Fatxenderia nostrada i d'altres pecats capitals

Quan visites Granada t'expliquen que les cases dels musulmans rics de l'època d'esplendor eren austeres per fora i luxoses per dins, per tal de no provocar les enveges dels pobres. A mi em sembla aquesta una forma molt raonada i intel·ligent de procedir, sovint l'enveja, que ens costa de reconèixer, provoca moltes amargors. Jo puc ser molt feliç amb un piset petit, en un barri humil, fins que una coneguda que va anar amb mi a escola insisteix en mostrar-me el seu luxós àtic de dos-cents metres quadrats a Pedralbes i començo a preguntar-me perquè jo no he tingut tanta sort, si he treballat sempre i també hauria de tenir dret al mateix.

Darrerament la televisió ens ofereix sovint programes sobre persones que s'han trobat penjades amb la hipoteca i ho passen molt malament. De vegades ens mostren el pis objecte dels problemes i resulta que és un pis que ja el voldria jo per a mi, i penses: per què es van ficar en aquest embolic i en aquest deute superior a les seves possibilitats? Només recordo un cas que em va semblar lamentable, el d'uns pobres immigrants peruans a qui es pot dir que l'entitat de crèdit havia enredat. La resta de les persones que he vist per televisió plànyer la seva situació actual sabien perfectament on es ficaven, van contreure un deute exagerat, però com que vivien en èpoques de vaques grasses no van preveure cap futur en recessió, a l'estil de la cigala del conte. I ara, és clar, volen que els arreglin la situació, en moltes ocasions sense haver de renunciar a la seva propietat.

Ara és temps de vacances i per la inefable tele d'estiu ens ofereixen entrevistes a gent que viatja i surt per aquests móns de Déu. Com que hi ha moltes persones a les quals posen una càmera i un micròfon al davant i es transformen en ximples, estic tipa de veure beatífics somriures de satisfacció, als aeroports o pel carrer, de gent que em diu que se'n va a Playa Bávaro, a Punta Cana, de creuer per la Mediterrània, a la Xina o als fiords noruecs. No vull ni pensar com es deu sentir aquell que realment les passa magres, no surt mai per televisió ni va de vacances i ha d'aguantar la fatxenderia de la resta. Sisplau, una mica de moderació en la vanitat!!! Si algú té problemes d'hipoteca perquè es va comprar una casa aparellada de cent cinquanta metres, que no surti per la televisió!!! Segur que es poden trobar exemples del problema molt menys paradoxals!!! I si aneu de viatge a les antípodes i us ho pregunten els de les teles, tingueu present que hi ha crisi i no caieu en el parany de voler sortir a la tele explicant la batalleta de l'estiu!!! Pensem que avui dia, a més, hi parabòliques a molts indrets llunyans on es passen moltes misèries i després ens estranya que pensin que aquí lliguem els gossos amb llonganisses, i vulguin venir a compartir les llonganisses, sigui com sigui.

Ens ha fet  molt mal tota aquesta propaganda que ens assegura que ens ho mereixem tot, que hem d'estar sempre sans i en forma, que ens hem de cuidar i estar guapos i no envellir mai i fer tot el que ens vingui de gust.  La veritat és que no entenc gaire coses com ara la demanda d'entrades a preus exorbitants que hi va haver per anar a veure el Barça a Anglaterra, per exemple. O que concerts caríssims omplin a vessar. O que tanta gent vagi a la fonda, i a la fonda cara, un dia sí i un altre també i que es planyi del fet que plegui un restaurant elitista perquè ja no hi podrà anar a fer el paripé. No sé si és que aquests no s'han assabentat del fet que ja han arribat les vaques magres o que les vaques magres només les pasturen quatre gats. La propaganda d'una firma comercial tenia un eslògan que a mi em semblava surrealista: Ho vols? Ho tens! Tot es pot tenir, és clar que s'ha de pagar, d'una manera o una altra.

Quan la meva mare es va casar no tenia res de res res. M'explicava sovint que un dia, comprant al forn, la fornera va treure per tal que les clientes l'admiressin l'aixovar de la seva filla, de l'edat de la meva mare: llençols, tovalloles brodades i d'altres futileses de l'època que eren, aleshores, en plena postguerra, a l'abast de molt poca gent, encara més a un barri com al meu. La meva mare es va sentir, de forma inevitable, molt malament.

El mínim que es pot exigir a aquell que té sort i diners i pot fer grans viatges i tenir grans segones residències a mar, és que no ens passi la seva fortuna pels morros. Però, ai, em temo que per a molta gent el veritable objectiu de tenir coses no és gaudir-ne sinó més aviat mostrar-les, fer-ne ostentació i poder desvetllar la sempre perillosa enveja dels desafavorits. L'enveja, pecat capital, contra el qual hi ha la virtut de la caritat generosa, avui molt de baixa, per cert. La fatxenderia hauria de ser el vuitè pecat capital, tot i que potser és una mena de barreja de tots els altres, ben mirat.

Un exemple paradigmàtic de fatxenderia luxuriosa és el de Dominguín quan es va lligar a la Gardner i es va aixecar de seguida del llit per anar a explicar-ho als amics. Quin valor té un triomf que no es pot explicar? Un ligue que no es pot passejar? O una casa que no es pot ensenyar? O un viatge del qual no en podem fer ostentació, abans i després, mostrant als coneguts, que no ens ho han demanat, els milers de fotografies que hem fet per aquells indrets remots? Cosa que avui, evidentment, sobra, ja que per internet podem veure el món per un forat quan ens abelleixi.