12.8.11

Supervivències incòmodes

Ahir mateix llegia un breu article d'un historiador parlant sobre Gandesa, la Terra Alta i això que en diuen memòria històrica. L'historiador, jove, opinava que aquesta memòria actual, políticament correcta, no ha generat debat i que esmicolar totes les referències monumentals al franquisme aconseguirà que en el futur hi hagi una mena de percepció que faci pensar que la guerra va tenir un resultat ben diferent al tristament real. Els monuments, opinava ell com opino jo mateixa, s'han d'explicar i contextualitzar, enderrocar-los de forma barroera té sovint un efecte contrari al desitjat. En un poble de la comarca s'han resistit durant anys a treure el monument als Caídos, amb noms de bona gent assassinada de forma barroera. Doncs bé, he llegit comentaris de gent que fa turisme per la zona, escandalitzada de la vigència resistent del monument, però sembla que a ningú no li importa entrar a fons en les causes d'aquesta resistència i en els fets tràgics que l'han generat i mantingut.

L'amnèsia oportunista disfressada de memòria fa que molts personatges d'aquells que amb coratge i grapa, fent filigranes amb el poder per sobreviure amb dignitat, van animar el gris panorama de la postguerra i el tardo-franquisme, sovint intel·lectuals que escrivien en castellà per motius obvis, resultin incòmodes al discurs oficial de la progressia miop del nostre temps. Això, unit a la ignorància, involuntària o culpable, fa que de vegades sembli que un munt de gent que va tenir un gran pes cultural no hagi tan sols ni existit. Aquest ha estat el cas de Juli Manegat, un supervivent, que ha mort recentment als noranta anys i que va ser periodista, fill de periodista, novel·lista, autor de teatre -amb alguna obra en català, també-, crític de categoria, director de diaris i de l'enyorada Escola de Periodisme de la qual pagaria la pena que en preguessin exemple molts dels formadors de joves periodistes d'avui. 

Manegat va escriure novel·les i ell mateix sembla un personatge de novel·la, però les novel·les i el cinema nostrats es dediquen més aviat a gent de fora. Sabem més de Virgina Woolf que de Pedrolo, dels Beatles que de l'Orquestra Meravella. Manegat mateix manifestava, no fa gaire, que estava habituat a l'oblit. Fa poc va morir també Concha Alós, més coneguda avui pel seu afer amb Porcel que pels seus llibres, avançats a l'època i avui difícils de trobar, com molts títols de Manegat, tot i que en les llibreries de vell, reals i virtuals, es poden aconseguir molts d'aquells títols. No acabo d'entendre perquè uns autors s'obliden i uns altres es reivindiquen, l'èxit literari, fins i tot les resurreccions literàries, són per a mi tot un misteri que en moltes ocasions no va lligat, ni de bon tros, a l'excel·lència dels autors. Hi compta la promoció, és clar. Avui si no tens coneguts als diaris, revistes i teles ningú parlarà de tu ni es mirarà els teus llibres, ni n'escriurà cap ressenya, bona o dolenta, i els coneguts d'aquests supervivents ja fa temps que la majoria han desaparegut del món dels mandarins culturals. I també hi compten les modes, sempre frívoles i temporals.

Fa poc, això sí, li van fer un homenatge. No pas a ell sol, sinó a ell i a d'altres crítics que amb ell havien format part del Jurat de Premis de la Crítica. Ens havíem oblidat tant de Juli Manegat que no el trobarem ni tan sols a la wikipedia! Al capdavall, així és el món, potser en els bons temps de l'escriptor també passava el mateix amb els d'abans, és clar. L'arrogància dels anys joves i triomfadors s'abalteix amb el temps, com gairebé tot.


De fet, ahir mateix escoltava una tertúlia amb experts periodistes sobre la xarxa en la qual algú afirmava que els blogs estan ja morts i enterrats... 

10 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Costa molt ser objectiu amb els fets, i la memòria històrica, com en diuen, en pateix les conseqüències. És imprescindible aquesta catarsi personal i col.lectiva per curar les ferides d'una guerra, que no esborrar-les. La petja de les guerres dura com a poc quatre generacions. S'ha d'intentar practicar l'honestedat, estic d'acord amb tu. Si no és així, mai no farem net de debò.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Julia:
Jo no entenc de politique.
Pero si que opino que el monument als Caidos, tindrie que ser "caidos" d´una banda i de l´altre.
Perque va ser una guerra absurda entre germans, diferenciats per idees politiques.
Ara ja seria hora de deixar descansar aquesta pobra gent tranquil-la-´.

Es com les vivencies de la nostre juventud, que segons les ideologies casqu ´u la va viurer d´una manera.
La meva cosina va estar tancada als Capuxins de Sarriá, amb intelectuals d´aquella época.
I jo no amb ficava amb politica.I amb semblava que es vivia tan bé.
Posterior ment vareig tenir a les meves mans Els Catalans els Camps Nacis de la Montserrat Roig, escriptora que jo sempre he admirat molt i de la que tinc a casa alguns dels seus llibres.
Reb una abraçada d´aqueste mestressa de casa que el seu objetiu es aprendre, Montserrat

Jordi ha dit...

La qüestió dels monuments pot veure's des de diferents punts de vista. Pels vençuts era i és un símbol de la imposició. Algú va dir alguna vegada que d'aquí a un temps la guerra civil serà vista com ara veiem les carlines. Serà llavors quan els monuments es podran explicar històricament. Però posant dels dos costats. Ara per ara, és història i és present. En un cementeri d'una població d'Andalusia vaig veure el monument als caiguts dels feixistes: gris i abandonat, en un costat. Al bell mig els veïns havien aixecat un blanc lluent, net i ple de flors en memòria del republicans caiguts i afusellats. Aquí no fa falta explicar gaire: els monuments parlen per si mateixos.

GLÒRIA ha dit...

Sóc una progressita miop. Què hi farem?
Julio Manegat va gaudir de molt èxit en temps del dictador. El recordo. Estiuejava al poble on jo vivia. No sé si era un bon periodista però, per una novel·la que li vaig llegir, "Spanish Show" que crec que va ser Premio Planeta, era del tot oblidable a parer meu. És clar que els oblits fan pensar molt. Ja sabem que el mateix Shakespeare ha estat ocult durant molts anys i també el genial Molière...i Velázquez, anys i panys amb "Las meninas" en un armari...
Salutacions!

Francesc Puigcarbó ha dit...

era prou conegut, jo també recordo Spanish Show, que me la va regalar el meu pare. EN diot prou conegut, vll a un cert nivell d'edat.

A quina hora es la cerimonia d'enterrament dels blocs? e sap greu, ara que em falten quinze dies mal comptats per fer-ne 5 de blocaire.

Júlia, no oblidis mai que els periodistes actuals son subproductes residuals amb nómina d'opinió del qui els paga, i si són periodistes d'esports, el requisit fonamental és que siguin idiotes totals.

Júlia ha dit...

Teresa, és que sovint el que es fa es falsejar el passat. De tota manera aquesta ha estat sempre una tendència reeixida, no sé qui era que va dir que no hi havia derrota que no es pogués arranjar en un llibre d'història.

Júlia ha dit...

Montserrat, és que jo crec que hi va haver molta gent que no era de cap banda i va rebre de totes, aquests són els més incòmodes.

Júlia ha dit...

Jordi, crec que la gent jove ja ho comença a veure així, com nosaltres les carlinades. Però precisament un dels grans defectes de la nostre història, si la volem entendre, ha estat menystenir les carlinades, origen 'també' de la guerra civil.

Júlia ha dit...

Glòria, no entraré en la vàlua literària de Manegat, ni en la de ningú, la literatura és una mica com la borsa i va a modes, el cas de Shakespeare és ben notable, Voltaire no el podia veure. Però Manegat, més enllà de la literatura, va ser tot un personatge de la cultura, important crític, autor teatral, director del 'Noticiero' en una etapa en la qual aquest diari va ser emblemàtic, director de l'Escola de Periodisme, d'on van sortir moltes de les patums de després... No va arribar a guanyar el Planeta, va ser finalista en dues ocasions, tot i que això no vol dir res veient els premis Planeta que hem patit i patim.

Júlia ha dit...

Francesc em sembla que jo faré set anys per l'octubre, com passa el temps.

Manegat és de l'època de gent com Tomàs Salvador i d'altres. Pel que fa al periodisme, amb totes les traves i condicionants de la gent del temps de Manegat, quina diferència... O deu ser que em faig vella i tot em sembla que empitjora.