del maestro. Amb músiques de sarsueles conegudes i lletres inventades vam escriure i dibuixar la història d'un mestre rural que anava a treballar a un poble que es deia Nova Llor, no sé on deu parar aquell exemplar únic però sí que en recordo algun fragment com ara un en el qual el mestre veu arribar la noia de qui està enamorat i tenien aquest infumable diàleg:

-¿Dónde vas a estas horas Felipa, es que vienes a aprender inglés?

-Apagad de una vez esta pipa, pues el humo me hace toser...

Emili Vendrell, pare, va ser un gran protagonista de sarsueles. Hauria de ser un mite nacional, va donar empenta a la cançó catalana i va esdevenir popularíssim, però avui costa de trobar els seus discos. Ell mateix explicava que es va retirar del gènere quan es va adonar que ja era massa gran i refet per fer papers de galant en aquelles romàntiques històries musicades. El seu fill va ser així mateix un cantant remarcable però no és fàcil ser fill de... A mi les sarsueles m'agraden molt i de vegades me'n poso fragments, cantats o tan sols musicals, hi ha excel·lents preludis i intermedis, evocadors i magistrals. Amb la sarsuela ha passat una mica com amb els toros, salvant les distàncies, que hi ha a qui li sembla que són una cosa de fora, espanyola, vaja. A  veure si un dia d'aquests algú innovador s'anima a recuperar tants llibrets perduts i a produir sarsueles catalanes d'aquestes de les quals no se n'ha cantat mai, ja, ni gall ni gallina.

SARSUELA AL PARAL·LEL, I QUE SIGUI PER MOLTS ANYS!!!

Ahir vaig gaudir d'una sarsuela professional, endegada per gent jove i amb empenta i amb un conjunt de cantants i músics de categoria. És una veritable llàstima l'oblit i menyspreu que s'ha estès sobre el gènere. Milers de sarsueles, un bon nombre en català i amb lletres d'autors com Guimerà entre d'altres, resten avui oblidades, cosa que propicia que sempre es muntin, al menys a Barcelona, els mateixos títols, com ara Cançó d'amor i de guerra, que també representa aquesta companyia. 

A Madrid se'n fan sovint, però ens n'arriba poca cosa. El fet és que quan es posa en escena té èxit, el teatre era ple a vessar i només cal recordar l'audiència que van tenir a la televisió aquelles de fa anys, en les quals, però, els actors no cantaven, cosa per altra banda habitual en el cinema. La tabernera del puerto no és pas una de les més repetides però per sort i per pocs dies la podem veure a Barcelona. Un punt fluix de les sarsueles i de moltes òperes són les històries que expliquen, de vegades poc coherents o mal lligades. En aquest cas la narració té certa coherència i els fets s'han traslladat a l'actualitat, cosa que si en alguns casos grinyola aquí resulta força versemblant.

La tabernera del puerto és una sarsuela relativament moderna.  Es va estrenar l'any 1936, quan ja pintaven bastos. L'autor és el gran Pablo Sorozábal, va tenir una llarga vida, un fill que també va ser músic i entrebancs diversos derivats de les seves simpaties liberals. És l'autor d'altres grans èxits com la magnífica La del manojo de rosas, que fa uns quants anys va venir a Barcelona en una versió excel·lent d'una jove companyia madrilenya. Una altra de les seves sarsueles més emblemàtiques va ser Katiuska que durant alguns anys va estar prohibida o mig prohibida a causa del seu argument, relacionat amb Rússia i els revolucionaris, tot i que és un d'aquells arguments ingenus i una mica surrealistes. Jo la vaig poder veure de joveneta, interpretada per una companyia d'aficionats a Sant Andreu de Palomar, muntada amb molta dignitat i amb Marcos Redondo en un paper de lluïment. 

Sorózabal va veure amb tristor com declinava el gènere, amb molts alts i baixos i amb un oblit que semblava persistent però tot canvia i crec que no serà així i que els joves en algun moment redescobriran el tema, com en aquest cas. Sorozábal, amb molta raó, culpava la mala política cultural hispànica de la penombra i l'aparent decadència del gènere. Va morir l'any 1988, fa, com qui diu, quatre dies, sense haver pogut veure estrenar la que considerava millor obra seva, l'òpera Juan José, que finalment es va estrenar a Sant Sebastià el 2009 però en versió concert, que no és ben bé el mateix. 

El relatiu ostracisme al qual el van condemnar els tràgics fets de la guerra i la postguerra van fer que moltes de les seves sarsueles, durant els anys quaranta i cinquanta, en els quals el gènere encara tenia una certa vigència, es representessin fora de Madrid. Fins i tot en els muntatges sarsueleros de televisió es van oferir poques sarsueles seves. Va ser director de l'Orquestra Simfònica de Madrid i el 1952 va tenir un problema en ser-li denegat el permis per dirigir la Simfonia Leningrad, de Shostakovich i va plegar o el van fer plegar. Sempre va restar molt lligat a la seva terra, el País Basc, malgrat viure i morir a Madrid i pel que fa a temes bascos li sabia greu que una música preciosa, la de El Caserío, comptés amb una història banal que frivolitzava la seva terra. Va compondre música clàssica diversa i també partitures per al cinema, la més coneguda la de Marcelino, pan y vino.

Ahir vam passar una molt bona estona al Victòria, un dels grans teatres del Paral·lel que encara continua ben viu i en actiu. Al sortir vaig tenir agradables sorpreses, com ara trobar-me una mare de l'escola El Samontà de L'Hospitalet, on vaig passar tants anys, fins que me la van tancar i reconvertir en escola d'idiomes. Em va dir que el seu fill, antic alumne meu, ja té un noi de tretze anys i és que el temps passa volant. En sortir també em vaig trobar una parella amiga, de la meva edat, que feia temps que no veia i que em va explicar que un seu nebot, actor multiterreny, participava a la sarsuela, cosa que em va fer molta il·lusió. Es tracta de Roger Casadellà. La família d'aquest actor era d'aquelles d'artistes aficionats, molt bons, tot i que ningú fins ara, que jo sàpiga, no s'hagués dedicat professionalment a aquesta activitat més enllà de teatres parroquials o de centres socials diversos, en els quals, fa anys, es podien veure coses excel·lents i de gran categoria.  L'avi d'aquest actor va morir de sobte, amb la lletra d'una obra de teatre que anava a representar a la butxaca. 

Espero que tots plegats tinguin molts èxits i moltes oportunitats, cosa difícil en els nostres temps i no tan sols per a la gent de la música i del teatre sinó per a tothom en general. En tot cas ahir vaig poder comprovar que quan s'ofereix alguna cosa de qualitat, feta amb dignitat i per a gustos majoritaris, la gent es rasca la butxaca tot i que el preu de l'entrada, en aquest cas, considerant el nombre de persones que intervenen en la producció, em va semblar absolutament barat. Més sarsuela, si us plau!!!

HOMES D'ABANS: LLUÍS CAPDEVILA (1895-1980)

Fa temps vaig trobar, per casualitat, als Encants de Sant Antoni, un llibret de Lluís Capdevila, Barcelona, cor de Catalunya, Guia espiritual, en el qual l'autor fa una sèrie de descripcions literàries, però força realistes, de diferents indrets de Barcelona. Ja aleshores, a mitjans dels anys vint, s'exagerava la significació de llocs com el Paral·lel, que amb el temps hem idealitzat encara més. Es comparava sovint l'avinguda amb Montmartre, -sempre hem de trobar paral·lelismes amb alguna cosa, quina pena- cosa que al periodista no li sembla massa adient. Vegeu:

El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, i sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.

No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament, hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d’encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d’una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera quan l’ampla via mor a la plaça d’Espanya.

El color del Paral·lel és el de la pols. La seva olor, l’olor d’oli fregit. Amb aquestes característiques comprendreu que no pot ésser un empori de refinades voluptats...

Lluís Capdevila: Barcelona, cor de Catalunya (1926)

Capdevila va ser narrador, autor dramàtic, periodista i noctàmbul. Va escriure llibrets per a sarsueles, el més popular és el de Cançó d'amor i de guerra. Militant de l'esquerra republicana, va ser corresponsal de guerra, es va exiliar, va lluitar a la resistència francesa i va tornar a Barcelona a principis dels setanta, encara que es va establir a Andorra, on va morir el 1980. Aquest llibre és molt interessant perquè descriu molt bé el Paral·lel d'aleshores, les seves zones de barraques a tocar de la Plaça d'Espanya, que van durar molts anys, els seus establiments i les seves mancances.

He tingut ocasió de recordar Capdevila en escriure un breu article per a una revisteta que es publica sobre el Paral·lel, d'aquestes que es distribueixen de forma gratuïta i que funcionen gràcies a la publicitat. Capdevila és un d'aquells personatges immensos que van viure l'efervescència dels anys vint, las tragèdies de la guerra i l'exili i que encara van tenir prou temps per a retornar a un país en reconstrucció.

Capdevila, entre moltíssims altres llibres, novel·les, memòries, periodisme, teatre, va ser l'autor, en col·laboració amb Víctor Mora i Alzinelles de la lletra de les nostres dues sarsueles catalanes més conegudes, Cançó d'amor i de guerra i La legió d'honor. Si l'altre dia escrivia sobre lletres, cançons i contradiccions l'èxit i el simbolisme d'aquestes dues dues obretes també és digne d'estudi. En alguna ocasió, en temps franquistes, se substituïa de forma arriscada la bandera francesa per la catalana, en alguna representació, i allò provocava entusiasmes nostrats molt comprensibles.

Alguns llibres de Capdevila s'han reeditat, com ara les Cròniques de guerra, gràcies a la Fundació Irla, i una part de les seves memòries, gràcies a Cossetània. L'any 1976, quan va tornar a Catalunya de forma puntual, es va fer en honor seu una representació de la Cançó d'amor i de guerra. Quan va morir, l'any 1980, els diaris també se'n van fer ressò, tot i que de forma modesta. Com Joaquim Ventalló, que va escriure sobre ell amb motiu del traspàs, s'ha considerat sempre una mena de secundari, d'aquests grans secundaris de luxe catalans, gairebé oblidats de forma injusta i que haurien de ser de lectura obligatòria en moltes facultats, sobretot a les de periodisme. Capdevila va fer de professor universitari sense tenir estudis universitaris i de periodista sense tenir cap títol i és que, com escrivia León Felipe, para enterrar, como se debe, a los muertos, cualquiera vale, cualquiera, menos un sepulturero. El corporativisme acadèmic progressiu ha fet que aquesta mena de professionals no titolats siguin cada dia més difícils d'acceptar pel sistema.

Va escriure teatre i moltes novel·les així com llibres inclassificables, els dos més recordats les Memòries d'un llit de matrimoni i L'art de fumar en pipa, que potser avui seria censurat, qui sap.

Cançó d'amor i de pluja

Com passa amb tantes coses, el discurs oficial sobre la sarsuela manifesta que és un gènere decadent i obsolet però el fet és que quan es fa bé, amb mitjans i de forma acurada, amb la promoció que cal, àdhuc en el sector amateur, les sarsueles tenen un gran èxit.

La nostra sarsuela per excel·lència és Cançó d'amor i de guerra, que ha esdevingut una mica com ara la cançó de El meu avi pel que fa a les havaneres, una mena de clam catalanista. L'avi que lluita a Cuba de forma ardida en contra dels americans ho fa pels espanyols colonialistes -tot i que allà hi havia molts interessos catalans, a l'època-, però això no hi fa res, ja que l'havanera ens deixar clamar al final allò de Visca Catalunya, Visca El Català, i ens quedem tan panxos i satisfets.

La companyia +Sarsuela,  juntament amb Focus han estat al Condal uns dies, pocs, primer amb una Antología de la Zarzuela i després amb aquesta obra, un valor segur. Es tracta d'una companyia jove de músics i cantants, tots ells molt remarcables. Fa algun temps van fer aquesta representació al Romea, tan pocs dies que no hi va haver temps de fer-ne promoció i van quedar moltes entrades buides. Al telenotícies de TV3 van fer-hi una referència i també van remarcar que la sala del Romea era mig buida. Em va fer enfadar el comentariet ja que he assistit a molts espectacles diversos amb la sala mig buida, sense que el noticiari fes referència a la buidor. Una mostra més del menyspreu subliminal amb el qual es tracta el gènere per part dels mitjans oficials, la veritat.

El cas és que dissabte vam anar al Condal, un teatre, a més, dels meus preferits ja que és a prop de casa. Una estona abans havia caigut aquell xàfec impressionant i se n'havia anat la llum a tota l'avinguda, a més dels desastres en el mobiliari urbà i les inundacions de baixos habituals. Els responsables, nerviosos, van comentar que la companyia del llum, que els havia dit que seria cosa de noranta minuts, no els donava explicacions. Després d'esperar i esperar es va acordar que diumenge pel matí es faria una nova representació extraordinària i que pel diumenge a la tarda quedaven algunes entrades que també es podien canviar, previ registre dels sol·licitants en una llista. La companyia, com a compensació, ens va cantar algunes peces al Paral·lel, davant del teatre, tot un luxe.

Diumenge pel matí ens en vam anar cap al teatre. Llevat del nerviosisme de la taquillera i de la gent que feia cua, molta de la qual no havia acabat d'entendre la informació del dia anterior, tot va anar bé i va començar la representació, molt bona en general llevat del personatge de l'Avi Castellet, amb un cantant amb dificultats, que feia patir una mica. Precisament l'Avi Castellet i les seves intervencions són com ara la clau de volta de la sarsuela i tothom espera allò de les neus de les muntanyes em diuen adéu amb candeletes. Bé, el cas és que acaba la primera part, comença la segona, se sent un pet i tot fa llufa, com diríem vulgarment. Se'n va tornar a anar la llum, vam haver de sortir del teatre doncs els llums d'emergència només duraven mitja hora i, en vista de l'èxit, ens en vam anar a passeig. No se sabia quan tornaria la llum, ni tan sols si tornaria. Delícies habituals de les companyies, en aquest cas FECSA, que ja ens té acostumats a aquestes francesilles. Dos dies abans, sense pluja ni motius raonables, al meu bloc de pisos es va quedar tancada una veïna a l'ascensor pel fet que també havien tallat el corrent, sense avisar, per fer nosequè, i així ens van tenir una bona estona.

Què hi farem, em va saber més greu pels actors i músics que no pas per haver-me quedat sense veure el final de l'obra, doncs ja sé que acaba bé pel que fa a la parella protagonista, malgrat que hagin de passar moltes penes. No sé si l'Avi Castellet hauria revifat filharmònicament a la segona part, em temo que no. En tot cas, espero que aquestes apagades no desanimin la companyia i que en properes ocasions els pugui aplaudir. Per cert, això dels aplaudiments també s'ha vulgaritzat tant que hi ha el costum d'aplaudir a cada moment, crec que pagaria la pena que s'avisés a la gent que tingués les mans quietes una estona. Fins i tot fa uns dies, a la missa després de la processó del Carme, de la Barceloneta, la gent aplaudia les intervencions del cor en la celebració!!! S'aplaudeix avui fins i tot als enterraments, que ja és gros. Jo crec que la tele hi ha fet molt, en aquest tema, amb tant d'aplaudiment als programes ximples.

Cançó d'amor i de guerra s'ha representat tantes o més vegades que les òperes més famoses. No passa ni tan sols a Catalunya, l'època, mitjans dels anys vint, no va permetre segons què, fins i tot es van haver d'eliminar referències republicanes. La història, ingènua i romàntica, com sol passar amb les sarsueles, se situa en el marc de la Revolució Francesa, al Vallespir. Però està plena de referències nostrades. Fa anys, molts, en època franquista, recordo que un company de treball va arribar entusiasmat després d'haver assistit a una representació pel fet que al final, en lloc de treure la bandera francesa, la companyia va gosar treure una senyera i hi va haver un esclat d'entusiasme patriòtic al teatre. Aleshores tenia molt de mèrit, era tot un risc fer aquesta mena d'actes reivindicatius improvisats. Precisament el director d'orquestra ens va explicar que era la primera vegada que es feia l'obra completa, tal i com l'havien pensat els autors.

Per cert, al màgic you tube algú ha penjat ja els fragments que ens van oferir al carrer, els esforçats artistes!!! Gràcies al responsable!!!