Les pompes satàniques d'una dama espavilada

Tinc molta afició a això que en diuen la història, i també a la història recreativa o anecdòtica, o sigui, a la tafaneria retrospectiva. Ja fa temps que a causa d'una mena de juguesca en un grup de lectura sobre llibres d'història vaig endegar un blog que, amb el temps, ha quedat reduït a penjar un enigma setmanal a l'entorn d'aspectes molt diversos del passat, proper i llunyà.

Ja vaig pel vuitanta-dos i sempre penso que ho deixaré córrer aviat, la participació és minoritària, amb alts i baixos, però el fet és que qui s'ho passa millor amb això dels enigmes sóc jo mateixa. Com que ara tenim tanta informació a l'abast sovint del tema que havia pensat, amb el qual moltes vegades m'ensopego per casualitat, me'n surten molts més, com d'un cistellet de cireres. Fa uns dies vaig sorprendre un dentista dominicà d'urgències que va atendre un familiar, i que ens explicava coses del seu país, amb els meus coneixements sobre uns fets que es van esdevenir en el temps de la terrible dictadura de Trujillo, el Chivo, protagonista d'un llibre de Vargas Llosa i d'un gran nombre de barbaritats, bon amic del nostre Franco, al qual admirava, i que al costat de Trujillo i els seus fillets seria gairebé canonitzable: el calvari i mort de les germanes Mirabal, tot un mite en el seu país on s'han escrit llibres sobre el tema i s'han fet pel·lícules i sèries. Un altre personatge estrany, controvertit, inquietant i enigmàtic d'aquell país va ser el president Balaguer, d'origen català, per cert. Va ser en elaborar un d'aquests enigmes que em vaig ensopegar amb el rerefons d'aquests dictadors i amb la seva època.


Però avui escriuré sobre un afer més frívol, tot i que amb morts i assassinats pel mig.

Aquests dies, amb tot això del senyor francès que va fer un francès o el que fos, amb una senyora moreneta, de grat o per força, cosa que potser mai no aclarirem del tot, m'ha vingut al cap una història que també vaig recollir fa poc en aquest blog, la de Félix Faure. Aquest senyor, també francès, va morir en plena activitat sexual a la francesa, cosa que va originar un cert escàndol. Fa poc llegia un article d'aquell país en el qual ironitzaven sobre el fet que aquest president, circumstancial i que no va durar massa, tingui més carrers i places al país veí que d'altres presidents amb molts més mèrits, cosa que es pot atribuir segurament a la fama que la seva apassionada mort li va donar.

Però més interessant que el propi Faure és la dama que li va provocar el cobriment de cor, Marguerite Steinheil. Aquesta senyora no era cap humil cambrera dedicada a la prostitució per necessitats econòmiques sinó una noia de bona família casada amb un pintor, ben relacionada i amb molts amics de categoria. Quan va passar això del president va desaparèixer momentàniament del mapa, tot i que va continuar amb la seva activitat econòmica i eròtica a alt nivell, sembla que va tenir afers fins i tot amb el rei de Tailàndia d'aleshores. Al cap de pocs anys d'això de Faure es va veure embolicada en un crim estrany, que mai no es va resoldre. Van trobar morts el seu marit i la seva mare, a l'apartament on vivien tots plegats i a ella lligada, però lligada sense massa convicció, vaja. Va dir que uns encaputxats els havien atacat, fins i tot un admirador seu es va inculpar, però tot apuntava a ella mateixa com a culpable del doble assassinat. El cas és que tenia molts coneguts i saludats, se'n va sortir amb l'absolució i no es va resoldre res, encara és un misteri tot plegat.

Era jove, va tenir temps de pescar un baronet anglès i casar-s'hi, va viure bé i va morir, velleta, en una residència d'avis que no crec que fos municipal. M'he trobat amb la sorpresa que fins i tot es pot veure una filmació del seu casament amb el noble anglès, un bon casament amb la dama somrient i contenta, vaja. Ho podeu comprovar en aquesta interessant web de la casa Pathé, en la qual podeu gaudir també d'altres filmacions magnífiques i singulars, algunes de la nostra guerra civil, molt poc conegudes.

A França, país liberal segons diuen, es van prendre allò del president amb un cert humor, es veu que de praticar el sexe oral en diuen amb ironia pomper i a ella li deien la 'pompes fúnebres'. També de Faure es deia que volia ser César i només va arribar a Pompeu.

Aquesta història, tan poc exemplar, em recorda un refrany que repetia una veïna de l'escala, sovint, quan jo era petita, comentant la trista vida de les senyores de la vida una mica atrotinades: para ser p... i no ganar nada, vale más ser mujer honrada. En el fons, les relacions sempre compten, en tots els camps professionals. Perquè, la veritat, no em crec pas que la perfecció eròtica sigui gaire diferent entre una senyora fina i cara i una altra de més humil i menys ben relacionada. Més o menys com passa amb tot, qüestió de màrketing, publicitat i grapa venedora.