ANECDOTARI MUNICIPAL

Molts pobles i ciutats tenen anecdotaris diversos sobre facècies estranyes, sovint difosos a bastament pels pobles veïns. La rivalitat entre barris o pobles és un clàssic.

Sempre vaig sentir allò de Sant Pol, quina hora és? M'explicaven que la gent d'aquesta bonica població havia endegat un bonic rellotge de sol que havia posat a l'ombra, per tal que no es deteriorés. D'aquesta dita, però, existeixen d'altres interpretacions, més dramàtiques, així, que, qui sap. En tot cas, una notícia que he llegit avui, sobre això de posar a l'ombra alguna cosa a la qual li caldria sol, m'ha fet recordar el rellotge mític.

Acabo de llegir que a Molins de Rei retiraran unes plaques solars, instal·lades el 2010, que no han servit mai per a res. El més divertit és que sembla que diferents experts ja van avisar d'aquesta inutilitat en el seu moment. I és que, a més d'altres inconvenients, les plaques es fan ombra les unes a les altres, com es pot comprovar. Avui el diari La Vanguardia es fa ressò del tema però ja anteriorment, des de la seva polèmica instal·lació, s'havia escrit a la premsa sobre la qüestió.

Molts pobles i poblets, per no parlar de Barcelona, han endegat coses inútils, mal fetes. Seria escandalós arribar a saber el cost de tanta inutilitat. Tot i que potser algú ha fet calaix amb moltes d'aquestes coses inútils. Talleyrand, que va ser un cínic brillant, va dir en algun moment que molts disbarats s'evitaven gràcies a la manca de calerons. 

Aquesta tendència a la despesa absurda no és patrimoni dels ajuntaments ni dels governs, a nivell individual actuem sovint així, comprem coses que no farem servir, que no ens fan falta i, si la temporada ens és propicia, fem obres a les cases, de les quals ens en podríem estar, o bé canviem de pis o ens enredem amb allò de les segones residències, estirant més el braç que la màniga. És clar que, a nivell individual, ho fem amb els nostres diners, els que tenim o els que pensem manllevar.

A nivell col·lectiu la cosa és més greu i resta en un àmbit d'impunitat inquietant. Els diners de tots no són de ningú, en teoria, i els espais comuns sembla que tampoc. Per tal d'aplegar vots aquests poders de diferents mides, els municipals, han fet moltes ximpleries, amb algunes excepcions, que també n'hi ha. Hi ha petits pobles amb grans sales polivalents que pràcticament no es fan servir o amb piscines que semblen olímpiques i espais públics luxosos, amb bancs de marbre de categoria, a llocs impensables.

Això de les plaques crec que es pot inscriure en les tendències pseudoecologistes d'alguns grups polítics, 'els de les bicicletes', com en diuen alguns. No sé si algú recorda aquell arbre de Nadal que s'il·luminava amb el moviment d'uns pedals, iniciativa d'una dama d'iniciativa. Però seria injust pensar que això de la despesa populista és cosa d'uns i no de la resta. Un altre tema són els monuments i monumentets que no serveixen per a res, sovint són lletjos i valen una pasta. Diuen que la gran majoria de  polítics una mica ambiciosos volen deixar la seva piràmide. Si no els arriba per a una piràmide, doncs per al que sigui. 

Les plaques molinenques sembla que, finalment, després de vuit anys, es retiraran, se n'aprofitarà el que es pugui, i al lloc hi faran un parc infantil o una cosa semblant. Espero que no hi posin aquests estris per tal que els jubilats fem una mena de gimnàstica ximpleta, poques vegades veig que els faci servir ningú, més enllà,  això sí, de les criatures.

PLAGIS, CÒPIES, INSPIRACIONS I CALCS DIVERSOS

Un programa que escolto sovint porta per nom La víspera del infinito. El títol ja té ganxo. Parlen de llibres, literatura i autors i ho intercalen amb música diversa. Gràcies a aquest programa he conegut escriptors i cantants dels quals en sabia poca cosa.

Cercant per la xarxa m'he ensopegat amb un blogaire lletraferit que es queixa de com aquest programa ha plagiat fragments d'entrades seves i d'altres espais de la xarxa, dedicats al noble art de la difusió literària.

Això del plagi i la còpia és un clàssic. De fet, com que ningú no ho pot saber tot ni ho pot haver llegit tot, és relativament fàcil copiar amb una certa impunitat. Abans costava esbrinar el tema, avui hi ha més mitjans per investigar. Segons qui copia o plagia se li perdona més o menys. Josep Pla copiava sense vergonya articles de diaris francesos, per exemple, i en alguns llocs, per part dels planians incondicionals, ho he vist esmentat com una mena de gracieta.

Sóc conscient de què quan penges el que sigui a la xarxa situes el text -o la imatge, o la música- en un estat de fragilitat molt manipulable. Si poca gent et coneix i el plagiador és famós val més que defugis entrar en polèmiques, en sortiràs escaldat i no en trauràs res. De vegades els copiadors tenen una mica d'escrúpols i, quan els descobreixen, mencionen en algun lloc la font i para de comptar.

Un tema habitual en algunes novel·les negres és el del músic o escriptor famós que copia l'obra d'un novell i que per por a ser descobert es carrega l'autor de l'obra original. Copiar tesis doctorals o treballs acadèmics, sencers o a trossets, és un fet habitual. Merkel va destituir una amiga seva d'un càrrec quan es va saber que una tesi d'aquesta persona havia estat copiada, en part, d'una altra. Però allò és Alemanya i això és Can Seixanta.

El plagi té molts nivells, des  del mestre company de professió que et copia un projecte i el fa seu i potser el publica en una revista professional i no et menciona enlloc fins a coses de més volada, conec casos de tota mena. A la universitat hi ha gent que m'ha explicat com alguns directors de tesis i tesines s'han aprofitat del treball dels alumnes, són coses espinoses, difícils de demostrar i que, si t'hi poses a fons, et poden tancar portes. Conec gent que escriu  informes científics o mèdics ben pagats però que firmen altres, aquí la cosa ja és compartida, tothom se'n beneficia d'alguna manera.

En una ocasió vaig anar a un recorregut cultural i van recitar un poema meu, penjat a internet. Per sort era un poema que tenia publicat en un llibret i podia demostrar l'autoria. Els organitzadors del recorregut, al menys, van posar el meu nom en un resum de l'itinerari que tenien penjat en algun lloc, després d'escoltar la meva protesta. A l'escola ja et trobes amb la figura del copiador o de la copiadora que, des de parvulari, afusella allò que fan els altres.

He llegit fa poc un llibre interessant, que va guanyar el premi Enric Valor, Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, d'Urbà Lozano. El protagonista, metge, copia una tesi italiana, per aconseguir el doctorat però, sigui com sigui, més endavant s'adona de què ha estat descobert per una mena de mafiosos sicilians que així el poden tenir més controlat. El nucli del llibre no és aquest fet sinó la solitud del protagonista i el seu amor obsessiu per una noia, però pel mig t'ensopegues amb detalls sucosos, com aquest.

Picasso era un gran copiador i un gran comerciant, els seus amics i coneguts amagaven els quadres innovadors quan ell els anava a visitar, si podien. Dalí firmava quadres pintats per gent ensinistrada per ell mateix. I això pel que fa a casos coneguts, és clar. No hi ha un pam de net, vaja. En el mon de la ciència s'han donat casos de gent premiada i lloada de la qual, amb el temps, s'ha sabut que no eren ben bé els descobridors del tema o que no eren els únics. Les dones han estat molt aprofitades per part dels senyors, en tots els camps. 

En tot cas, La víspera del infinito continua sent un programa interessant, educatiu i agradable. Sóc conscient de la indefensió de la gent anònima davant del vampirisme de tota mena i de com emprenya descobrir traïcions i plagis diversos, en ocasions fins i tot per part de gent propera que va de sobrada. Moltes còpies i plagis les ignorarem sempre, encara que sospitem coses com ara que la bescantada dona de Tolstoi potser havia escrit una bona part dels seus llibres, que corregia i copiava amb cura i esforç. 

Cal resignar-se a aquestes accions vampíriques. Així és el món i la vida. No l'he inventada jo, com diu la cançoneta en la qual un xicot poca vergonya s'enrotlla amb la millor amiga de la seva xicota. Al menys, si tenim la dèria de penjar textos a la xarxa sempre podrem explicar i demostrar que alguna cosa la vam escriure nosaltres... abans.

Un bonic i conegut poema de Gibran explica com els teus fills no són els teus fills sinó fills de la vida. I que nosaltres som l'arc amb el qual llancem els fills, com fletxes vives, a un món incert que voldríem feliç. Els nostres textos, les nostres músiques, també son fletxes que no se sap on van, potser si algú les recull i se les apropia no sigui tan greu. El que passa és que moltes vegades l'apropiació no és gratuïta, genera beneficis econòmics, fama, i, aleshores, fot.

PÀGINES VISCUDES A PROP DE CASA

Ahir vaig anar a un acte cultural al barri. Per amenitzar l'acte, una parella jove, un noi director d'una coral, va tocar la guitarra i una noia que també participa en aquesta coral i que crec que es dedica professionalment a la música va cantar, molt bé per cert. El repertori va comptar amb dues cançons en anglès, una en francès i una altra, una estranya versió a la brasilera dels Clavelitos tunaires, en castellà. 

Vaig comentar com era que no en cantaven cap en català i més d'una persona em va mirar de cua d'ull, talment com si jo fos l'àvia bola rondinaire. L'únic ressò comprensiu va ser el d'una altra persona del barri, una mica més gran que jo, que fins i tot li va recordar a la noia, durant el pica-pica posterior a l'acte, de forma informal, que no havien cantat res en la nostra llengua.

La xicota es va posar a la defensiva, oh, va dir, hem triat aquestes cançons... La meva coneguda li va comentar que en català hi havia cançons molt maques i la noia, visiblement molesta i incòmoda, va dir que en totes les llengües hi ha cançons maques i que n'havia cantat una en castellà, com si allò dels clavellets fos una compensació per l'absència de llengües oficials. La cantant és de parla castellana però porta alguns anys a Catalunya. El noi de la guitarra és català. Preciso això pel fet de què algú, davant dels meus comentaris em va recordar què la noia no era d'aquí. Oh, sí, però bé que ha cantat en anglès i francès, vaig dir jo, cosa que crec que va sonar com una inconveniència.

Aquesta anècdota és una de tantes com n'he viscut i en viuré. Considerant els temps que corren i tot i que no m'agradaria que passessin coses com en el temps de la Nova Cançó, quan grups d'indignats puristes anaven a xiular Núria Feliu perquè cantava alguna coseta en castellà, el tema em sembla adient per a la meditació sobre el país i els catalans. Moltes corals i grups actuals canten avui en anglès, si bé no sempre tot el repertori, una gran part. En això també val més caure en gràcia que ser graciós, a determinades persones, escriptors, cantants, se'ls exigeix fidelitat lingüística i a d'altres res de res i encara sembla que fa fi això de fer l'americà internacionalista.

Precisament no em considero gens radical amb aquesta mena de coses, la noia em podia haver dit que no hi havien pensat, que tenien aquell repertori preparat, una excusa, vaja. Personalment hauria entès fins i tot millor que ho haguessin cantat tot en anglès. Consideraria que es fa efectiu allò que va dir Riba a Unamuno, que ens passaríem directament a l'anglès, però no va ser ben bé així. El pitjor és que ni et pots queixar, sembles una perepunyetes, però mentre en tantes coses hem potenciat la reivindicació, jo diria que en el tema cultural, fins i tot en el cultural-casolà, anem enrere. 

En aquesta qüestió i en tantes altres ens mata una tendència a la modernitat badoca, no sigui que ens considerin barretinaires, xiruqueros i amants xarons de la botifarra amb mongetes. Després d'haver escoltat, en un dels parlaments que es va fer a l'acte, per milionèsima vegada, allò de què qui perd els orígens perd identitat, la indiferència davant de l'oblit musical em va semblar una mica surrealista, però així és el món, també el nostre.

Fa anys, moltissims, a l'empresa on jo treballava un dels caps, fora de la feina i pagant la col·laboració com a hores extraordinàries, -m'imagino que devia ser proper a alguna entitat com Òmnium-, va fer passar a fitxes perforades de l'època una enquesta sobre el tema de la llengua. Devia ser a mitjans dels seixanta, si fa no fa. Recordo que una de les preguntes, formulada ja aleshores de manera una mica tendenciosa, comparava el fet de què uns cantants italians haguessin gravat un disc en català amb què Joan Baez hagués gravat, en anglès, temes catalans, com ara El cant dels ocells i demanava als enquestats quina de les dues opcions els semblava més rellevant per a la nostra cultura. La formulació de la pregunta t'empenyia a què consideressis millor per a l'estat de la qüestió això de Baez i l'anglès. 

Crec que en la formulació de la pregunta hi havia també un cert pes elitista, Baez tenia un prestigi cultural determinat i els cantants italians pertanyien al món de la música de consum. Ja ho deia el senyor Unamuno, que ens perd l'estètica. O allò que pensem que és l'estètica avantguardista que toca defensar. 

Per sort, pel matí vaig assistir al concert de Nadal que van fer els alumnes de l'escola de la meva néta, una escola pública propera que acull alumnat de tot arreu del mon, sense problemes ni prejudicis per part de ningú i que funciona molt bé, una mena de Nacions Unides Infantil. El repertori va ser majoritàriament en català, amb alguna petita incursió al castellà i l'anglès i sense manies a l'hora de recuperar temes tradicionals d'aquests dies. 

M'han explicat iaies conegudes que en alguna escola  de menuts s'ha reduït al no res el tema nadalenc, per un suposat respecte estrany als nou vinguts no cristians. Crec que el millor respecte és la normalitat i la consolidació de les tradicions, les mares i pares multiculturals van gaudir d'allò més del concert i no es van plantejar temes eteris, més enllà de voler fer fotografies amb el mòbil, aquest estri que ens agermana en el present, als seus espavilats plançons en escena.

Fa temps, uns quants anys, a una escola on anava a dinar, va venir una jove mestra, substituta en una escola veïna, plorant i amoïnada. L'havien esbroncat de valent pel fet d'haver ensenyat als infants una cançó tradicional catalana de Nadal, en aquella època la cosa no anava de respecte cultural, sinó d'ideologia esquerranosa i reduccionista, es veu que feien això del solstici i para de comptar. Per circumstàncies comprensibles però que hauríem d'haver superat hem confós dogmatisme catòlic amb tradició entranyable. Sobre adoctrinament escolar hi hauria molts aspectes a debatre i crec que l'educació mai no és neutral ni ho pot ser, ni a casa, ni al cole.

No se m'acut res més, per acabar, que reivindicar aquell pobre dimoni escuat amb ganes de gresca, el qual els pastors estoven de valent i en l'evocació del qual sempre s'obvia, no sé el perquè, la darrera estrofa. Per cert, és possible que la violència exercida sobre el Banyeta sigui avui, objecte de condemna pel que fa a la famosa nadala, tot i que això d'apallissar el pobre tió, un tió que ara té horribles trets antropomorfs i, per tant, resulta més humanitzat, no sembla que inquieti ningú. De moment.

LLUMS INTERIORS I LLUMS EXTERIORS

Ha arribat als cinemes del nostre entorn la darrera pel·lícula de la directora japonesa Naomi Kawase. La pel·lícula és bonica, brillant, lenta i evocadora i s'ha d'anar a gaudir en estat contemplatiu. Tenim una tirada perillosa en etiquetar amb facilitat cultures i tarannàs, però la sensibilitat japonesa és capaç d'endegar històries com aquesta i programes d'humor on la gràcia està en ridiculitzar els altres fins extrems que a nosaltres ens poden semblar cruels, tot i que pels nostres verals la cosa no és tan diferent.

No crec que descobreixi res si explico una part de l'argument. Un home una mica maduret que ha estat fotògraf brillant i d'èxit té una malaltia degenerativa que l'està deixant cec del tot. Una noia jove i  bonica té un rerefons familiar trist, el pare es mort, la mare té una mena de demència. La noia treballa en un equip on s'elaboren textos per acompanyar pel·lícules dirigides als invidents.

Més enllà de la vida dels protagonistes, que anem esbrinant i de la qual se'ns explica poca cosa, la pel·lícula ens enfronta amb el món de la llum i de la foscor, amb el valor de les imatges, àdhuc del cinema, amb la dificultat de les paraules per explicar imatges, amb la ceguesa com a limitació i com a creadora de móns alternatius, amb el contrast entre un món urbà hostil i un món idíl·lic, rural, poètic i idealitzat.

El món dels cecs ha estat molt reflectit en la literatura, en la pintura, en el teatre, en el cinema. La ceguesa s'ha utilitzat de forma metafòrica en moltes ocasions, cosa que no ha estat sempre del gust dels cecs. Fa anys, molts, la compassió paternalista que desvetllava la gent que no veia provocava que tot sovint es fes referència a ells amb diminutius, un ceguet, una cegueta. Recordo que fins i tot els pocs negres que vèiem aleshores eren considerats negritos encara que ja tinguessin esperons. La gent gran del meu temps  jove recordava molts captaires cecs, una part dels quals musics ambulants, i opinava que la creació i popularització del cupó havia estat un gran avenç per al sector.

El gran Buero Vallejo va desvetllar algunes crítiques quan, en les seves obres, va fer sortir cecs tot sovint. Jo crec que es difícil que qualsevol col·lectiu se senti a gust quan se'l reflecteix en el cinema, el teatre o la literatura, durant anys vaig entomar moltes pel·lícules amb uns mestres gairebé feixistes, per exemple. Això de les etiquetes també funciona a nivell de col·lectius, havia sentit dir que els cecs eren així o aixà quan la realitat és que de cecs, com de vidents, n'hi ha per a tots els gustos. S'opinava de forma tòpica que els homosexuals eren polits, afectuosos i estimaven molt les mares i la  realitat és diversa i variada. 

Amb les limitacions físiques o psíquiques es té tendència encara a generalitzar. La complexitat ens amoïna i complica la vida. Avui els cecs tenen molts recursos a l'abast, materials adaptats i possibilitats de desenvolupar una vida digna i moltes feines diferents però, certament, per a les persones que, de moment, veiem bé, el tema de la ceguesa és un dels que més angúnia ens fa, mirat en perspectiva. 

La vista, com tantes coses, sovint es perd amb el pas dels anys, alguns oncles meus van morir cecs o gairebé cecs. Una meva tia, de molt gran, es queixava a l'oncle capellà, qui, per cert, amb els anys també va perdre la vista, de la seva ceguesa progressiva i aquest li va dir que havia de donar gràcies a Déu per haver pogut veure durant tants anys. Explicat així sembla una boutade catòlica, això, però no deixa de tenir un rerefons real i filosòfic, fins i tot.

No sóc capaç de dir si Hacia la luz m'ha agradat o no. Algunes escenes m'han emocionat, d'altres m'han sobtat, algun fragment m'ha sobrat i, en tot cas, és una pel·lícula que m'ha agradat de veure, encara més pel fet que la directora és una dama i això sempre té un pes. I això que vaig estar a punt d'entrar a veure la nova versió de l'Orient Expres. La revifalla d'Agatha Christie en aquests darrers temps, tot i considerant que sempre ha estat un valor segur, no deixa de sorprendre'm. Potser hi aniré un dia d'aquests, un clàssic és un clàssic i aquestes pelis on surten molts famosos em fan gràcia, tot i que ja sé com acaba, cosa que, és clar, no puc explicar aquí tot i que em temo que la majoria de gent ja en coneix el desenllaç.

Existien molts refranys i rondalles amb cecs o de cecs. Abans s'explicaven molts acudits sobre cecs i sobre tota mena de problemàtiques humanes. He conegut cecs amb un gran sentit de l'humor que sabien molts acudits sobre cecs, quan un es riu d'ell mateix la cosa resulta tolerable, és clar. Un parent meu tenia amistat amb un cec que s'ho passava d'allò més bé anant a veure els partits de la tele a una taverna gironina, l'ambient, la cridòria, les olors i el so de l'aparell en feien un veritable entusiasta. 

Jo diria que la correcció política dels darrers temps ens ha fet madurar però també ens ha fet més ensopits i desconfiats, avui s'ha d'anar amb compte amb l'humor i facècies que abans feien gràcia, sobre quecs, dones lletges o grasses, vells i velles, homosexuals, sords, muts, jueus, andalusos, borratxos, escocesos, cecs, coixos i deficients psíquics, avui no en fan gens. Hem canviat i jo diria que hem millorat  en humanitat, tot i que potser hem perdut una mica la innocència. És clar que els límits entre innocència i ignorància no són gens clars.

L'ELEFANT VA ENTRAR A L'ESCOLA I TARRADELLAS VA TORNAR

A l'excel·lent llibre de Jordi Amat sobre Josep Benet, que comentava fa uns dies, l'autor, respecte al retorn de Tarradellas i els seus primers contactes amb el govern espanyol, escriu:

Als menors de 50 anys el nom de Josep Tarradellas no els podia sonar de res. No m'estranyaria que la notícia els semblés més increïble que la innocentada impresa aquell mateix dia dels Innocents: 'Barcelona: un elefante se  escapa de un circo y entra en un colegio de religiosas'.

Com és ben sabut, allò de Tarradellas era cert, enguany farà quaranta anys del seu retorn, que va desvetllar més entusiasmes que no pas protestes o reticències. La seva figura és controvertida tot i que crec que és un dels personatges dels quals avui es pot parlar i escriure amb més llibertat, cosa que no s'esdevé amb molts altres de la nostra història antiga i contemporània.

Però resulta que la innocentada no ho era, es tractava d'un fet real, i ho sé pel fet que va passar al meu barri. La Vanguardia va publicar la notícia, efectivament, el 28 de desembre, sense donar dades ni referències, a qualsevol no-poble-sequí els devia semblar una facècia, una d'aquelles bromes ingènues que els diaris inserien en aquella data. El singular esdeveniment va tenir lloc el dia de Nadal d'aquell 1975, el dia de Sant Esteve no hi havia diari. Fos pel que fos, la notícia va sortir el 28.

He consultat una meva amiga i companya de CERHISEC, l'Àngels Gómez. Fa algun temps ens va oferir una xerrada sobre anècdotes curioses que s'havien esdevigut al barri, entre les quals aquesta de l'elefant. Ho sap de primera mà, qui aleshores era la superiora de l'escola és una bona amiga seva. 

Copio el text que es va publicar a les ressenyes de CERHISEC, sobre l'elefant, les monges i la resta. Per sort, eren vacances d'escola, altrament la cosa hauria pogut ser molt més complicada:

Alumnes de l'aula d'acollida de l'Escola Anna Ravell, 2010

L’Elefant que volia aprendre de lletra 

Eren les onze del matí del dia de Nadal de l’any 1975 i en el circ que s’havia instal·lat a l’actual Palau dels Esports del carrer Lleida, mentre els artistes preparaven la funció de la tarda, va passar un fet increïble que dubto molt que pugui tornar a viure mai més. 

Els domadors feien entrar els elefants al recinte en fila i agafats amb les trompes per la cua; quan de cop i volta, el que anava l’últim, es va enlluernar pels focus i es va esverar tant que va girar cua, va sortir per la porta i va apretar a córrer pel carrer  La França, primer, i pel carrer Anníbal, després. 

I quan de sobte, es va trobar al davant de la palmera del pati de l’Escola del Sortidor, es devia pensar que estava a casa seva perquè hi va entrar d’una revolada. L’animal no s’equivocava del tot, ja que l’escola era de franciscanes, i és ben sabut per tothom que Sant Francesc -el fundador- estimava moltíssim els animals i els anomenava"germans". 

Narració de Sor Elena, testimoni dels fets:

-Era del dia de Nadal de l’any 1975 i jo estava preparant l’escudella, la carn d’olla i el pollastre rostit, tal com mana la tradició al nostre país. En aquells moments, tan atrafegada com estava, el que menys em podia imaginar era el que estava passant en una altra estança la casa. JJ s’estava fent el llit i de sobte va sentir un soroll molt fort a la porta del barri que hi havia per entrar al pati de l’escola. Va pensar que eren uns gamberrets de les barraques de Montjuïc que destrossaven la porta i va sortir disparada cap a la finestra de la seva habitació per tal de fer-los quatre crits. Però, la seva gran sorpresa va ser veure que era unelefant que entrava al pati (llàstima de foto!) i no uns gamberrets el que havia destrossat la porta. 

Ho va deixar tot i va venir a dir-m’ho perquè anéssim a buscar ajuda i perquè intentéssim trobar algú que pogués arreglar totes les destrosses que s’imaginava que podia fer i que estava fent aquell animal... però com que estava tan  atabalada, tan angoixada i tan nerviosa, mentre corria pel passadís es va torçar un peu. Jo la veig veure entrar a la cuina, coixa, i em va dir: 

-Elena, ha entrado un elefante en el patio. 

-Por favor, déjame en paz! Que tengo mucho trabajo.

-Que sí, que sí, que yo lo he visto y está en el patio, o no sé dónde. Por favor, Elena, hazme caso.

-Va, mujer, déjate de tonterías, que siempre me tomas el pelo.

-Que sí, que es un animal muy grande que tiene una cosa así larga por delante (mentre feia el gest amb la mà i s’assenyalava el nas i l’allargava cap avall). 

-!Venga, por Dios, no ves que estoy muy ocupada y se me van a quemar los pollos! O me saldrá mal el caldo! 

-Elena, escúchame, te lo ruego: Hay un animal muy grande ahí, en el patio, y mientras corría para venir a decírtelo me he torcido el pie." 

- ¿Qué dices? ¿Que un elefante te ha pisado el pie?

Després de fer molts gestos i de gairebé posar-se a plorar, com que jo no li feia cas perquè estava convençuda que erauna broma, i amb la feinada que tenia perquè havia de preparar el dinar de Nadal per a 32 persones, em va convèncer. Havia insistit tant que al final, cansada de sentir-la, la vaig seguir per veure quina broma em volia fer. 

Es va dirigir cap al terrat, la qual cosa em confirmava la teoria que em volia enredar, però no, ho feia perquè ella havia vist un elefant de debò i tenia por de baixar al pati i trobar-se’l al davant. 

Quan vam arribar al terrat, ja vam poder veure que la porta estava esbotzada i que hi havia uns homes al bell mig del pati que deien: 

-¿Dónde se habrá metido? 

Aleshores, vaig comprovar que el que m’havia explicat era cert. I em van venir unes ganes boges de riure, però havia de fer esforços per aguantar-me, ja que JJ estava molt empipada perquè no li havia fet cas des del primer moment. 

Vam córrer escales avall cap al pati per parlar amb aquells senyors, que eren dos domadors i el director del circ i vam decidir anar a buscar l’elefant. 

El vàrem trobar en una de les classes de parvulari jugant: llençava cadiretes i tauletes enlaire. El total de destrosses va ser notable: havia rebentat dues portes, el lavabo i amb la trompa havia donat una trompada (en sentit literal) a la paret i hi havia deixat un sot. 

JJ, que estava enfurismada perquè veia que jo no parava de riure, em va dir amb molt mal geni: 

-Elena, ve a estos señores y reclámales daños y perjuicios.

Amb grans esforços per evitar riure més i com que em vaig adonar que tenia raó, vaig adreçar-me al director del circ. Ell també reia i em va dir:

-Señora, menos mal que no ha sido un león o una serpiente pitón... ja, ja, ja.

Aleshores, em va dir que no ens preocupéssim perquè es farien càrrec de tots els desperfectes que havia fet l’animal. I així va ser. I de fet hi vam guanyar, ja que el portal de ferro del barri de l’entrada del pati, les cadiretes i tauletes de les classes, el lavabo i les portes de fusta, les varen posar noves i el sot de la paret el varen tapar i varen pintar tota la classe. I a més, com de propina, ens van regalar entrades per tothom que volgués anar al circ. I hi vàrem anar totes excepte JJ, que seguia molt enfadada. 

Mentrestant, un dels domadors li havia tirat un dard amb anestèsia per calmar-lo, ja que l’animal estava molt esverat. I així, sedat i tranquil va sortir de l’aula pausadament, amb el cap cot, com si estigués avergonyit per tot l’enrenou que havia organitzat. 

Durant tota aquesta estona, havia corregut la veu i les monges que no estaven a missa van venir a veure l’espectacle. I, evidentment, hi van haver reaccions de tota mena. 

Les més curioses, a part de l’enrabiada de JJ i de les ganes de riure que tenia jo van ser les de la BC que es va quedar immòbil darrere els vidres assenyalant amb el dit i amb la boca oberta, sense poder dir res; la d’AB que va dir: 

-Mira, nos ha dejado una decena del rosario". Quan vaig sentir això vaig veure que efectivament hi havia deu cagarades, que feien una pudor horrible, i em van venir més ganes de riure pel caire espiritual del fet. 

MG estava a la seva habitació i només sentia sorolls i corredisses. ¿Por un ratón tanto ruido? Doncs imagineu-vos com es devia quedar quan va veure "el ratón"... 

Les persones que en aquell moment estaven a missa també sentien els sorolls i les veus, però com que eren tan devotes no podien sortir de l’església i es van perdre l’espectacle. 

Un altre motiu per posar-se les mans al cap era imaginar-se què hauria passat si l’animal en lloc d’entrar a les classes hagués entrat a l’església, ja que la porta també donava al pati de l’escola. Quina hauria estat la reacció del capellà que estava celebrant la missa? I la gent que era dins l’església? 

Ja teníem l’animal al pati, quiet i tranquil i era el moment de decidir què fèiem, ja que per la porta esbotzada no podia passar perquè no es podia obrir ni tancar. Pel forat que havia fet quan hi havia passat enfurismat, ara que l’animal estava tranquil no hi passava. El vàrem empènyer entre tots i vàrem aconseguir treure’l al carrer, però li vàrem fer una ferida al llom perquè quan passava per la porta de ferro es va fer una rascada. Pobre animal! Estàvem tan esmaperdut que no vàrem atinar a fer-lo passar per una altra porta més gran que hi havia al mateix pati. 

(Àngels Gómez, Ressenyes del CERHISEC, 2010)

Han passat molts anys, l'Escola de monges del Sortidor es diu avui Anna Ravell, el nom de la fundadora de l'orde, i de monges ja n'hi ha molt poques. És l'escola on vaig anar de petita, és concertada i durant anys ha fet un gran servei al barri, ja que no tenim centre d'ensenyament mitjà públic i les escoles han estat sempre escasses, més enllà de les antigues acadèmies de pis. Ho vull fer constar perquè de tant en tant surt de nou el debat sobre el tema i crec que hi ha escoles públiques molt més elitistes que algunes de concertades de barri, ja que el lloc marca molt l'alumnat i els recursos. 

Pel que fa a l'època, avui els circs són residuals i gairebé no tenen animals, la sensibilitat sobre els animals ha canviat molt però això ha contribuït a què l'interès pel circ tradicional minvés força. Els zoològics també crec que són espais en perill d'extinció.

No es feien fotografies com ara, ni filmacions, per tant, de tot allò no n'ha quedat cap testimoni gràfic. Avui una notícia així correria per les televisions i potser generaria molts problemes als amos de l'animaló. Com que no hi va haver desgràcies personals, pel que es pot llegir, tot va passar sense fer soroll, els danys es van arranjar, al barri en van parlar una mica i poca cosa més. 

Era aquell un any en què es preveien molts canvis, per raons òbvies. Tarradellas, el desconegut, es va donar a conèixer i va ser President de la Generalitat, que ja no era, però, republicana. Tot sembla versemblant quan ha passat el temps però molts esdeveniments, a tots nivells, són surrealistes. Les escapades d'animals dels circs, fins i tot de zoològics, no han estat estranyes, n'he trobat més casos per la xarxa, avui que pots espigolar per tot arreu. En resum: l'elefant va entrar a l'escola i Tarradellas va tornar i es va quedar.  La història és altament imprevisible i potser tot plegat, això de l'elefant, és una metàfora del tarradellisme a punt d'esclatar, qui sap.


Afegitons posteriors:

Aquesta història recuperada ha fet que tant al blog com a facebook entressin molts testimonis d'aquells fets, la persona que aleshores era la superiora del centre, mares d'alumnes, alumnes de diferents edats... Una mestra d'Hospitalet, jubilada, com jo, m'explica un detall que sembla tret d'una pel·lícula de Berlanga, el seu marit aquell dia anava en moto i el domador li va demanar que el portés i que seguís l'elefant fugitiu, i així van arribar a l'escola del Sortidor...

SOBRE CICLISTES, VIANANTS I CAMPI QUI PUGUI

Fa temps recordo que alguna persona em va comentar que votaria Trias com alcalde de Barcelona ja que segurament posaria ordre a tema dels ciclistes, tal i com havia assegurat el candidat. Però no va ser així, potser per impotència. Els socialistes, que tants anys havien manat a la ciutat, i que en els darrers temps havien aplegat moltes crítiques i alguns escàndols van retirar-se, més aviat enretirar-se, ja que al capdavall han tornat a entrar d'alguna manera, cosa ben surrealista, si s'hi pensa a fons.

El tema del desgavell ciclista no fa res més que augmentar, com que les bicicletes no porten matrícula els seus usuaris compte amb una immunitat efectiva i persistent. Com que n'hi ha tants, és evident que molta gent fa el que ha de fer, és clar, però el campi qui pugui, agreujat per patinets i tota mena d'estris rodants amb els quals t'ensopegues, és escandalós. El pitjor és que al volt de la qüestió hi ha un gran dogmatisme militant i posicions enceses que no admeten matisos. 

Dues dones conegudes, Muriel Casals i la poeta Josefina Peraire van morir a causa d'un accident provocat per bicicletes però ni tan sols això va fer que el tema es replantegés en profunditat i sense tòpics. Més d'un et diu que va ser culpa d'elles, fa poc sembla que hi va haver una discussió molt desagradable al twitter sobre l'accident de Casals, per cert, fins al punt que una militant de les dues rodes va haver, fins i tot, de demanar excuses, excuses de mal pagador, que deia el meu avi.

Moltes vegades, pel matí, vaig a peu per Barcelona i passo per moltes zones de vianants on tan sols entren cotxes per carregar i descarregar o netejar, aquests cotxes i camions són molt prudents. Però en canvi, per aquestes mateixes zones de la ciutat els ciclistes van que volen i els has d'anar esquivant, són una mena de plaga. Te'ls trobes per damunt de les voreres, amples o estretes, si no t'apartes et xiulen o t'escridassen o et passen fregant. El pitjor de tot plegat és que percebo que augmenta una certa inevitable violència per totes bandes.

Fa algun temps estava esperant per entrar al Teatre Romea i vaig ser testimoni de com un grup de gent es van aplegar amenaçadorament al volt d'una noia que pedalejava per damunt de la vorera, la noia va aconseguir fugir a tota velocitat, espantada. 

Fa pocs dies, a l'hora de la sortida de les escoles, un munt de gent amb criatures travessàvem el Paral·lel quan un ciclista arrauxat, a tota pastilla, cosa freqüent, ens va esquivar de forma perillosa. La majoria de la gent es va posar a escridassar-lo i un home vell, sense pensar, va fins i tot tocar la bicicleta, empipat. El xicot va tenir por de perdre l'equilibri, va aturar el vehicle, va baixar i es va dirigir al pobre avi amb la mà alçada, disposat a pegar-li. Tota la gent, que érem molts, ens vam posar a cridar i envoltar-los i aleshores el noi es va espantar de veritat, devia pensar que el linxaríem. Va acabar per demanar excuses i perdó a tothom, dient-nos, encara, però, que ell hauria pogut caure i que no se'ls havia de tocar.

Són dues de les moltes anècdotes que he viscut a l'entorn de ciclistes incívics, que són molts. He de dir que n'hi ha d'altres que s'aturen sempre en els semàfors o que, fins i tot, si veuen que t'han passat massa a prop, et demanen excuses, però la meva percepció fa que cregui que són minoria. En tot cas, la darrera víctima de tots els incivismes és el vianant, que ja no té espai propi i no pot badar ni un moment ja que s'han dibuixat carrils bici a llocs surrealistes,  a més a més moltes vegades es transita en dues direccions i si bades, sovint t'escridassen sense manies.

El problema no són les bicis, ni els  cotxes, ni les motos, ni el que sigui, sinó la gent, que és com és, som com som, i al capdavall moltes vegades paguen justos per pecadors, com sol passar. Evidentment, en tots aquests casos que explico no hem tingut la sort de veure cap guàrdia urbà o mosso a prop, per desgràcia. Tot està molt bé si es fa de forma ordenada i raonada però com que sembla que som un país de desgavell i campi qui pugui qualsevol dia en passarà una de grossa i tot plegat es complicarà molt més, em temo. 

CULTURETA TURÍSTICA

Abans d'ahir llegia al facebook un comentari sobre la ràbia que li fa a un veí de Sants ensopegar-se mil i un turistes diaris que li pregunten on és La catedral del mar. Mentre jo i algú més li vam donar la raó no van faltar opinions contràries, o sigui, de persones que trobaven molt bonic el nom donat a l'antiga església a partir del llibre, que creien que gràcies a l'èxit de la novel·la la gent visitava més l'església i d'altres opinions entusiastes. Ja he comentat en més d'una ocasió com se sol prendre com a dogma de fe històrica qualsevol relat de ficció basat, de lluny o de prop, en coses que se suposa que van ser reals. Per a qui vulgui aprofundir en el relliscós món de la narració del passat, fins i tot de la més seriosa en aparença, el remeto a una ressenya que he escrit sobre un llibre recent. Encara més, en això de la història ens agafem sovint a allò que ens convé, els altres poden haver mentit o conspirat per amagar la realitat, realitat que, per altra banda, és impossible de conèixer, però nosaltres, els catalans, de cap manera. 

A mi també m'han preguntat en alguna ocasió per aquesta catedral novel·lesca. M'he trobat pel carrer amb d'altres preguntes singulars per part de turistes ben intencionats. Un grup sorollós i rialler de jovent estranger,  no sé ben bé de quina nacionalitat, em va aturar fa uns dies i em va demanar, intentant parlar castellà, cosa que ja és tot un mèrit car molts forasters no es molesten pas en fer-se intel·ligibles quan sol·liciten ajuda:

-Dónde está el 'colegio'?

Com que jo no entenia a quin col·legit volien arribar em van mostrar uns papers. Eren fotocòpies d'un d'aquests treballs habituals que es fan fer als estudiants, petits i grans, quan se'ls treu a pasturar i estava escrit en castellà, cosa que em va fer pensar que la colla devia fer algun curset de llengua cervantina. Jo també n'havia elaborat a escola, de treballs d'aquesta mena, així que no entraré a fons en com i de quina manera s'amollen i es realitzen les imprescindibles i sovint inútils activitats educatives. El colegio era el Col·legi d'Arquitectes i, és clar, els demanaven que es fixessin en la façana i en els famosos esgrafiats que un temps van ser polèmics i avui ja són antics i assumits pel paisatge urbà nostrat.

Una simpàtica parella castellana, d'uns quaranta anys, també forasters, em van preguntar en una altra ocasió recent por una especie de Rambla en la cual hay un toro de hierro. Vaig acabar per entendre que el brau cercat era l'avui popular gat del senyor Botero, felí que ha trobat a l'indret el seu lloc de glòria i protagonisme després d'haver estat canviat de lloc un parell de vegades i bescantat per determinades elits d'aquestes que pontifiquen sobre estètica actual. Tant de bo pugui restar allà pels segles dels segles car és objecte de fotografies i de jocs infantils i estic segura que se sent molt feliç havent assolit un paper protagonista evident a la Rambla del Raval. Bueno, es un gato, els vaig comentar, als visitants, cosa que els va fer la mar de gràcia.

Sobre preguntes turístiques, crec que amb una mica més de temps podré elaborar un llibret semblant a aquells que publicaven els professors de batxillerat a l'entorn dels disbarats que havien trobat a les respostes fetes per l'alumnat en els exàmens i que van esdevenir gairebé tot un gènere. Hi afegiré un apartat sobre explicacions pintoresques escoltades en itineraris i rutes, per cert. Ahir ja escrivia sobre això de la pobra Enriqueta Martí, que no sé si ha generat ja, i en poc temps, més literatura de tota mena que la Carmen Broto, un altre mite nacional de la crònica negra. Tot fa calaix, que diuen. 

HOMES -I DONES- DE POCA FE, CONSERVEU-LA I NO L'AUGMENTEU!!!

Diumenge vaig col·laborar una mica en la Caminada a Montjuïc que organitza el Foment Excursionista de Barcelona i com que plovia tant, fent un acte de fe, em vaig emportar unes ulleres de sol. He de dir que me les vaig posar cinc minuts, quan una ullada de llum esclatant va emergir de sobte entre núvols, però va ser aquella una millora meteorològica breu com un sospir. I és que els miracles, àdhuc els més espectaculars, són de poca durada.

De fet la idea sobre la fe pràctica me la va donar el record d'una facècia o acudit sobre el Rector de Vallfogona. Aquest personatge havia de celebrar unes oracions i misses per demanar pluja, en temps de sequera. Abans de començar, contemplant la gent que omplia l'església, va exclamar, enutjat:

-Homes de poca fe, heu vingut a demanar aigua i ningú no porta paraigües!!!

Avui diria homes i dones de poca fe, o bé persones de poca fe, és clar, doncs això de la correcció política del llenguatge, cosa en la qual vaig ser militant pedagògica, ha arribat a cotes ridícules i absurdes, com sol passar amb tants aspectes de la vida i de la cultura. Tant és així que sovint m'inquieta fer soroll per canviar segons què car tots els avenços es dogmatitzen i es converteixen en veritat absoluta altra vegada, per desgràcia.

Aquesta contalla i moltes altres les explicava un altre rector, un meu oncle, la llarga vida del qual podria ser objecte d'una llarga novel·la, doncs va viure temps difícils i complexos. Quan estava de bon humor i endegava la narració d'històries del passat, acudits, rondalles i facècies, era una meravella, amb una memòria prodigiosa però suficientment selectiva com per no amollar allò que no tocava. Es pot dir que va ser un home d'una gran fe, jo fa anys admirava això de la fe que mou muntanyes però avui la gent de gran fe em fa una mica de por o de llàstima. La fe incorruptible és dogmàtica, pot portar a la mort i sovint amaga la realitat global de la gent, homes i dones diversos, moguts per circumstàncies i atzars. Quan diuen que algú va morir per les seves idees avui tremolo i abans, quan era jove, em semblava aquesta una gran mort. Morir per ajudar la gent és tota una altra cosa, és clar. Però ni déu, ni el comunisme, ni la pàtria, ni la revolució, ni la fraternitat universal futura mereixerien la sang de ningú i, en canvi, n'han fet vessar molta, totes aquestes abstraccions. Un cert nivell d'incoherència i de capacitat humana de corrupció ha salvat, en canvi, moltes vides, ni que fos pagant.

Jo, quan era petita i el meu oncle explicava aquestes històries del rector simpàtic, em pensava que el personatge no havia existit. De fet, segur que no n'hi van passar tantes ni de tants colors. Una altre contalla que recordo és quan la seva majordoma ha de fer un dinar per convidats, entre els quals el bisbe, i no sap com voldrà el rector que cuini un cabridet. Així que se'n va cap a l'església, es posa al darrera de tot i aixeca enlaire l'animaló, per tal que el mossèn, que està fent missa, el vegi. L'home, quan es gira de cara a la gent i entén el missatge visual, entona la següent pregària:

Dona nostra dona vostra,

vos que del cabrit feu mostra,

mig rostit i mig fregit,

cap i pota a la cassola

in secula seculòrum

amén.

Explicat així potser no fa gràcia però el meu oncle, avesat a predicar amb contundència des de la trona, feia riure d'allò més. Unes altres històries que ens explicava eren les d'un pagès que baixa a Barcelona i no entén res, aquesta contalla crec que es troba en algun llibre de l'editorial Millà. Fa anys el pagès ignorant però murri era objecte de bromes i ara la gent es fot més aviat dels de Barcelona, sense que el tema hagi generat acudits amb tanta gràcia com aquells.

Recordo que el pagès no es volia comprar una camisa en una camiseria pel fet que llegia al rètol Can Misèria, que confonia els retretes -per cert, aquesta és avui una paraula en desús- amb el lloc on feien retratos i que pujava al prestatge del tren on es col·loquen les maletes perquè llegia aquí pagès en lloc d'equipajes. 

El meu oncle, que crec que era padrí del meu pare, ja que van ser un munt de germans i es duien molts anys, va viure força, va veure molts canvis, alguns que no acabava d'entendre i de molt gran repetia que la vida era un misteri. Durant una de les darreres visites que li vam fer, en una residència per a capellans vells de Girona, s'havia esdevingut a Turquía un greu terratrèmol i a ell li sabia greu d'ésser allà, tan ben cuidat, mentre tota aquella gent les passava tan magres. Ell va oficiar el meu casament car casava a tota la família, per tradició. Va fer un llarg i brillant sermó que no s'acabava mai, cosa que va posar nerviós al rector de la parròquia, que ens havia cedit una estona entre missa i missa. Avui tot plegat sembla tan llunyà i tan d'uns altres temps com les facècies del rector de Vallfogona, certes o inventades per la gent al llarg dels anys, malgrat les moltes desgràcies col·lectives que ens podien haver fet perdre l'humor genètic. Al cel ens poguem veure tots plegats.

LITERATURA REPUBLICANA I VERMUT MONÀRQUIC

He estat en el jurat d'un premi de narració d'aquests que en podríem dir locals, tot i que aquest és mes aviat distrisctual. La meva modalitat per a avaluar era la narració de tema lliure. És el segon any que faig aquesta tasca, voluntària i coratjosa, molt de gust. L'any passat les bases demanaven un màxim de deu pàgines, afortunadament el bon criteri dels organitzadors va reduir l'extensió a cinc, en aquesta convocatòria. En aquest certamen hi ha d'altres modalitats per a concursar però aquesta és la més concorreguda. 

Enguany hi havia més de cent vint textos. L'any passat, si fa o no fa. Multipliqueu els textos per l'extensió i comprovareu el gruix que representa aquesta lectura, necessària per tal de determinar un guanyador i un finalista. La modalitat de més èxit, després de la narrativa, és la de poesia, però en aquesta modalitat, malgrat la fama de país poètic que tenim, hi havia uns vuitanta participants i, a més, l'extensió exigida era d'uns cinquanta versos.

No crec gaire en concursos ni en els seus resultats, pel que fa al tema literari, tot i que hi he participat i hi participo de tant en tant. Animen, això sí, el món cultural i associatiu i als guanyadors els donen petites satisfaccions espirituals i materials. Els resultats sempre són subjectius, parcials, i ningú no s'hauria de sentir decebut si no guanya. 

En els concursos de pes, en els quals el premi és una mica substanciós i on els guanys van lligats a publicacions i promocions m'han dit que hi ha una mica -o molta- influència del sector editorial, sempre en crisi, que precisa vendre i que sap que grans obres de qualitat escrites per gent anònima costen de sortir. Una vegada un editor em va dir, amb tota claredat, justificant el seu refús d'un novel·lot finalista en un d'aquests esdeveniments, és com un entrecot molt bo i molt gruixut, que costa d'empassar. 

Tot plegat, en el present que vivim, és ben comprensible. Hi ha qui critica els grans grups editorials, jo també ho feia fa anys, però si no hi hagués les grans superproduccions cinematogràfiques seria encara més difícil que subsistís el cinema independent i alternatiu, no sé si m'explico.

Vaig fer la feina el millor que vaig poder, considerant el poc temps que tenia. Al jurat de la meva modalitat hi havia dues persones més i aviat ens vam posar d'acord en la tria, tot i havent d'admetre que l'elecció potser no era perfecta ni prou aprofundida per raons òbvies. Vam prioritzar la senzillesa i el llenguatge planer per damunt de moltes menjades de coco, com es diu de forma casolana, narracions amb un erotisme barroer, sàdiques, amb missatge polític o d'aquestes memorialistes i evocadores.

L'any passat, en acabar les deliberacions, ens van convidar a sopar a un hotelet. Aquest any tot ha anat de baixa i ens van convidar a un pica-pica, amb uns canapés excel·lents, pel meu gust, molt millors que el sopar de l'any passat. També va portar algú un vermut de marca, el que veieu a la imatge, tot i que potser no era ben bé una hora vermutera, aquella. 

El vermut m'agrada força però em puja al cap molt i molt, així que gairebé no en bec mai i aquest tot just el vaig tastar. El protagonista de L'Hostal de la Marina s'emborratxa amb vermut i en acabar l'obra esperem tots que la seva futura feina, de cambrer d'hostal a causa de matrimoni amb  la pubilla, no el faci reincidir en el vici, gràcies a l'amor de la soferta Caterina. Faig broma però aquesta obra de teatre és de les meves preferides, m'encanta.

A l'etiqueta de l'ampolla de vermut, molt bo, s'esmenta la seva categoria ja que és una marca proveïdora de la Casa Reial. Això, fa anys, donava prestigi a determinats productes llevat, m'imagino, de la breu etapa republicana. Avui sembla un anacronisme i més d'un de la colla de deliberadors i deliberadores es va preguntar amb ironia si no era quelcom que podia perjudicar les vendes, hores d'ara. No sé si algun licor nostrat porta alguna referència al fet de ser, per exemple, proveïdor del Palau de la Generalitat o de la Casa dels Canonges.

Les pompes satàniques d'una dama espavilada

Tinc molta afició a això que en diuen la història, i també a la història recreativa o anecdòtica, o sigui, a la tafaneria retrospectiva. Ja fa temps que a causa d'una mena de juguesca en un grup de lectura sobre llibres d'història vaig endegar un blog que, amb el temps, ha quedat reduït a penjar un enigma setmanal a l'entorn d'aspectes molt diversos del passat, proper i llunyà.

Ja vaig pel vuitanta-dos i sempre penso que ho deixaré córrer aviat, la participació és minoritària, amb alts i baixos, però el fet és que qui s'ho passa millor amb això dels enigmes sóc jo mateixa. Com que ara tenim tanta informació a l'abast sovint del tema que havia pensat, amb el qual moltes vegades m'ensopego per casualitat, me'n surten molts més, com d'un cistellet de cireres. Fa uns dies vaig sorprendre un dentista dominicà d'urgències que va atendre un familiar, i que ens explicava coses del seu país, amb els meus coneixements sobre uns fets que es van esdevenir en el temps de la terrible dictadura de Trujillo, el Chivo, protagonista d'un llibre de Vargas Llosa i d'un gran nombre de barbaritats, bon amic del nostre Franco, al qual admirava, i que al costat de Trujillo i els seus fillets seria gairebé canonitzable: el calvari i mort de les germanes Mirabal, tot un mite en el seu país on s'han escrit llibres sobre el tema i s'han fet pel·lícules i sèries. Un altre personatge estrany, controvertit, inquietant i enigmàtic d'aquell país va ser el president Balaguer, d'origen català, per cert. Va ser en elaborar un d'aquests enigmes que em vaig ensopegar amb el rerefons d'aquests dictadors i amb la seva època.


Però avui escriuré sobre un afer més frívol, tot i que amb morts i assassinats pel mig.

Aquests dies, amb tot això del senyor francès que va fer un francès o el que fos, amb una senyora moreneta, de grat o per força, cosa que potser mai no aclarirem del tot, m'ha vingut al cap una història que també vaig recollir fa poc en aquest blog, la de Félix Faure. Aquest senyor, també francès, va morir en plena activitat sexual a la francesa, cosa que va originar un cert escàndol. Fa poc llegia un article d'aquell país en el qual ironitzaven sobre el fet que aquest president, circumstancial i que no va durar massa, tingui més carrers i places al país veí que d'altres presidents amb molts més mèrits, cosa que es pot atribuir segurament a la fama que la seva apassionada mort li va donar.

Però més interessant que el propi Faure és la dama que li va provocar el cobriment de cor, Marguerite Steinheil. Aquesta senyora no era cap humil cambrera dedicada a la prostitució per necessitats econòmiques sinó una noia de bona família casada amb un pintor, ben relacionada i amb molts amics de categoria. Quan va passar això del president va desaparèixer momentàniament del mapa, tot i que va continuar amb la seva activitat econòmica i eròtica a alt nivell, sembla que va tenir afers fins i tot amb el rei de Tailàndia d'aleshores. Al cap de pocs anys d'això de Faure es va veure embolicada en un crim estrany, que mai no es va resoldre. Van trobar morts el seu marit i la seva mare, a l'apartament on vivien tots plegats i a ella lligada, però lligada sense massa convicció, vaja. Va dir que uns encaputxats els havien atacat, fins i tot un admirador seu es va inculpar, però tot apuntava a ella mateixa com a culpable del doble assassinat. El cas és que tenia molts coneguts i saludats, se'n va sortir amb l'absolució i no es va resoldre res, encara és un misteri tot plegat.

Era jove, va tenir temps de pescar un baronet anglès i casar-s'hi, va viure bé i va morir, velleta, en una residència d'avis que no crec que fos municipal. M'he trobat amb la sorpresa que fins i tot es pot veure una filmació del seu casament amb el noble anglès, un bon casament amb la dama somrient i contenta, vaja. Ho podeu comprovar en aquesta interessant web de la casa Pathé, en la qual podeu gaudir també d'altres filmacions magnífiques i singulars, algunes de la nostra guerra civil, molt poc conegudes.

A França, país liberal segons diuen, es van prendre allò del president amb un cert humor, es veu que de praticar el sexe oral en diuen amb ironia pomper i a ella li deien la 'pompes fúnebres'. També de Faure es deia que volia ser César i només va arribar a Pompeu.

Aquesta història, tan poc exemplar, em recorda un refrany que repetia una veïna de l'escala, sovint, quan jo era petita, comentant la trista vida de les senyores de la vida una mica atrotinades: para ser p... i no ganar nada, vale más ser mujer honrada. En el fons, les relacions sempre compten, en tots els camps professionals. Perquè, la veritat, no em crec pas que la perfecció eròtica sigui gaire diferent entre una senyora fina i cara i una altra de més humil i menys ben relacionada. Més o menys com passa amb tot, qüestió de màrketing, publicitat i grapa venedora.

L'elegància social de l'insult fi

M'explica l'amic Pau Vinyes que està treballant en un nou projecte a l'entorn del tema de la traducció al català que va fer Joaquim Ventalló dels llibres de Tintín, en concret dels simpàtics i sucosos insults que esquitxen els àlbums d'aquest heroi clàssic dels còmics de culte.

Toni Ibáñez fa algun temps va endegar també un interessant projecte recollint insults en català de tota mena, un gran treball protagonizat pel Tros de Quòniam que va donar nom a un dels seus espais de culte pioners a la xarxa.

En el temps dels inicis de la TV3, era objecte de broma recurrent riure's del puritanisme insultador que rumbejaven els doblatges. Al principi no es podia dir malparit, encara molt menys fill de puta, insult que caldria de fet reconsiderar i bandejar, donada l'evolució del sector obrer del sexe, de majoria femenina, i de la seva futura -espero- dignificació.

Amb el temps i a la recerca d'una sempre impossible versemblança, la televisió nostrada va anar obrint l'aixeta insultadora i avui es poden escoltar tota mena de grolleries i penjaments, utilitzats amb més o menys grapa. No és ben bé un insult però la generalització del mot cagar en els diàlegs de ficció em resulta molt xaró i pocasolta.

L'escola és un niu de problemes a l'entorn dels insults, com sabem molt bé els soferts mestres d'ahir, d'avui i de sempre. Quan vaig començar a treballar al sector públic, en aquelles escoles tan deficitàries amb més de cinquanta o seixanta criatures a l'aula que, fins i tot, aprenien, i de vegades més que no pas avui, els insults més greus era hijo de puta y me cago en tus muertos.  Els escric en castellà pel fet que es parlava en castellà, en general. Un dels pocs alumnes catalans era cridat per la seva mare des del balcó i aquesta li deia puja, puja. Aquest mot, puja, devia fer gràcia als de parla castellana i el van reconvertir en una mena d'insult, de primer dirigit al noi català i després, generalitzat. No sé si els devia sonar a una mena de puta mal pronunciada, però el fet és que durant un temps va ser molt greu dir putxa a algun company.

De tota manera també era i és molt greu dir a algú gordo o gorda, sobretot si l'insult respon a la realitat, en una època en la qual el greix excessiu és mal vist i mal considerat, o no tienes orejas quan algú precisament mostrava uns bons pàmpols a la closca. A mi, a escola, m'empipava molt que em diguessin nas de lloro, en català o castellà, pel fet que tinc el nas gros i prou complex tenia jo amb el tema. Molts infants són cruels i piquen allà on més dol amb una gran habilitat.

L'arribada d'immigració de tot arreu ha provocat insults que són tinguts per racistes i que sovint no responen a res més que al context escolar habitual d'enfrontament infantil. A algú li pot saber molt i molt de greu que li diguin gordo o patós però si li diuen moro o negre l'afer provocarà molta més inquietud pedagògica, de forma sovint injusta.

De vegades donar una excessiva importància a aquestes coses, a escola, provoca més problemes dels que hi havia, el mateix que les intervencions dels mossos d'esquadra. I és que he escoltat coses surrealistes, com ara a un bessó dir-li a l'altra fill de puta o a una escola amb majoria filipina dir un filipí a l'altre filipino blanco, insult que no vaig entendre mai, la veritat, però que a l'insultat li va provocar una reacció violenta i exagerada. Com deia la meva mare, respecte als insults sense profunditat, acabat de dir, acabat d'oferir, cosa que volia expressar que no calia fer-ne cas i que responien a una geniada sobtada, a un foc d'encenalls. Els nois, més que no pas les noies, que són més punyeteres i subliminals, més madriavéliques, com deia l'àvia rusiñolesca, s'insulten violentament i al cap de cinc minuts tornen a ser amics, en molts ocasions, afortunadament.

L'altre dia anava jo per ciutat vella a mig matí. Les zones peatonals  provoquen embussos i problemes de descàrrega, poca gent respecta les normes pel fet que sovint es fa difícil respectar-les. Hi havia tot un problema de camions i camionets aturats, per allà un carreró proper a la Rambla. Un dels conductors més culpables del desori era bru, evidentment mulat i, per la parla, dominicà o cubà. Ell i un altre d'autòcton es van enganxar en una discussió encesa, que si yo estoy trabajando, que si yo también... Vaig pensar que no trigaria a sortir el tema inquietant que fa vessar tanta tinta i, efectivament, l'autòcton va acabar d'encendre's -he d'admetre que potser tenia més raó ell que no pas l'oriund- i va dir:

-Coño, en tu tierra será normal, pero aquí no...

No sé com va acabar, imagino que afortunadament tots acabarien de fer la feina de descàrrega i la cosa no aniria a més. L'autoestima autòctona és admirable, en un país en el qual generalment no s'és molt ortodox en l'acompliment de tota mena de normes aparcadores i on trenta vegades al dia t'has de jugar la vida baixant de la vorera que està ocupada per tota mena de vehicles, resulta fins i tot admirable que algú cregui sincerament -o no- que tot ho fem molt bé i que són els de fora aquells que encara no han après urbanitat circulatòria.

Jo crec que un estudi aprofundit d'insults catalans literàriament elaborats ens evitaria molts problemes, tot i que un estudi a fons del seu significat potser ens mostraria que no són tan innocents com semblen. I és que els insults sempre s'han fet per comparació, ja sigui amb animals, plantes, persones amb deficiències psíquiques o físiques, marginats, beneitons... Com que no insultar mai resulta gairebé impossible en el món que ens acull, el millor que es pot fer és deixar que les grolleries flueixin i s'oblidin, al cap i a la fi els gossos que més borden són aquells que menys mosseguen.